Persèpolis (Persepolis, 2000)

Fa fa força temps que sentim parlar de Iran dia si i dia també a les notícies. Si voleu saber com ha arribat Iran a ser el que és avui, amb especial atenció a la revolució islàmica del 79, sempre podeu tirar d’internet o d’enciclopèdia, però si en voleu un punt de vista particular, que us ho expliqui la història en primera persona i d’una forma amena, no us perdeu “Persèpolis” una petita joia del còmic escrita i dibuixada per Marjane Satrapi.

Satrapi és una iraniana afincada a França, que explica com va viure essent una nena la revolució iraniana de finals dels 70 i com es va fer gran en el entorn del règim. Persèpolis, no és però un còmic històric ni periodístic, es primer de tot una obra autobiogràfica, on la vida de la protagonista es veu totalment condicionada pel fets que passen al seu país, i és així com entra a explicar-nos els esdeveniments polítics, la història de l’Iran, la repressió, les guerres, l’autoexili a França com a marc dels seus conflictes d’adolescència i les seves crisis vitals. El dibuix no és per mi el seu fort, tot i que la seva simplicitat acompanya molt bé la història, especialment en la part de la infantesa de la protagonista, amb les seves pors i angoixes.

Si us fa mandra llegir còmics o llegir en general, podeu optar per veure l’excel·lent adaptació que se’n va fer al cinema fa un parell d’anys.

El malson de Darwin (Darwin's Nightmare, 2004)

El malson de Darwin, de Hubert Sauper, és un dur documental, ple d'engany, tristesa i molta misèria, premiat en diversos festivals, que ens explica i ens mostra la pura realitat d'uns fets, fent-nos pensar fins a on pot arribar la crueltat humana. Hi ha masses preguntes que un es fa després de veure aquest imponent al·legat en contra de les barbàries que fa l'ésser humà per coses com els diners, deixant morir de gana a milions de persones innocents.

El tema central és el Llac Victòria, a l'Oest de Tanzània, el segon llac d'aigua dolça més gran de la Terra, font del Nil, considerat com el "bressol de la humanitat". Tot el que veiem durant el desenvolupament d'aquest documental va relacionat amb el que ocorre al voltant d'aquest llac o a causa del que hi ha en ell. Un dels grans debats és sobre la perca del Nil, com ho veiem al Congrés Ecològic Internacional que té lloc a Kenya. Aquest peix és un depredador que ha destruït a totes les altres espècies del llac i que sent tan comercial i tan car va ser el resultat d'un "petit experiment científic", i com diuen alguns, va ser introduït per algun home una tarda allà pels anys 60. Des de llavors s'ha reproduït ràpidament i, curiosament, moltes tones d'aquest peix són transportades en grans avions cap a Europa, mentre una gran part de la població de Tanzània passa gana. Aquests avions arriben "buits" segons els pilots russos, però s'anirà descobrint per altres fonts que els negocis van per un altre camí. En veritat, transporten caixes carregades d'armament militar, encara que els pilots diuen que no saben res d'això.

Hubert Sauper aconsegueix una narració creïble i ben estructurada, mostrant paral·lelament diferents casos de la vida en zones de Tanzània, juntament amb alguns aspectes de la vida dels pilots russos o de la manera de treballar dels responsables del comerç de la perca del Nil. Diverses escenes contenen plànols capaços de remoure qualsevol estómac i de castigar qualsevol consciència, intentant deixar constància de la terrible realitat que viu gran part del continent africà, centrant-se a Tanzània i en el misteri de la perca del Nil.

Fábulas (Fables, 2002)

No se si a vosaltres us passava de petits, però a mi, quan el conte acabava i em deien allò de que “van ser feliços i van menjar anissos”, a part d’estar d’acord que els anissos i la felicitat havien d’anar lligats per força, no em quedava del tot satisfet amb el final. ¿De veritat la bruixa havia desaparegut per sempre? ¿El príncep blau no tindria cap més aventura? Qui m’havia de dir que molts anys després, un còmic em donaria la resposta.

