Bones vacances

Com cada estiu ens prenem un descans i us deixem amb un tema musical estiuenc.


Esperem retrobar-nos el 3 de Setembre.

El Caballero Oscuro: La leyenda renace (The Dark Knight Rises, 2012)

L’últim Batman és una pel·lícula excessivament discursiva; ja que necessita explicar-se contínuament a si mateixa, quan potser guanyaria en contundència si es simplifiquessin certs elements de la trama. També és una pel·lícula dogmàtica; si vol que pensem que els polis són tontos, per exemple, no és gens subtil, i això que sovint canvia d’opinió sobre el tema. Aquests dos factors no son nous en la filmografia de Christopher Nolan, un director molt preocupat en fer un cinema poc fàcil però comercial, i tot i així, el capítol final de la seva trilogia sobre el vigilant de Gotham City se’ns presenta com un molt digne tancament, a més de ser increïblement detallista amb la mitologia del personatge, estar plena de moments icònics i tenir una trama molt compromesa amb les anteriors entregues cinematogràfiques. En aquest sentit, i comparant-lo amb un altre dels estendards de l’editorial DC, podem subratllar que, al veure una peli de Superman, per exemple, difícilment ens pot venir al cap un còmic específic sobre el personatge, però en el tríptic manufacturat per Nolan els fans poden gaudir de diverses referències a Año Uno, La broma asesina i The Dark Knight Returns respectivament, a més de pinzellades puntuals a moltes d’altres històries, de tal manera que, i ja centrant-nos en The Dark Knight Rises, els lectors més implacables podran veure venir amb delícia certs girs argumentals. Malgrat això, si d’alguna cosa es pot acusar a la cinta, és de ser l’entrega on el creuat de la capa apareix més descafeïnat. Tot i que és cert que la trama conté elements molt potents, també és veritat que aquests queden temperats per un Batman menys físic, ferotge i críptic, del que la història requereix, sobretot pel que fa al seu tram final.

The Amazing Spider-Man (2012)

The Amazing Spider-Man s’esforça en ser una pel·lícula diferent de les de Sam Raimi; la disfressa del protagonista és diferent, la noia és una altre noia, el dolent és un altre dolent, i el to de la història varia en gran mesura... Tots aquests canvis han fet que aquesta cinta sigui fàcilment diferenciable de la no gaire llunyana trilogia perpetrada per Raimi, que és el que es volia aconseguir, però hi ha un problema: a l’espectador no li passa per alt tot aquest esforç i la proposta es revela completament artificial. Un pot apreciar el Batman de Nolan per si sol, perquè és diferent del de Tim Burton en molts sentits, les dues són cintes filles de moments cinematogràfics diferents, amb objectius i motivacions diferents. La pel·lícula realitzada per Marc Webb, en canvi, busca la diferència per la diferència, d’aquí l’enganyós eslògan publicitari que la precedeix: “la història mai narrada”. Es fa evident per l’espectador, per exemple, que, si no existís el precedent, la disfressa del nostre heroi aràcnid no seria tan rebuscada i dissímil a la dels còmics. Però deixant de banda aquests detalls, si la cinta arrossega alguna pesada càrrega és la de tenir problemes de to, un to que pot recordar molt al d’altres franquícies cinematogràfiques com Crepúsculo o les darreres entregues de Harry Potter, però que no encaixa per res amb el personatge. La semi fosca atmosfera de tragèdia adolescent que planeja pel relat desentona amb certs gags que sens dubte necessita un dels superherois més ridículs i divertits de Marvel, com és Spider-Man, i a mig llargmetratge la cosa es fa més evident amb l’aparició d’un rèptil gegant amb diàlegs que semblen trets d'una revista pulp.

Les aventures de Tom Sawyer (The adventures of Tom Sawyer, 1876)

La passada tardor ja vaig fer la ressenya de Les aventures de Huckleberry Finn amenaçant que la primera part d’aquestes aventures estaria entre les meves properes lectures. Feina feta.

Al igual que passa amb la seva seqüela, Les aventures de Tom Sawyer és bàsicament un conte infantil que permet també una lectura a un nivell adult ja que hi trobem matisos que passarien desapercebuts a un nen. El lector adult es diverteix amb les entremaliadures del seu protagonista i alhora hi troba el retrat de la societat del sud dels Estats Units d’abans de la guerra civil, tot i que Mark Twain no ho fa amb tanta profunditat com ho faria posteriorment en el volum dedicat a Huckleberry Finn. D’aquesta manera la lectura més adulta d’aquest llibre no té la profunditat que podem trobar a la seva continuació ja que hi prima més la vessant humorística i aventurera que la crítica social. Això no treu que es tracti d’una delícia de llibre d’obligada lectura per a grans i petits.

I per a aquells que teniu fills però esteu mancats d’imaginació, no se m’acudeix res millor que una de les trapelleries de Sawyer per explicar als nens abans d’anar a dormir.

69 Love Songs (The Magnetic Fields, 1999)

"69 Love Songs" és un triple CD de 1999 (distribuit a Europa l'any 2000) de la banda nord-americana The Magnetic Fields, formada per quatre membres entre ells el fundador i líder del grup Stephin Merritt (que també ha creat els grups "Future Bible Heroes", "The 6ths" i "The Gothic Archies"), compositor i cantant, autor de les lletres i que posa la seva increible veu a quasi totes les cançons d’aquest àlbum conceptual, considerat un dels millors del segle XX. I és que senyors, aquesta és una obra magna plena de virtuts i de melodies que emocionen i traslladen els sentiments que comporta l'amor en la vida de qualsevol persona, a vegades amb tristesa ("I Don't Believe in the Sun"), altres amb nostàlgia ("Grand Canyon"), també amb una agradable felicitat ("When My Boy Walks Down the Street"), o amb molta ironia ("Yeah! Oh, Yeah", aquesta cantada per en Merrit i Claudia Gonson, una component de la banda), o fins i tot com una broma ("Punk Love"). Quan un escolta per primer cop tot el conjunt que formen aquestes cançons té la gran sensació de que ha descobert un àlbum que li quedarà gravat per sempre en la memòria. Amb la veu de Merritt (que en alguns moments no té res a envejar a la de Leonard Cohen, com ho demostra perfectament a "Time Enough for Rocking When We're Old"), com també amb la de la mencionada Claudia Gonson o la d'altres invitats (com LD Beghtol en la preciosa "All My Little Words"), i la bella música, on destaquen instruments com el piano, l'ukelele, el banjo, la mandolina o el violoncel, podem disfrutar i gaudir d'un moment quasi immillorable.

Òpera en texans (2011)

La capacitat de molts programes de Televisió de Catalunya de fer interessants temes aparentment avorrits i a més fer-ho amb audiències que en alguns casos poden ser liderar el prime time. Exemples com Caçadors de bolets, Caçadors de paraules o Veterinaris ho certifiquen. 

Avui parlarem d’un cas que tot i no arribar a l’èxit dels programes esmentats, s’ha guanyat un públic fidel creixent durant les seves (de moment) dues temporades: Òpera en texans. 

Aquest programa té la virtut de fer interessant l’òpera a tots aquells que ens ho miràvem des de la distància com una cosa no només avorrida sinó també potencialment atabaladora. Les dues claus que per mi fan que es resolgui aquest problema son dues: La passió és el motor d’un programa de música en el que no veureu partitures. 

El presentador, Ramon Gener, és d’aquelles persones que transmet la passió que sent pel tema i fins i tot la pot arribar a encomanar. Quan veus tant d’entusiasme a la pantalla no pots evitar enganxar-t’hi. En capítols de menys de mitja hora, projecta aquest entusiasme explicant les coses de forma senzilla per a qui no som entesos en música. Ho veureu quan acompanyat d’un ferrer ens il·lustra com Verdi va inventar el soestereofònic a “El trobador” o quan instal·lat a la plaça de Catalunya de Barcelona demostra als vianants que Carmen de Bizetté gairebé tants hits com qualsevol disc dels Beatles. 

