dissabte, 31 de juliol de 2010

Mujeres (2010)


Suposo que sóc jo!
Fa molt temps que escolto música. Per qui no em conegui només els diré que ja tinc una edat. No! Espera... Dues!
La meva passió m’ha portat a una possible degeneració del meu gus musical i, ademés, a la meva radiofília galopant.
És per això que, apel•lant a la meva experiència i comparant-la amb amics i coneguts de la meva generació, em fa pensar que enlloc de refinar l’esmentat gust musical l’estigui embrutint. I és que amb els anys no he acabat comprenent el jazz, assaborint el folk, apreciant la new age ni engantxant-me a la música clásica. Més aviat el contrari!
Qui em coneix sabrà que sóc un consumidor de pop en totes les seves vessants. És a dir, qualsevol etiqueta que tingui com a prefix i/o sufix el terme “pop”.
Però cada vegada gaudeixo més del garatge, el punk o la música surf. Per això he pensat en fer posts referents a aquests estils que tant m’agraden. Així que inicio la meva primera col•laboració a aquest blog amb una ressenya del fenomenal disc de debut de Mujeres.
Mujeres són quatre amics de Barcelona que il•luminats per la llum estroboscòpica que irradien els Black Lips són capaços de crear un garatge ben arrelat i ,alhora, amb un toc modern que els pot incloure a la recent fornada etiquetada com a nou garatge, a on figuren grups molt interessants com The Soft Pack, Junior Boys, Harlem, Jacuzzi Boys, Dead Gohsts, Strange Boys... dels que possiblement parlaré en properes entregues.
El seu directe és força divertit i contagiós i s’atreveixen a fer versions de clàssics del punk rock com el “Demolición” i el “Come on” de Los Saicos o el “Run run run” de la Velvet Underground.
El seu disc de debut, editat a Strange Ones, ha rebut excelents crítiques pel seu rock primitiu, salvatge, adictiu, ballable i ple de talent i personalitat que fou grabat en només 7 dies al estudis Ultramarinos, de Santi García, a Sant Feliu de Guíxols.
Per acabar no em puc estar de transcriure textualment un paràgraf del seu full promocional que diu el següent: Mujeres tenen l’objectiu de “ hacer canciones coreables, con melodías vocales asilvestradas y perfectas, ritmos básicos para dar palmas y guitarrazos saltarines llenos reverbs cavernosas y el rin ran run contagioso de un coche de bomberos.”
Per a més informació adreceu-vos al seu maispeis: http://www.myspace.com/mujeresdebarcelona
Ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta yaaa-yaaa-yaaa-yaaa!!!!

4 comentaris:

  1. Hola Toni,

    Qui sap, potser aquesta regresió a sons més bàsics, et porti un dia d'aquests a descobrir el gran monolit de la música.

    http://www.youtube.com/watch?v=QcNbUD1-Bqo&feature=related

    ResponElimina
  2. Els he pogut verure en directe al Primavera Sound i al PopArb i son realment divertidíssims. Però al veurel's en directe s'em feia difícil imaginar-me escoltant-los a casa. Els vaig veure un grup molt de directe.
    De totes maneres tinc uns quants megas reservats per ells al meu iPod.

    ResponElimina
  3. Hola a tots dos!

    Anem per parts, com va dir Jack el Destripador!
    Asensi, aquests simis prehomínids, com has pogut veure per la peli ja tocaven percossió. De manera molt primitiva, salvatge, bàsica i esencial!

    "El gran monolit de la música"??? La música es compón, més que d'un monolit d'un tòtem amb tants deus musicals com hi vulguis ficar!

    Marc, m'els vaig perdre al Primavera i m'ho vaig passar pipa al popArb (em desganyitava cridant al "Demolición" de Los Saicos). Per mi va ser el millor del festival.
    Jo encara no els he esborrat del mai àipot. Us recomano que els escolteu abans o després de The Soft Pack, la propera recomanació!!!!

    ResponElimina
  4. Jo estic una mica com en Marc, no m'hi veig gaire escoltant-los a casa, potser perque no porten el prefix o sufix "pop" que tant aprecies Toni, però ara, m'ho vaig passar teta saltant com un camell al seu concert...

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...