El guionista, Bill Willingham, parteix d’una idea força original: Un misteriós enemic anomenat l’Adversari, ha conquerit el món de les faules, esclavitzant als personatges dels contes. Una part important d’aquests personatges aconsegueix fugir i instal·lar-se a la ciutat de Nova York passant totalment desapercebuts per nosaltres, els mundans, gràcies a diversos encanteris. L’acció i el misteri sobre qui deu ser el temut adversari son una constant al llarg de una història on ens trobem: El Llop Ferotge com a comissari de la policia de les faules que no desperta precisament confiança a tothom, el Príncep Blau que es dedica a seduir a tota dona rica que se li posi per davant, o la Bella i la Bestia passant per un crisi de parella. Aquestes son algunes dels situacions que ens explica Willingham, amb un tractament adult, que fa que t’ho passis de conya llegint aquests còmics, gràcies al ampli ventall de personatges ja coneguts per tothom i que ens els trobem enmig de nous contes de misteri, d’amor (i sexe) o d’aventures, amb un humor brillant present al llarg de tota l’obra.

El còmic té un punt negre. Diversos dibuixants desfilen al llarg de les seves pàgines, cosa que afecta a l’obra en conjunt, ja que a part de perdre certa sensació d’unitat, no tots els autors estan al nivell. En destacaria el que més números ha dibuixat: Mark Buckingham, ningú dibuixa al Llop com ell.

Malauradament, un cop tancada la trama principal de l’adversari, després de 75 capítols, les noves idees no estan a l’alçada de la saga original i el còmic s’acomoda i cau en la mediocritat. Hauria valgut més no seguir la sèrie.

Salsa de carne

“Salsa de carne” és un programa de ràdio atípic. Tal i com els agrada a dir a ells, al principi de cada nova entrega, no s’emet ni per AM ni per FM ni a cap ràdio convencional. Només s’emet a través de l’internet terrestre.

Però no només és atípic per l’emisió (ja en coneixem alguns altres fenomenals programes de ràdio en format podcast) sino pel seu contingut. En una època en que les maquetes quasi ja no existeixen de manera física degut al boníssim servei de plataformes gratuites i consolidades com Myspace, Bandcamp o Last Fm (per citar només algunes) es crea un programa radiofònic amb un contingut que dona sortida, sobretot, a grups novells sense contracte discogràfic i totalment autoeditats. La proposta no és novedosa però tampoc és masa corrent en els temps radiofònics i, sobretot, televisius, que vivim ara mateix. És per això que trobo molt interessant un programa de ràdio que et filtra i resumeix d’una manera inteligent i desperta, amb un bon gust i un criteri coherent tot el que et podries estar perdent si t’aborreix saltar de màispeis en màispeis sense trobar gaires coses interessants. Però degut a l’enorme quantitat de grups d’aquestes caractarístiques que ens podem trobar a nivell global fa que la seva tasca es configuri dintre d’un àmbit territorial limitat a grups espanyols (si a algú li sembla que és poc és que no sap del que està parlant!).

L’equip del programa està encapçalat pels seus dos codirectors (L’Ángel Lamenor i el Sergio Navarro) i completat per una sèrie d’interessants col·laboradors com el Ninja del Amor (a punt d'abandonar, al programa al nº 69) amb el seu divertidíssim consulori amorós-sexual a mig pas entre el psicòleg més demagògic i la ganyanada más bèstia però amb un to força satíric, elocuent, disparatat i educatiu. També trobem a Javi Columbia (guitarrista de Los Alimentos y Columbia, entre d’altre facetes) o a un servidor fent una secció dedicada a les versions (anomenada “Las Perversiones del Capitán Toni”).

“Salsa de carne” el podreu trobar a www.salsadecarne.net. Si voleu fardar de grups que molt poca gent coneix i dels que es parlarà d’aquí a un temps com a novetats molt interessants adelanteu-vos i escolteu aquest fantàstic programa.

