Diario de la guerra del cerdo (1969)

Aquesta és una novel·la que pot agradar i incomodar alhora.

Ens trobem a Buenos Aires. Una onada de violència omple els carrers de la ciutat. Els joves s’han revelat contra els vells. Els persegueixen i els apallissen, moltes vegades fins a la mort. El llibre està explicat des del punt de vista d’un home a les portes de la vellesa que comparteix bona part del seu temps amb amics que ja es troben plenament en la tercera edat i que ens parla de la lluita a la ciutat i de la seva lluita personal contra la vellesa. La primera lluita forma clarament part de la ficció, la segona és molt habitual a la nostra societat.

L’escriptor Adolfo Bioy Casares no acaba d’explicar-nos els motius d’aquesta violència intergeneracional, però la manera d’actuar és semblant als episodis de persecucions racials o religioses que malauradament han estat habituals a la història de la humanitat.

Com veieu, l’argument ja és incòmode de per si, però ho fa més quan el lector se’n va adonant, pels comentaris dels protagonistes, que a diferència dels brots de violència racial, en aquest cas les víctimes mostren certa comprensió i conformisme amb els fets. Els vells no volen ser vells i són els primers enemics de la inevitable vellesa.

L’autor, que afirmava que va escriure aquest llibre quan va sentir que envellia, construeix un relat sobre com ens costa acceptar el fet de fer-nos grans, com les condicions físiques fan palès allò que el cap no vol veure i com ens aferrem a qualsevol cosa que ens faci sentir joves. A més d’aquest posicionament personal enfront del propi envelliment, també ens dóna una visió sociològica personal d’una societat que envelleix i que no sap que fer amb els seus avis.

Berlín

Berlín és una ciutat que va caure dues vegades durant el segle XX però es va haver d’aixecar en tres ocasions. Aquest fet hi ha deixat empremta i el turista no pot deixar d’admirar a la ciutat i als seus habitants per aquesta fita.

Per a qui estigui interessat en el passat, Berlín té molta història però físicament en va quedar poca dempeus després de la segona guerra mundial. La majoria d’edificis d’interès van ser construïts o reconstruïts a la segona meitat del segle passat, fet que li dóna a la ciutat un aire més modern que d’altres ciutats europees. A tall d’exemple, un dels seus edificis històrics més emblemàtics, el Reichstag, fou rehabilitat amb la recuperació de la capitalitat del país per part de la ciutat, coronant-lo amb una magnífica cúpula obra de Norma Foster.

Aquesta reconstrucció va ser desigual als dos Berlins de la postguerra i el viatger pot deduir perfectamente a bona part dels carrers, gairebé 25 anys després de la caiguda del mur, si es troba a la part oriental o occidental degut a les diferències arquitectòniques entres ambdós dos blocs. Per si això no fos prou, diversos atractius turístics s’encarreguen de recordar-nos la guerra freda: el punt fronterer “Check point Charlie”, les artístiques restes de mur de l’East Side Gallery o les rajoles col·locades en els carrers i que segueixen el recorregut del mur.

Després del trauma, Berlín ha esdevingut una ciutat de moda per turístes però també per molts artistes, fins al punt que en algun barri sembla que hi hagi més galeries d’art que cafeteries i botigues. Aquest ambient artístic, tot i concentrar-se a certes zones, acaba encomanant-se a tota la ciutat, on es respira cert aire de llibertat i transgressió. Un té la sensació que tothom fa el que li dóna la gana dins d’un ordre i un respecte. Ningú molesta a ningú i ningú es sent molestat per ningú.

El turisme més cultural agrairà veure que Berlín, com tota bona metròpoli, conta amb museus amb material espoliat a cultures antigues, destacant l’altar de Pèrgam i la porta de Ishtar al Pergamonmuseum o el bust de Nefertiti al Neues Museum. I els que els hi agrada passejar podran gaudir molt movent-se a peu o en bici. Berlín és una ciutat plana, amb moltes zones verdes i té carril-bici a gairebé tots els carrers i les distàncies entre els punts d’interès turístic son força curtes.