Tot i que el que us he explicat no us convenci, doneu-li una oportunitat veieu-ne un episodi i segur que us hi enganxeu. Ampliareu la vostra cultura musical, descobrireu que la òpera us pot agradar i, molt important, us sentireu orgullosos de la televisió pública del nostre país.

Aquí hi teniu penjats els programes

Exótica (Exotica, 1994)

Per a moltes persones, el passat és una càrrega molt gran que els ha marcat tant que no saben viure el present, o no sembla que ho vulguin acceptar. El director canadenc Atom Egoyan ho descriu molt bé en Exótica (1994), una pel·lícula amb personatges bastant turmentats que aniran desvetllant els seus secrets més íntims.

El club d'estriptís anomenat Exotica és el decorat per excel·lència de la història, el lloc on tots els personatges es relacionen. El disc-jockey del local (Elias Koteas) està obsessionat amb Christina (Mia Kirshner), una descarada noia a la que mai oblidarem per les escenes en què apareix ballant vestida de colegiala, mentre se sent la potent veu de Leonard Cohen en l'excel·lent i suggeridor tema Everybody knows (abaix he posat el link d'aquest gran moment).

Quan un acaba de veure la pel·lícula la primera sensació que es té és la de voler tornar a recrear la història pel gran poder d'atracció que ha suscitat el seu desenvolupament. Amb això només cal dir que Atom Egoyan encerta a l'hora d'introduir, a poc a poc, informació que aporti detalls de la vida d'aquests personatges, perquè, d'aquesta manera, s'anirà lligant tot i, mentre, l'espectador també degustarà la forma de dirigir del director, amb moviments sigil·losos de càmera, de vegades amb zooms lents, sense haver gairebé mai un pla fix. A més, la subtil banda sonora i la molt cuidada fotografia, en la que destaca el contrast entre els colors freds i càlids, seran molt efectives per a la recreació d'aquesta misteriosa i seductora història.

http://www.youtube.com/watch?v=8cK-znqTJAg

Nick Furia, agente de S.H.I.E.L.D (Nick Fury, Agent of S.H.I.E.L.D., 1965)

Als anys 60 el tàndem creatiu Stan Lee i Jack Kirby van revolucionar el món del còmic de superherois gràcies a una visió diferent i més moderna dels conceptes i plantejaments que feia 30 anys havien estat inventats amb la creació de Superman, Batman i tants d’altres herois.

Lee amb Kirby i d'altres dibuixants van estar prop d’una dècada creant personatges com xurros i rescatant-ne d’altres procedents de còmics de 10 o 20 anys enrere. Un d’aquests personatges reinventat per a l’ocasió fou Nick Furia, un soldat de la 2a Guerra Mundial a qui van convertir en agent d’una organització governamental supersecreta que vetlla per la pau mundial i lluita contra Hidra, una organització feixista amb ànsies de dominació mundial. La reedició de les primeres històries d’aquest heroi sense poders que va fer Panini el 2010, ens presenta les primeres aventures del personatge.

El recopilatori parteix d’aquest fil argumental tan poc original i amb unes històries molt innocents amb guió de Lee i dibuixades per Kirby i sense gaire interès especial. Després de les primeres històries, un dibuixant anomenat Jim Steranko comença a fer els acabats dels dibuixos de Kirby per, posteriorment, encarregar-se totalment del dibuix i finalment també del guió. Aquí comença el millor. Steranko revoluciona el còmic i en aquesta edició ho podem copsar en només unes poques pàgines. A més d’oferir trames més complexes i interessants, a nivell gràfic parteix de la influència del seu predecessor i experimenta introduint imatges fotogràfiques retocades, pàgines senceres sense diàleg (cosa molt poc habitual a l’època), dissenys de pàgines delirants que fan que alguns l’enllacin amb el surrealisme Dalinià però que en realitat no deixa de ser un estil visual fruit de la seva època amb una clara influència del Pop Art.