Els consumidors més habituals d’aquest blog tan xulo en diran que ja és el segon programa de ràdio que comento i que, alhora, col·laboro. Davant d’això només en puc dir un parell de coses… Per una banda, citar a Unamuno quan deia algo així: “En parlo molt sovint de mi mateix perquè és la persona que tinc sempre més aprop” i ,per l’altra, que encara em queden un parell de programes de ràdio amb els que en tinc un fort lligam amistos-radiofònic.

Però... aixo serà un altre dia. A la mateixa bathora! Al mateix batblog!

Diu que no sap què vol (Fred i son, 2010)

La parella formada per la Elisenda Daura i en Xavi Rosés, tots dos a les veus, ella a la bateria, ell a les guitarres, juntament amb el baixista Xesc Cabot, van presentar un parell de demos (la excel·lent "En pijama") abans de presentar el seu debut en cd i lp, "Diu que no sap què vol". Salta a la vista que Fred i Son, fitxatge de Sones (Mishima) es un dels projectes pensats amb més mim de l'indie actual.
El grup té certa experiència en altres bandes. L'Elisenda ve de Las Dolores ,el Xavi de The Epic Kind i últimament se'ls hi ha afegit el Cristian de Nisei i Sedaiós. La idea de muntar Fred i Son ve de la Núria Muntaner, del projecte de música per a nens Minimúsica, que els va demanar que col·laboressin amb ells, i això es nota en el caràcter naïf del grup, que ha decidit incloure en el seu debut una cançó anomenada "El petit príncep", juntament amb una il·lustració en el llibret del famós llibre d'Antoine de Saint-Exupéry.
Si en la seva maqueta es mostraven potser massa lànguids i melancòlics, portant-nos l'aroma de Young Marble Giants, Marine Girls (primer grup de la vocalista de Everything But The Girl) o Le Mans (i el Donosti Sound en general), la revisió de les cançons comuns amb el cd té un color molt més viu. Els barcelonins sonen ara bastant més vitals, cançons conegudes com "L'arc de Sant Martí" o "Els personatges" guanyen en vida i semblen intentar-nos convèncer utilitzant la directa quan abans ho feien quasi a càmera lenta.
I de nou, igual que amb Las Aias o Senyors Tranquil, son quasi més coneguts fora de Catalunya que dintre. Com a mostra, un extracte de La página de la nadadora: Diu que no sap què vol es sencillamente una de las grandes alegrías del año, la primera de las gordas de una escena barcelonesa que anda dispuesta a revitalizar el pop en nuestro país. Y nosotros, que por un estribillo morimos, encantados de que así sea.

Guía para no entender a Sócrates (2004)

Què sabem realment sobre Sòcrates? tot el que ens ha arribat d'aquest filòsof, considerat el pare de la filosofia occidental, ens ha estat desvetllat en els famosos diàlegs escrits pels seus deixebles (el conegut com a cercle socràtic), i per les biografies escrites per un gran nombre d'historiadors il·lustres fetes molts segles després de la seva mort. Què és ficció i què és crònica de totes aquestes paraules ? per exemple, el seu deixeble més famòs, Plató, en els seus coneguts diàlegs platònics, bé podia haver posat paraules seves en boca del seu mestre per donar a la seva veu més difusió i transcendència.

Gregorio Luri en aquest llibre, ens acosta a la vida i obra de Sòcrates mitjançant els texts dels seus deixebles, tot analitzant la versemblança d'aquests amb la realitat. D'aquesta manera , l'autor ens descobreix les dones més properes al filòsof, des de l'adorable Aspàsia fins a la famosa Jantipa; dona de Sòcrates recordada pel seu fort caràcter. També ,no falta referència als homes i joves pupils que van ser musos d'aquest famós ateniense, com el jove i intel·ligent Alcibíades. Gregorio Luri ens descriu l'atopia Socràtica, les singularitats inclassificables del filòsof, anècdotes de la seva manera de filosofar amb qualsevol ciutadà que es trobava pel carrer, tot fent servir la seva coneguda ironia. No falta en aquesta obra un anàlisis del judici i la mort de Sòcrates, des dels arguments esgrimits durant la seva defensa, fins la seva actitud enfront de la inevitable mort a mans de la cicuta.

