Després de El protegit la següent proposta de Shyamalan va ser un acostament a la ciència ficció dels anys 50’s, Senyals és la típica invasió extraterrestre de tota la vida explicada mitjançant la mirada de quatre personatges que no passarien d'extres a La guerra dels mons. No hi ha grans desplegaments militars, ni explosions constants, ni científics amb solucions d'última hora, tan sols una família, una crisi de fe i diversos extraterrestres amb el cap gros. La pel•lícula creua de manera interessant el món quotidià amb la sci/fi més passada de voltes, però a mesura que avança l'acció va perdent pols narratiu. Hi ha diversos conflictes entre els personatges que s'expliquen malament, i quan per fi arriba el clímax dramàtic, tot es resol de manera insatisfactòria i poc natural. Mentrestant es presenten diverses escenes de suspens que deixen entreveure el que podria arribar a ser i mai és. Menció a part es mereix el trampós final; si en els seus dos anteriors treballs el gir funciona perquè una part important de la història s'ha amagat estratègicament, aquí la cosa varia. Per provocar l'efecte desitjat s'han afegit diversos elements extra a la trama i s'han passat per alt molts d’altres. La pel•lícula, en definitiva, només funciona com un advertiment estúpid i anecdòtic per a possibles extraterrestres hostils; "si vas a envair un planeta no et presentis nu i sense armes, o almenys posa't un impermeable."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada