The inside job (2010)

Aquest és el documental que serveix i probablement servirà per explicar la crisi econòmica global que es va viure a finals de la primera dècada del S.XXI. Charles Ferguson aconsegueix fer-ho d’una manera entenedora i al acabar la peli saps què i qui va provocar la crisi financera, cosa que no és fàcil, la complexitat és molt alta i les causes múltiples. La seva estructura en capítols ens permet veure els antecedents, que el director ubica a l’administració Reagan, com es va coure la bombolla durant els mandats de Clinton i Bush i com va esclatar i les seves conseqüències.

Tot i que la pel·lícula té una ideologia molt clara que fa que es deixi algunes preguntes pendents de formular i esviaixi alguns aspectes, Ferguson opina però no manipula, intenta posar a tots els protagonistes davant la càmera, i quan algú s’hi nega, ho diu. Com podreu endevinar, els que s’hi han negat son els principals artífex de l’escenari que va dur a una crisi que bona part del món ja està deixant enrera.

Pel·lícula guanyadora de l'Oscar al millor llargmetratge documental que us recomano que veieu, ja que us ajudarà a crear-vos la vostra opinió. Però no espereu trobar-hi les causes de la crisi per la que passa Espanya. Aquesta, és una altra història. Esperem que algú ens l’expliqui.

Llimonada Joe (Limonádový Joe aneb Koňská opera, 1964)

De l'Europa de les Noves Onades i de la mà d’Oldrich Lipský, sorgeix aquesta aproximació txecoslovaca al western americà, una aproximació realitzada mitjançant la paròdia i la sàtira, i que està pensada per rendir un absurd homenatge al cinema de vaquers, i en especial a la seva etapa muda, però substituint el clàssic blanc i negre per una sèrie de cridaneres gammes bicolor, amb predomini del groc (llimona). La pel•lícula està situada a mig camí entre l'art i la broma, i és un encreuament transgènic de western, comèdia i musical. Humor absurd, gags visuals, slapstick, números musicals surrealistes i uns efectes especials basats en el trucatge, són el que es pot trobar a Llimonada Joe, una absurda òpera western que funciona com una anatomia del American way of life explicada als nens i és tot un clàssic de culte de la Nova Onada txecoslovaca.

Dios, patria y Coca-Cola (For God, Country and Coca-Cola, 2000)

Curiós títol per un llibre, no?

A mitjans dels 80 s'havia demostrat en un test a cegues, que la majoria de consumidors americans preferien el gust de la Pepsi al de la Coca-Cola, tot i que era per un marge escàs. Pepsi no parava de créixer. Coca-Cola va reaccionar, van crear un gust que guanyava de carrer en els comparatius i que era molt millor que el de la competència. La New Coke es va llançar al mercat i Coca-Cola va començar a rebre cartes que deien coses com: "Modificar la Coca-Cola es com si Déu canviés el color dels prats" o "Crec que si vostès cremessin la bandera de la nostra nació no em faria més mal". El problema no era el gust. Segons explica l'autor del llibre al pròleg, aquestes cartes son les que el van fer decidir pel seu títol.

Ja tenim títol, però per explicar-nos que? Doncs la història de una de les marques comercials més importants del segle XX (i de moment també del XXI), i de com ha arrelat tant en els seus consumidors, especialment els americans, com per produir reaccions d'aquesta mena. Mark Pendergrast ens explica la biografia d’un refresc de forma amena i entretinguda, hi trobareu un munt de curiositats, de pensaments sobre la gestió empresarial, d’errors, d’èxits i la fòrmula secreta de la Coca-Cola. I el que encara és més important que aquesta fòrmula per l'exit del producte: la història del marketing d’una empresa durant més de 100 anys.

Breaking Bad (2008)

Punt de partida: A Walter White, un professor de química d’un institut d’Albuquerque, li diagnostiquen un càncer de pulmó terminal. En Walter no vol que li falti de res a la seva familia quan ell no hi sigui, pel que aprofita els seus coneixements de química per cuinar metamfetamina.

Vince Gilligan construeix a partir d’aquí una història apassionant, cruel i amb un humor tan negre que et deixa el somriure glaçat a la cara. Els personatges de la sèrie son moralment tan ambigus com us podeu imaginar que és el seu protagonista per la sinopsi, cosa que fa que l’espectador es posicioni a favor de cada decisió i alhora la condemni, i vagi veient clarament com la cosa s’embolica i la resolució d’un conflicte porta com a conseqüència la llavor del conflicte següent: Crec que mai he patit tant davant d’una tele.

És evident que per ser fidel a la seva premissa, la sèrie no podia tenir una durada excessiva. Després d’una primera temporada brillant, les següents mantenen un nivell força alt, tot i alguna resolució excessivament rocambolesca pel to realista que vol tenir la sèrie. Això es perdona gràcies a magnífics episodis com “Fly”, el desè de la tercera temporada, que per si sol ja és una obra d’art.

Once (2006)

Once, de John Carney, és una història d'amor que emociona per la seva tendresa, pels seus humils personatges i, sobretot, per la bonica parella protagonista que sorprèn per la seva increïble naturalitat davant la càmera i per compondre belles cançons que transmeten tot el que senten, arribant a posar la pell de gallina a l'espectador.

La història és ben senzilla i coneguda per tots: noi coneix a noia, però la connexió entre els dos actors és excepcional i per a l'espectador és molt gratificant la sensació de bon rotllo que hi ha entre ells. Ell és Glen Hansard, un músic de professió i líder del grup The Frames i tot i no ser actor professional fa una interpretació esplèndida, juntament amb la d'ella, Marketa Irglova, una noia txecoslovaca (quan va fer la peli tenia 17 anys) que havia tocat el piano en algunes de les seves actuacions, sent aquest un símptoma de la seva formidable compenetració. John Carney havia estat baixista del seu grup i són molt amics, cosa que va facilitar la feina. Sempre havien volgut fer un projecte junts per al cinema i es van ficar de ple en aquesta història.

Gairebé totes les lletres estan escrites per Hansard, però la cançó Falling Slowly, que va guanyar l'Oscar, va ser escrita per ell i Irglova, i ella mateixa va escriure tres cançons més, com la preciosa If you want me.

Az prijde Kocour (1963)

És difícil descriure el gran plaer, la meravellosa sensació que t'omplena, al descobrir una joia tan gran de la cinematografia txecoslovaca, i tan injustament desconeguda. La pel·lícula sorprèn pel seu visible esforç de producció, per la bellesa de la seva narrativa lírica i per l'esperit autòcton de la seva trama, tot i que es desmarca de la plèiade de comèdies surrealistes de la Nova Onada txeca per desenvolupar una extraordinària rondalla moral, amb puntuals pinzellades d'humor. La història ens explica com un mag, una bella trapezista, una banda de músics i un gat amb ulleres, porten un fabulós espectacle d'il·lusionisme a un petit poble. El gat, a més, té una particularitat; quan es treu les ulleres la gent canvia de color segons la seva naturalesa i accions. Els mentiders i farsants es tornen violetes, els infidels grocs com el sofre, els tramposos i lladres grisos i els enamorats vermells. Aquesta estranya habilitat no trigarà a incomodar a alguns, que voldran desfer-se d'ell costi el que costi. La pel·lícula, així, es permet examinar la condició humana des del marc senzill que proporciona un conte, i emfatitza el paper de l'art com a mirall de la realitat. Bella, poètica, divertida i evocadora, Az prijde kocour te una posada en escena impecable i un aura màgic que pot recordar al dels grans musicals de Hollywood.

Anatomía de un instante (2009)

Sembla que Javier Cercas tingui una obsessió pel comportament humà en un moment decisiu. Que tingui la necessitat d’estudiar-lo, analitzar-lo, entendre’l. Ja ens ho va demostrar al seu primer gran èxit “Soldados de Salamina”, una novel·la que girava entorn al moment en que un soldat republicà perdona la vida a Sanchez-Mazas, ideòleg de Falange.

El que Cercas va fer en aquesta novel·la ho porta molt més lluny a “Anatomía de un instante”. Impossible trobar un títol més precís per aquest assaig on trobem una minuciosa descripció dels fets enregistrats per les càmeres de TVE el 23 de Febrer de 1981 al Congrés dels Diputats: 3 destacats polítics no es van deixar intimidar pels colpistes. Aquesta és l’excusa per explicar-nos les arrels del cop, els seus protagonistes, i de passada fer-nos una biografia d’aquests 3 polítics: Santiago Carrillo, Manuel Gutiérrez Mellado i molt especialment Adolfo Suárez.

Tres biografies lligades al cop d’Estat del 36, a la guerra, a l’exili, a la dictadura i a la transició, amb els seves dèries personals, la seva voluntat de redimir-se i de fer història, que permet a l’autor plantejar-se dilemes referents a la moral i l’ètica lligada a la política. Dilemes tractats al llarg de l’historia per pensadors que van des de Maquiavel fins a Max Webber.

