Com bé diu en Marc en la seva opinió sobre el còmic María y yo, el seu autor, Miguel Gallardo, aconsegueix reflectir amb total sinceritat la relació tan especial que té amb la seva filla autista, sobretot gràcies als seus dibuixos i els seus texts tan emotius.
El director Félix Fernández de Castro acaba d'estrenar la seva primera pel·lícula basant-se en aquest còmic i amb la que ha aconseguit tanta tendresa com la història de Gallardo. El resultat deixa clar que els dos punts de vista semblen formar part d'un conjunt únic, com si la pel·lícula fos un extra del còmic, amb entrevistes tant a Gallardo com a la mare de María, donant encara més informació sobre l'estranya malaltia de l'autisme, que encara avui en dia es desconeixen les causes exactes que produeixen la seva aparició.
La gran diferència entre el còmic i la pel·lícula és que el primer és més directe, curt i amè, deixant molta llibertat a la imaginació del lector; en canvi, a la pel·lícula cal omplir una hora i vint minuts de metratge, per la qual cosa es dóna més importància a altres personatges que en la història original no tenien tant, afectant la narrativa de la història.
L'encert més gran de la pel·lícula és haver sabut jugar amb el muntatge i haver apostat per utilitzar diferents tècniques d'animació, amb el mateix traç de Gallardo per a alguns dibuixos. I és que per a un servidor, els millors moments són els que l'espectador pot veure a Gallardo en acció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada