Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind, 1939)

Durant la meva infantesa, quan a casa es parlava de cinema, “Lo que el viento se llevó”, Clark Gable i Vivien Leigh (tot pronunciat en castellà) eren referència obligada. Era la gran obra mestra que servia de barem per jutjar la qualitat d’una interpretació o d’una pel·lícula.

Basada en la novel·la de Margaret Mitchell que va guanyar el Premi Pulitzer,el productor David O. Selznick, que havia comprat els drets per dur-la al cinema abans de que es publiqués, va encarregar el guió a Sidney Howard. Per el protagonista masculí es va triar a Clark Gable, però per escollir Vivien Leigh , que havia de convertir-se en Scarlett O’Hara, es va fer un càsting entre 1400 actrius. El rodatge va estar ple de problemes i es va canviar cinc vegades de director: Reeves Eason, Sam Wod, William Cameron Menzies, Georges Cukor i Victor Fleming; en els crèdits tan sols apareix Fleming. Va ser la pel·lícula més cara del seu temps i la més llarga de tota la història, dura 239 minuts, però també la més taquillera, molt més que Titànic o Avatar. Va guanyar vuit Oscars, entre ells el de millor actriu secundaria per a Hattie McDaniel que es va convertir en la primera persona afroamericana en rebre un premi de la Acadèmia, encara que no havia pogut assistir a l’estrena, que es va fer a Atlanta, ja que en els estats del sud encara era vigent la segregació racial.

Estrenada l’any 1939 va arribar a Espanya el 1950, en aquell temps onze anys d’espera per veure una pel·lícula no eren cap cosa extraordinària. A finals dels anys seixanta es va reestrenar amb un gran èxit , va ser quan la vaig veure per primera vegada. Vaig sortir del cinema molt decebuda, em recaven el viatge fins a Barcelona i les dues hores de cua que havia fet per aconseguir les entrades. Actualment, encara que la història que explica continua sense dir-me res, puc gaudir amb les interpretacions, la bona fotografia i algunes escenes em semblen autèntiques obres mestres, sobretot si tenim en compte els mitjans tècnics de l’època: l’incendi d’Atlanta ,el camp després de la batalla o la imatge de Scarlett aixecant el braç amb el puny tancat i jurant que no tornarà a passar gana.