Per poc que us interessi la història recent del país, el llibre us semblarà apassionant, ben documentat i rigorós. Cercas deixa sempre ben clar fins on arriba la informació i on comença la interpretació dels fets i de la psicologia dels seus protagonistes. Crec recordar que va ser Jordi Pujol qui entrevistat el 23 de Febrer d’enguany a la ràdio, i quan li van preguntar que ens faltava saber del cop 30 anys després va venir a dir alguna cosa semblant a: “Res, tot està al llibre d’en Cercas”. 

"El rey hizo cosas el 23-F que no debería haber hecho": Comentaris de Cercas a la presentació del llibre a "El País"

Lucky Louie (2006)

A finals dels anys 80 sèries com Roseanne o Els Simpson van obrir un nou camí en les comèdies de situació. Hi havia una sèrie de tabús en el gènere que aquestes sèries van fer caure, i a més ho van fer amb èxit. Es podia fer crítica social, parlar de drogues, sexe i ensenyar que la família nord-americana de classe mitjana no era sempre feliç.

Aquest via va ser aprofitada uns anys després pel còmic Louis C.K. a la seva sèrie Lucky Louie, produïda per la HBO. En una sola temporada de 13 episodis porta a l’extrem aquestes temàtiques que ens havia començat a mostrar Roseanne 20 anys abans. Per aconseguir-ho, Louis C.K. agafa personatges estereotipats que amb unes engrunes de realitat li serveixen per construir històries divertides i contundents. L’afortunat Louie té una feina de merda, una dona que treballa massa hores com a enfermera, una filla a la que no sap educar, un pis que cau a trossos, i uns amics que no saps mai si han passat la barrera de la perversió sexual i la drogaadicció. Com veieu, un material que en mans de qualsevol altre guionista esdevindria un drama social de telefilm de sobretaula però que en les mans d'aquest còmic us divertirà d’allò més.

Rain Dogs (Tom Waits, 1985)

Deixant de banda la seva faceta interpretativa demostrada en diverses pel·lícules (sobretot del director nord-americà Jim Jarmusch) i autor de les bandes sonores de moltes d'elles, cal dir que Tom Waits és un músic molt peculiar i autèntic, que des del seu primer àlbum (Closing Time, 1973) ha sabut combinar diversos estils com el blues, el rock, la polka o el jazz, i en els que s'ajunten tant instruments de percussió com de vent o de corda, i en els que per descomptat es pot reconèixer perfectament el que més el caracteritza: una veu entre esquinçada, afònica i ronca. I encara que a priori sembli una cosa que no jugui al seu favor, Waits sap utilitzar-la de manera impecable per crear una atmosfera única en les seves cançons, canviant el to segons ho consideri oportú. I l'àlbum Rain Dogs (1985) és un clar exemple dels diferents registres que pot obtenir amb la seva veu, trobant melodies tan suggerents com les genials Clap Hands, Jockey Full of Bourbon, Diamonds and Gold o Gun Street Girl. Llàstima que a part del millor Waits també trobem al pitjor, com en les balades rockeres de Hang down your head o la famosa Downtown Train, temes molt més comercials que s'allunyen moltíssim del Waits més fosc i interessant.

Asterios Polyp (2009)

David Mazzuchelli, després de signar, juntament amb Frank Miller, dues de les millors històries de superherois dels 80 i adaptar al còmic la “Ciutat de cristall” de Paul Auster, ens presenta ara una obra molt personal que guionitza i dibuixa.

Mazzuchelli aprofita aquest còmic per incloure-hi un munt de opinions personals, pors, dubtes existencials, plantejaments filosòfics i, tot i que sembli increïble, ho fa de forma totalment coherent articulant tots aquests conceptes al voltant de la història d’èxit i caiguda d’Asterios Polyp, un arquitecte de Nova York que té molt reconeixement però cap projecte edificat. La narració va alternant un capítol de la caiguda amb un de l’èxit en forma de flashback de tal forma que el lector va construint el personatge i entenent la història a un ritme que és l’adequat per a no prejutjar-lo, risc que es correria si s’expliqués la història de forma lineal.

Tot i que el guió és prou bò i interessant, on Mazzuchelli brilla especialment és a l’apartat gràfic, on utilitza totes les eines que el mitjà li posa al seu abast. No només el dibuix, el disseny o la perspectiva son importants, a Asterios Polyp, la rotulació i el color no només serveixen per complementar el dibuix o el guió, també formen part de la història que no s’entendria tant bé sense utilitzar-los.

Si Mazzuchelli ens va presentant obres d'aquest nivell, li podem perdonar que sigui tan poc prolífic.