Nothing Personal (2010)

Aquest passat divendres, aprofitant que a Malgrat de Mar tenim un cineclub, vaig anar a veure Nothing Personal. Aquesta coproducció Irlando-holandesa està dirigida per Urzula Antoniak, la qual cosa, suposo, us deixa bastant indiferents - a mi també em va passar el mateix-.

Aquesta directora desconeguda, signa una pel·lícula de ritme lent, on dos personatges, una noia holandesa i un Irlandès madur, en són el solitaris protagonistes. La pel·lícula arrenca amb la protagonista femenina que, motxilla en mà, decideix fugir de la seva vida anterior i començar un viatge solitari per a terres irlandeses. Serà durant aquest viatge quan coneixerà al seu alter-ego masculí, un irlandès solitari que viu en una casa aïllada al costat de l'oceà. L'home li oferirà feina a canvi de menjar, i amb la condició de no preguntar res sobre la seva vida, la noia acceptarà l'oferiment.

La directora juga amb l'anonimat dels personatges; no en sabem res, en cap moment es fa referència als motius que porten a la noia a deixar-ho tot i marxar, com tampoc sabem cap cosa del passat del protagonista masculí. D'aquesta manera, Urzula aconsegueix que siguin els espectadors els que vesteixin el passat dels personatges, i envolta en un tel de misteri la seva estranya soledat.

Per concloure aquest post, i com a valoració personal, és una pel·liÍula passable - no espereu cap obra mestra-, amb una bona fotografia i d'una duració perfecte, 85 minuts.

Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind, 1939)

Durant la meva infantesa, quan a casa es parlava de cinema, “Lo que el viento se llevó”, Clark Gable i Vivien Leigh (tot pronunciat en castellà) eren referència obligada. Era la gran obra mestra que servia de barem per jutjar la qualitat d’una interpretació o d’una pel·lícula.

Basada en la novel·la de Margaret Mitchell que va guanyar el Premi Pulitzer,el productor David O. Selznick, que havia comprat els drets per dur-la al cinema abans de que es publiqués, va encarregar el guió a Sidney Howard. Per el protagonista masculí es va triar a Clark Gable, però per escollir Vivien Leigh , que havia de convertir-se en Scarlett O’Hara, es va fer un càsting entre 1400 actrius. El rodatge va estar ple de problemes i es va canviar cinc vegades de director: Reeves Eason, Sam Wod, William Cameron Menzies, Georges Cukor i Victor Fleming; en els crèdits tan sols apareix Fleming. Va ser la pel·lícula més cara del seu temps i la més llarga de tota la història, dura 239 minuts, però també la més taquillera, molt més que Titànic o Avatar. Va guanyar vuit Oscars, entre ells el de millor actriu secundaria per a Hattie McDaniel que es va convertir en la primera persona afroamericana en rebre un premi de la Acadèmia, encara que no havia pogut assistir a l’estrena, que es va fer a Atlanta, ja que en els estats del sud encara era vigent la segregació racial.

Estrenada l’any 1939 va arribar a Espanya el 1950, en aquell temps onze anys d’espera per veure una pel·lícula no eren cap cosa extraordinària. A finals dels anys seixanta es va reestrenar amb un gran èxit , va ser quan la vaig veure per primera vegada. Vaig sortir del cinema molt decebuda, em recaven el viatge fins a Barcelona i les dues hores de cua que havia fet per aconseguir les entrades. Actualment, encara que la història que explica continua sense dir-me res, puc gaudir amb les interpretacions, la bona fotografia i algunes escenes em semblen autèntiques obres mestres, sobretot si tenim en compte els mitjans tècnics de l’època: l’incendi d’Atlanta ,el camp després de la batalla o la imatge de Scarlett aixecant el braç amb el puny tancat i jurant que no tornarà a passar gana.

Mónica del Raval (2009)

Com bé diu un dels entrevistats durant el metratge, amb Mónica no hi ha res a fer, és una puta per vocació. "Mónica del Raval" és un documental de Francesc Betriu basat en les converses durant dos anys amb, probablement, l'últim exemplar d'una espècie gairebé extingida: la prostituta madura i nacional del barri xinès barceloní.

Ramona Coronado, més coneguda com Mónica o la Chicholina, una tia molt planera, i sempre amb un gran sentit de l'humor i molta frescor, recorda els seus inicis en el món com la clàssica guarra del poble, ens explica les seves anècdotes més divertides en els 30 anys de professió, ens mostra el seu dia a dia (per a molts de nosaltres seria un infern, ella és feliç) i ens presenta a part de la seva autèntica família, els clients habituals. Tots ells, tot i l'obesitat i un maquillatge "molt senzill i discret", no parlen més que meravelles de Mònica. Ja ho diu la Amparito, "tots els que no volien les altres, coixos, mancs, cecs, borratxos, vells ... Mònica mai tenia un no per a ells".

Mònica, amb la seva naturalitat, és l'estrella del documental, sense entrar en análisis morals. Està ben orgullosa de la seva vida tot i que, a vegades, no surti ben parada en alguns testimonis. Aquesta galeria de secundaris entrevistats per a l'ocasió és l'altre puntal de la cinta: des de la citada col.lecció d'amants-clients (increïbles Morgan Freeman i el Maño, megafan!), passant per travestis companys de professió, comerciants del Raval, la patrona de la pensió o fins el capellà del barri, tots ells proporcionen força diversió (i alguna llagrimeta també).

"A veure si amb la pel lícula em faig popular i em surten més clients". Bona sort Mónica!

Per veure el documental en línia aquí

Exit through the gift shop (2010)

Qualsevol expressió cultural implica molta producció de porqueria, i una mica de qualitat que ens obliga als seus consumidors a mirar de separar el gra de la palla. L'art del carrer no n'és una excepció, però té el problema que no pots triar quin consumeixes perquè senzillament te'l trobes. Un dels màxims exponents d'aquest moviment és Banksy, un artista britànic que viu en l'anonimat tot i tenir fama mundial.

Banksy ens explica en aquest documental, que molt encertadament arrenca amb la cançó "The streets are us", la història de Thierry Guetta, un francès resident a Los Angeles, que durant tota la pssada dècada es va dedicar a acompanyar a artistes del carrer i filmar mentres produien i exposaven la seva obra, pendents sempre de que no els agafés la policia. Fins i tot hi podem veure el procés de producció del mateix Banksy. Al llarg de la dècada, veiem com molts d'aquests artistes passen de ser perseguits a ser admirats per galeristes, crítics i col·leccionistes. 

"Exit through the gift shop" és una gran bufetada a la cara de tots els que han portat a Banksy i a l'art urbà a on és ara. No importa gens si Thierry Guetta és una invenció de Banksy o una persona real ja que ha aconseguit, una vegada més, el seu objectiu, mirar-se'ls a tots per dir-los: IMBÈCILS

Tinguent en compte que l'autor de la peli afirma que no fa això pels diners, us poso un enllaç directe per descarregar-la subtitulada: http://www.megaupload.com/?d=CWEDIENS

M, un assassí entre nosaltres (M, 1931)

El personatge principal de M, un assassí entre nosaltres és un criminal que té aterrida a tota una ciutat. Ha acabat amb la vida de diverses nenes innocents i la societat està farta que no el capturin. Això fa que la policia augmenti la seva vigilància i comencin les batudes diàries a bars nocturns dels barris baixos, impedint desenvolupar l'activitat de l'hampa, ja que es veurà perjudicada amb la intromissió de la Llei en el seu àmbit de treball. D'aquesta manera, una banda organitzada decidirà acabar amb el dolent, reclutant a diversos captaires de la ciutat i situant-los en diferents zones amb la intenció que vigilin a qualsevol sospitós que s'apropi a les nenes. Així, el criminal és assetjat tant pels mafiosos com per la policia i a partir d'aquí el film conté escenes que gairebé segur romandran inesborrables en la memòria de l'espectador.

Fritz Lang ens ofereix una obra de luxe en la qual no falla res. El guió està traçat amb exactitud, discorrent amb delicadesa per tots els punts on ha d'ocórrer la història, amb l'ajuda d'una càmera incisiva. La posada en escena és impecable, i hi ha tocs d'humor subtils, personatges caricaturescos i un Peter Lorre que està incommensurable en el seu primer paper a la gran pantalla. L'última seqüència és extraordinària, del millor que s'ha vist mai al cinema. La seva resolució és perfecta per la força que té el drama de la situació i l'actuació de Lorre és escruixidora, aconseguint crear aquest clímax on arriben les grans obres.

Música per camaleons (Music for chameleons, 1980)

Aquest llibre és un recull de relats en els que Truman Capote, segons explicava ell mateix al pròleg, va intentar eliminar el filtre que representa l’escriptor a l’hora de transmetre la realitat al lector. Volia que al llegir el text, un es sentís com l’observador dels fets, sense que el filtre de l’autor de l’obra el sesgués.

Aquest propòsit impossible va portar a Capote a fer un llibre que tot i estar format per coses ben diferents (sis contes, una novel·la curta i set retrats), té un nivell altíssim en el seu global i no es veu perjudicat per la falta d’unitat del conjunt. Al final de la seva carrera, es podia permetre qualsevol cosa, i aquest atreviment el va portat per exemple a explicar-nos un dia de la vida d’una dona de fer feines i convertir-lo en algunes de les millors pàgines d’aquest volum, que també inclou el trist i cèlebre retrat que fa de Marilyn Monroe.

Pels seguidors de Capote, la curta novel·la documental “Taüts tallats a mà”, us portarà records de la que probablement sigui la seva millor obra “A sang freda”, amb la diferència que en aquest cas, enlloc de mirar d’apartar-se de la narració, fa que giri entorn seu.

Pels que no en sigueu seguidors, aquest és un bon llibre per començar a llegir Capote, segur que l’aparent facilitat de la seva prosa us enganxa a llegir-lo més.

Màscares (2010)

En l'eficaç i necessari documental Màscares (2010), de Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, el magnífic actor català Josep Maria Pou ens regala, amb entusiasme i molta professionalitat, tot el seu procés de creació d'un dels personatges més universals de la història del cinema i de la cultura en general, el senyor Orson Welles, en l'obra de teatre que porta per títol Su seguro servidor, Orson Welles (2008), dirigida pel mateix Esteve Riambau. En un moment de l'obra, Josep Maria Pou recita una frase del mateix Welles que defineix perfectament la diferència entre teatre i cinema: "En el teatre, quan el mag fa desaparèixer el colom ens preguntem: ¿com ho ha fet?; en el cinema, la pregunta és: com ho van fer? Aquesta diferència de temps és la que distingeix el cinema del teatre, el truc de la màgia".

Gràcies a la incursió en aquesta obra sobre Welles, l'espectador gaudeix durant una hora i mitja dels recursos i mals de cap d'un dels actors més respectats i venerats del món del teatre. I fins i tot ens adonem que, encara que un actor tingui moltíssima experiència, és innegable que ha de passar per un període de prova en el que ell mateix va indagant a poc a poc la manera de trobar el punt idoni per encarnar al personatge que interpreta. Per això, el millor de tota la pel·lícula són les reflexions de Josep Maria Pou davant la càmera, on revela tots els seus trucs, pors i dubtes. Per aquest motiu el valor d'aquest documental és molt més didàctic que cinematogràfic, i és de vital importància per a tots els actors que estiguin estudiant arts dramàtiques (us deixo el link del tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=Vh6C3Qv39eE).

Bucarest: La memòria perduda (2008)

Tot i que enfrontar-se a un documental que té com a aparent tema central l'alzheimer, pot fer certa basarda, aquest és un d’aquells documentals que, com diu el tòpic, haurien de posar a les escoles.

El seu punt d'inici és la malaltia del pare del propi director, Albert Solé. El pare no és altre que Jordi Sole i Tura: comunista a l'exili, un dels redactors de la constitució espanyola i ex-ministre socialista entre d'altres.

Albert Solé aconsegueix explicar moltes coses, i la malaltia és el fil conductor per anar molt més enllà. El seu pare ja no sap qui és involuntàriament, però a trevés de la pel·lícula, Solé pot explicar qui era el seu pare a tots aquells que voluntàriament ho han volgut oblidar: La societat que va posar un tel d'oblit al passat durant la transició, De passada, Solé es retrobar a ell mateix i s’enfronta al seu propi passat.

Així, la peli es converteix en la història familiar de fugides del règim franquista, de les fugides per les purgues del partit comunista, del retorn a Espanya, de la presó i finalment de la democràcia, narrada en primera persona per com ho va viure el nen i l'adolescent que anava seguint als seus pares, i que fa servir d'apuntadors a personatges com Santiago Carrillo, Jorge Semprún, Antoni Tàpies, Jordi Pujol o Manuel Fraga entre d'altres.

En definitiva, excel·lent treball que ens ajudarà a tots no perdem la memòria mentres puguem.

Anvil - El sueño de una banda de rock (Anvil! The Story of Anvil, 2008)

L'aclamat documental Anvil! The Story of Anvil (2008), de Sacha Gervasi, narra la inexplicable desaparició d'una banda canadenca de heavy metal que va influir a altres grups tan coneguts com Metallica, Slayer, Megadeth o Anthrax. I és que, a diferència d'aquests, la banda d'Anvil no va poder mantenir-se a causa de la mala sort de no tenir darrere un bon mànager ni una bona companyia discogràfica.

El documental és un seguiment de la vida actual dels dos únics components de la banda original, el cantant Steve "Lips" Kudlow i el bateria Robb Reiner, que després de més de 30 anys estant junts segueixen assajant amb les mateixes ganes, sense deixar de somiar en que algun dia seran estrelles del rock. I és que la història d'aquests dos tipus és un veritable estudi de la lluita per una il·lusió, una cosa que s'intenta assolir per tots els mitjans, encara que sembli impossible. Però en la pel·lícula hi ha moments molt durs en els que els dos amics es retreuen moltes coses, a causa del estrès acumulat durant tant de temps per aconseguir el somni de les seves vides.

Gervasi, amic i fan de la banda, encerta en muntar coherentment la pel·lícula barrejant entrevistes, assajos i concerts, aconseguint que t'interessi la vitalitat d'aquests dos tipus encara que no siguis un amant del heavy metal. Per això, la pel·lícula ha rebut diversos premis i molt bones crítiques des que es va estrenar al festival de Sundance (deixo el link del tràiler per si algú l'interessa: http://www.youtube.com/watch?v=M36uy2IGQLY).

Los condenados (2009)

La societat europea actual viu amb una mena de dualitat el tema de la lluita armada. Ningú la veu com una opció actualment: l'IRA ja no existeix i ETA pràcticament no té recolzament popular que havia tingut en el franquisme. Tot i així, no són pocs els que es miren amb cert romanticisme els moviments revolucionaris que van tenir lloc a Sudamèrica a la segona meitat del segle XX, només cal veure com la figura del Che s'ha convertit en una mena d'icone pop com si fos la Marilyn Monroe.

L'excel·lent pel·lícula "Los condenados" d'Isaki Lacuesta que toca magistralment el tema de la lluita armada, donant espais per a la reflexió al espectador. Intencionadament, el director i coguionista del film no ho dóna tot mastegat, i fins i tot ha admès que la primera versió del guió era tan poc explícita que no s'entenia res. S'agraeix molt en aquest tipus de pelis es defugi certa actitud moralitzadora i s'opti perquè l'espectador en prengui partit.

La recerca del cadàver d'un guerriller en un país indeterminat de sudamèrica, provoca el retrobament de diversos ex-combatents i de noves generacions d'idealistes. A partir d'aquí sorgeix, de forma natural, el debat de si en algun moment i en algun lloc geogràfic pot haver tingut sentit la lluita armada per defensar certes idees polítiques.