Mi último suspiro (Mon dernier soupir, 1982)

"Mi último suspiro" és una autobiografia del director, guionista, actor i productor Luis Buñuel, qui amb l'ajuda del seu amic Jean-Claude Carrière, guionista de les seves sis últimes pel·lícules, va voler fer un repàs de la seva vida personal i professional amb un resultat força brillant per les seves opinions tan sinceres i per anècdotes, moments curiosos i manies que es descobreixen del genial cineasta aragonès, amant dels bars, gran aficionat a fer torçabraços i autor d'una frase molt coneguda: "soy ateo, gracias a Dios". El llibre sorprèn per tot el que va arribar a viure Buñuel: va ser un referent dintre del grup surrealista que es va crear a França, amb gent com André Breton (considerat el fundador del moviment) o Max Ernst, entre d'altres; va formar part de la Generació del 27; va exiliar-se a Mèxic a causa de la Guerra Civil Espanyola; i va conèixer importants figures de Hollywood, com Charles Chaplin (amb qui va estar a punt de participar en una orgia), Serguei Eisenstein, Alfred Hitchcock o Fritz Lang, amb qui va parlar només un cop i quan el director alemany ja era bastant gran, confessant-li que gràcies a les seves primeres pel·lícules, com Metropolis (1927), va tenir clar que es volia dedicar al cinema. Sobre en Dalí parla bastant, sobretot perquè junts van fer Un chien andalou (1929), i el considerava un geni però l'irritava molt la seva obsessió de crear-se aquell personatge tan egocèntric i eloqüent i no aguantava gens ni mica a la Gala. I dels moments més emotius en destaco dos: quan parla sobre el record que té del que va ser el seu gran amic Federico García Lorca, de qui exalta no la seva obra (de la que no té una opinió molt bona) sinó la seva persona, i també, com no, l'últim capítol on parla de la seva rutina diària a l'edat de 82 anys, notant que el seu temps ja s'esgota, com ja s'entreveu en el títol del llibre (va morir a l'any següent).

The Newsroom (2012)

The Newsroom ha tancat la seva primera temporada als EUA i l’11 de Setembre s’estrenarà al Canal+. Si sou dels que vau gaudir amb “El ala oeste de la Casa Blanca” no us podeu perdre la nova creació de Aaron Sorkin. 

Si alguna cosa li podem retreure a Sorkin és que aquesta sèrie és més del mateix. Podríem dir que és una curiosa barreja dels elements polítics de “The West Wing” amb l’escenografia televisiva de la tristament cancel·lada “Studio 60”. L’acció principal de “The newsroom” es situa a la redacció de un telenotícies d’un canal de televisió nord-americà. Un d’aquells telenotícies d’autor que fan als EUA i que ens va ensenyar George Clooney a “Bona nit i bona sort”. Aquest caire subjectiu del tractament de la informació l’utilitza Sorkin per fer una bona repassada al partir Republicà tal com feia a les seves anteriors sèries i en aquesta ocasió, qui rep de valent és concretament el Tea Party. En la meva opinió, que Sorkin faci que el protagonista de la sèrie, el presentador Will McAvoy (Jeff Daniels fa el paper de la seva vida) sigui membre del partit republicà i centri en ells la majoria de les seves crítiques amb l’excusa de és el meu partit i vull que millori, fa grinyolar una mica la sèrie. 

La resta d’ingredients Sorkin també hi son: diàlegs enginyosos i ràpids, situacions còmiques que s’alternen amb la línea argumental dramàtica de la sèrie i tensió sexual a vegades un pèl nyonya entre personatges que no s’acaben de decidir a anar-se’n junts al llit. Uns personatges que intueixes que t’acabaràs estimant tant com al President Bartlet o a Josh Lyman.
Si encara dubteu de si aquesta sèrie és per vosaltres, només necessiteu veure’n els vuit minuts inicials del primer episodi. Si el discurs que fa Sorkin per boca de McAvoy no us atrapa, ja no cal que la mireu.

Forat d' Aiguallut i Coll del Toro (Parc Natural Posets/Maladeta)

En aquest post us proposo realitzar un itinerari per gaudir de la magestuositat del Pirineu Axial, al ben mig del parc Natural de Posets/Maladeta, al Pirineu Aragonès. Aquest és l'indret del Pirineu on hi trobarem els cims més alts, amb la Madaleta i l'Aneto coronant aquesta serralada.