Crec que aquest llibre realitza un bon anàlisis crític de les fonts escrites que aporten dades sobre la vida de Sòcrates. El llibre analitza les cròniques que descriuen un mateix succés de la seva vida des de diferents observadors, i per tant, des de diferents perspectives. Fora de ser un llibre de consum exclusiu per filòsofs, és un llibre per tots els públics i per a totes aquelles persones interessades en saber més coses d'aquest conegut i transcendent personatge de la nostra història.

Hitler de pequeño leía mucho (2009)

Un dia xerrant sobre la “lectura” se’m va acudir afirmar que “Llegir està sobrevalorat”. Els meus interlocutors em va mirar amb certa cara de perplexitat. Segurament la frase no és meva i la vaig treure d’algun lloc però no se ben bé d’on, però em va agradar: és provocativa, políticament incorrecte i n'estic convençut que és certa.

Per aquest motiu suposo que m’ho he passat força bé llegint la crítica a la lectura (valgui la contradicció) que representa “Hitler de pequeño leía mucho”, un fanzine publicat pel col·lectiu "Lló lo veo a sí". Aquesta petita publicació, que agafa el títol de una frase de Roberto Bolaño. té la grandesa de tenir articles contradictoris, ja que cada autor pensa diferent i així queda palès en aquestes pàgines, permetent al lector valorar la opinió de tots ells i contraposant-la a la pròpia. Us deixo l’enllaç per si el voleu llegir ja que val molt la pena i només son 19 pàgines, il•lustrades per nens que ens donen la seva visió de Hitler, i amb una pàgina final on s’enuncien els drets imprescindibles del lector.

D’alguna manera en un bloc com Porcions, es pot percebre aquesta ressenya com a certa provocació. Ho és. Seria divertir que s’obrís cert debat en els comentaris.

En la mateixa línea s’ha publicat també “Mussolini saludaba de película”, un al•legat en contra del cinema, que tot i que també he trobat interessant, si que crec que és menys necessari ja que més o menys tothom està d’acord que el fet d’anar al cinema no està socialment sobrevalorat. També us l'enllaço.

Country & Western (Siniestro Total, 2010)

Aclarim-ho d’entrada: l’últim disc de Siniestro Total no és un disc de country en el sentit estricte. Té un regust country, però sona com sonen últimament ST, com els gats vells que són, amb algun toc de Texas per aquí i per allà. Sí que hi ha homenatges a Johnny Cash, però també a AC/DC i, en definitiva, a ells mateixos (“Country & Western”, la cançó, no és més que “Yo dije yeah!” tocada per uns senyors que ronden la cinquantena...). Està pensat per editar-se en vinil (edició limitada de 600 exemplars), i s’ha intentat mantenir aquesta consistència de dues cares també en l’edició en CD (tot i perdre la gràcia) col·locant una cançó instrumental al final de cada “cara” (experimentació radiofònica a “The wrong frequency”; més western que country a “La balada del látigo”) com a Policlínico Miserable (1995).

Les males notícies són dues: la primera, òbviament, és el títol. La segona, que es confirma que es va fer un mal canvi de baixista. La versatilitat amb l'instrument d’Oscar Avendaño és proporcionalment inversa a la seva capacitat compositiva; la substitució de Segundo Grandío (coautor de “Camino de la cama” o “Chusma”) per Avendaño (autor o coautor de tots els temes insubstancials i prescindibles del disc) resta bastant al còmput global que, així i tot, és positiu.

Perquè sí, amics meus, estem davant del millor disc de ST en tretze anys. I no se m’espantin, que de fet això només vol dir que és millor que La historia del blues (2000) i Popular, democrático y científico (2005), que és l’únic material nou que s’han dignat a treure en aquest període. El combo Soto/Hernández es mostra aquí engrassat a la perfecció ("Trastorno bipolar"), el so està més cuidat que mai, i la lírica del senyor Hernández recupera amb aquest disc part d’aquell punch que havia tingut fins a mitjans dels noranta; no arriba a aquell nivell, però ens corrobora que encara és capaç del millor (“Como el aceite y el yang”), del pitjor (“Los putos amos”) i de les habituals sortides per la tangent (“The very first one”).

Potser hi falta alguna de les habituals sortides punk, però a aquestes alçades del partit l’únic que podem fer és agrair que, amb gairebé trenta anys d’història a l’esquena, encara siguin capaços de fer un altre enorme esforç conceptual com aquest.

París, Texas (Paris, Texas, 1984)

París, Texas (1984), dirigida per un dels cineastes més importants dins del considerat cinema d'autor, l'alemany Wim Wenders, és una pel·lícula de culte dels 80, una autèntica joia que t'atrapa des de l'inquietant inici fins al seu bell i emocionant desenllaç final.

La història comença amb un travelling aeri que ens mostra part d'un desert de Texas, molt ben acompanyat per unes notes de guitarra de Ry Cooder (cançó molt coneguda que es va utilitzar en l'antiga sintonia del programa de la 2: Documentos TV); poc després, veiem un personatge deambulant per aquest paisatge auster amb un vestit polsós i una garrafa d'aigua gairebé buida. Aquest personatge està interpretat per Harry Dean Stanton, un actor al qual sempre li han donat papers secundaris (com a Alien, el octavo pasajero, 1979), però que aquí és el protagonista, i la veritat és que interpreta meravellosament el paper de Travis, un pare perdut en els seus records que fuig sense saber on, encara que té una idea fixa al seu cap: París, Texas.

Wenders ens va endinsant en l'argument d'una manera pausada, amb plànols bellíssims i uns diàlegs molt ben pensats. La delicadesa de les imatges contrasta amb la duresa de reconèixer coses del passat que Travis creia haver oblidat. El personatge de la seva dona (Jean), un paper molt important en la història, ho interpreta la bella Nastassja Kinski, que no pot estar més maca en aquesta pel·lícula.

En definitiva, París, Texas és una road-movie preciosa, molt nostàlgica, plena d'emocions i de ferides del passat que no es van poder cicatritzar. Va aconseguir la Palma d'Or a Cannes i un servidor la considera com una de les seves cinc pel·lícules preferides.

Cypher (2002)

El talent de Vincenzo Natali a la ciència ficció ja havia quedat demostrat amb Cube (1997), el seu clàssic sobre el terror dels espais reduïts, i en el seu segon llargmetratge el director canadenc utilitza la ficció científica per retratar la crisi d'identitat de l'home modern. El protagonista de Cypher, Morgan Sullivan (Jeremy Notham), posseeix l'essència d'altres herois alienats de la literatura i el cinema, com per exemple el Joseph K de El procés (1925) o el Winston Smith de 1984 (1949). L'esquizofrènica posada en escena i l'estètica freda i distant, gairebé minimalista, ens transmeten la desesperació i la paranoia que requereix el relat. L'acció s'emmarca en una desdibuixada ciutat futurista que intuïm vagament i el clima de misteri es manté al llarg de tot el metratge, emparat pels constants girs argumentals d'una trama que juga intencionadament a les caixes xineses. Cypher és un thriller abstracte que, sense grans parafernàlies, combina un ambient malaltís i intens amb elements directament vinculats al gènere d'espies. La pel•lícula té una primera part fascinant i clarament kafkiana, però en el seu últim terç es manté fidel als codis del cinema d'evasió, en un canvi de registre que resulta difícilment comprensible. Després de més d'una hora de pur malson cibernètic, el film de Natali deriva cap a una típica fantasia bondiana, recreada amb molta adrenalina i pirotècnia, en el que ve a ser un complaent final que no casa amb la resta del metratge, però que reforça el sentit oníric del relat.