La setmana passada no va ser l'última que es va poder veure Agost al TNC, ja han confirmat que tornarà al teatre al 2012. I és que sembla que tan crítica com espectadors (les entrades s’esgotaven en hores com si fos un concert de pop) estan d’acord en que Agost serà del milloret que es podrà veure aquesta temporada als escenaris barcelonins. I us podeu preguntar: N’hi ha per tant?
Agost compta amb una escenografia espectacular, una mena de casa de nines de tres pisos a tamany real on pots veure l’interior com si es tractés de “13, Rue del Percebe”. També hi trobem bones interpretacions de gairebé tot el repartiment, on brillen especialment Emma Vilarasau i Anna Lizaran, dirigides per Sergi Belbel. I per últim hi tenim un text brillant de Tracy Letts. I és en aquest text, guanyador del Pulitzer al 2008, on radica el millor de l’obra, però també el que et fa sortir del teatre una miqueta decepcionat.
Letts fa un molt bon anàlisi de les relacions humanes i familiars, alternant humor i drama amb molta habilitat al voltant d’una trobada familiar provocada per la desaparició del pare. L’explosió dels conflictes en el segon acte deixa el llistó tan alt, que surts al descans pensant que difícilment es podrà superar al tercer acte. I així és. Sembla que l’autor ho vol deixar tot tan lligat, que encadena tres finals, arribant a desconcertar a l’espectador que no sap si l’obra s’ha acabat o no.
Al final surts del teatre com quan surts d’un restaurant en el que has menjat de meravella però el cafè era dolent. Molt satisfet, però amb una mica de mal regust a la boca.
Nosaltres ja la tenim apuntada per a la temporada que ve.
ResponElimina