Tot plegat fa que l’últim terç d’aquest volum sigui una petita joia que no hauria de faltar a les lleixes de qualsevol lector de còmics.

El sabor de las cerezas (Ta'm e guilass, 1997)

El sabor de las cerezas és una pel·lícula iraní escrita, dirigida, muntada i produida per Abbas Kiarostami i commou per la seva extremada senzillesa a l'hora d'afrontar un tema tan complex com el suïcidi. Va obtenir la Palma d'Or al Festival de Cannes (ex aequo) i representa un bell poema sobre la condició humana, en el qual es desprèn una tranquil·litat envejable gràcies a l'elogi de les petites coses que ens envolten, aconseguint a més amb pocs plans i fins amb seqüències repetides l'exaltació de la vida.

L'actor Homayoun Ershadi encarna a la perfecció el personatge principal (senyor Badi), que des del primer pla condueix el seu cotxe per tot Teheran buscant a algú per a realitzar la seva comesa: la seva intenció és matar-se per causes que només ell coneix però necessita l'ajuda d'una altra persona per dur a terme el suïcidi. Condueix en diferents viatges a un soldat, un seminarista i un treballador del museu d'història natural, fins als turons de Teheran, el lloc on vol morir. Tots ells l'intenten persuadir de que no ho faci però ell evita sentir els seus sermons.

De manera precisa i minimalista, Kiarostami ens introdueix en la seva particular forma de fer cinema, tan personal com eficient. La seva posada en escena ens fa ser partícips d'una realitat propera i l'absència de música augmenta més aquesta sensació. Com a única banda sonora sentim tot el que envolta al protagonista, com el so del cruixir de la terra en passar el seu cotxe, els cants dels ocells, el vent bufant, nens jugant i militars donant veus a pas lleuger. El més important per a Kiarostami és captar un moment màgic sense alterar gens la realitat. D'aquesta manera, l'espectador s'ha de deixar portar pel sentit de l'oïda, evocant al pensament un moment de pau. I l'única cançó que apareix és en les lletres de crèdit finals i és una delícia, una melodia de trompetes que arriba fins al més profund de l'ésser humà.

La chica del puente (La fille sur le pont, 1999)

La chica del puente és una pel·lícula molt emotiva de Patrice Leconte on la protagonista no té un rumb fix en la vida i sent que no fa res de la millor manera possible. Mai ha triat bé als homes, per això creu que hi ha gent que té sort en la vida, no com ella. Per això, decideix tirar-se des d'un pont al riu Sena, sense fer cas a un home que li intenta dissuadir del seu propòsit i que al final haurà de salvar-la. L'home en concret és un llançador de ganivets que li ofereix treballar amb ell, una proposta que ella provarà ja que no té res a perdre.

El mèrit de la pel·lícula és, en gran part, l'elecció de Vanessa Paradis i Daniel Auteuil per al paper de la parella protagonista, però també cal destacar la fotografia en blanc i negre, la direcció i el muntatge. I un altre dels al·licients és la misteriosa atracció que es perceb entre ells dos, com en els moments que Auteuil llança els ganivets on sentim una sensació plena, a la vegada, d'erotisme i tensió. Per això s'ha de destacar que Patrice Leconte sempre ha tingut una gran sensibilitat a l'hora de dirigir i de plasmar a la dona en les seves pel·lícules, reflectint molt bé una passió carnal que desborda als que la senten. Transmet tot el seu fervor a l'hora d'explicar belles històries que estan plenes d'un amor irracional, per això, els seus plànols són un regal per a la percepció de l'espectador.

Aquí us deixo el link d'una de les increïbles escenes que abans he mencionat on Auteuil llança els ganivets: http://www.youtube.com/watch?v=ya7TXacpXBQ