Per començar l'itinerari primer hem de deixar el cotxe aparcat a l'Hospital " Hostal" de Benasque, des d'aquest punt surten autobusos cada 30 minuts cap a La Besurta, és des d'aquest indret on comença l'itinerari. El camí està molt ben senyalitzat i encara que en els cartells informatius diu que són 45 minuts caminant, es pot fer perfectament en 30/35 minuts. Des d'aquest punt ja podem veure l'Aneto i el seu circ glacial, és precisament l'aigua del desglaç d'aquest el que origina el magnífic salt d'aigua que ens espera al final d'aquest recorregut. Un cop arribats a aquest punt, i si es vol caminar una mica més, es pot fer la caminada fins arribar al Coll del Toro. Aquesta és una caminada d'uns 45/50 minuts que val molt la pena, tant pel camí, com pel paissatge que ens espera al final amb l'ibón ( estanys de muntanya d'origen glacial) del Coll del Toro i les magnifiques vistes que des d'aquest punt s'ens ofereixen.


Per finalitzar a la dreta teniu el perfil topogràfic de l'excursió fins Aiguallut, com podeu veure és un recorregut molt fàcil  i amb molt poc desnivell.

World War Hulk (2007)

World War Hulk és un còmic Marvel 100 %, i amb això vull dir que són més de 200 pàgines d’éssers súper poderosos barallant-se per un mal entès. Hi ha una història, i una excusa argumental bastant vàlida (o no), però com a fan que sóc el que més he degustat son els cops de puny a la cara i les frases lapidàries, i en aquesta ocasió no s’han quedat curts. M’ho he passat teta veient com Hulk “aplasta” a tot l’univers Marvel, perquè el leitmotiv de la història és aquest: veure com el gegant verd, més enfadat que mai, “aplasta” a tots i cadascuns dels éssers més poderosos de la terra. Les baralles es van succeint; Hulk contra la tecnologia elevada a la enèsima potencia, Hulk contra la màgia en estat pur, Hulk contra tota la força militar dels USA... I Hulk sempre acaba per demostrar una cosa: que qui va dir més val “maña” que força mai va ser irradiat per raigs gamma. La història, tanmateix, conté un fort component dramàtic que pot enfosquir un global on hauria de predominar la diversió, però també és cert que d’aquesta manera el relat guanya en contundència. El còmic ha estat editat en format Deluxe i te’l llegeixes d’una tirada, a més, conta amb un dibuixant d’alçada com és John Romita Jr, un dels autèntics culpables de que hagi caigut en la temptació de comprar-me aquest recopilatori.

Bones vacances

Com cada estiu ens prenem un descans i us deixem amb un tema musical estiuenc.


Esperem retrobar-nos el 3 de Setembre.

El Caballero Oscuro: La leyenda renace (The Dark Knight Rises, 2012)

L’últim Batman és una pel·lícula excessivament discursiva; ja que necessita explicar-se contínuament a si mateixa, quan potser guanyaria en contundència si es simplifiquessin certs elements de la trama. També és una pel·lícula dogmàtica; si vol que pensem que els polis són tontos, per exemple, no és gens subtil, i això que sovint canvia d’opinió sobre el tema. Aquests dos factors no son nous en la filmografia de Christopher Nolan, un director molt preocupat en fer un cinema poc fàcil però comercial, i tot i així, el capítol final de la seva trilogia sobre el vigilant de Gotham City se’ns presenta com un molt digne tancament, a més de ser increïblement detallista amb la mitologia del personatge, estar plena de moments icònics i tenir una trama molt compromesa amb les anteriors entregues cinematogràfiques. En aquest sentit, i comparant-lo amb un altre dels estendards de l’editorial DC, podem subratllar que, al veure una peli de Superman, per exemple, difícilment ens pot venir al cap un còmic específic sobre el personatge, però en el tríptic manufacturat per Nolan els fans poden gaudir de diverses referències a Año Uno, La broma asesina i The Dark Knight Returns respectivament, a més de pinzellades puntuals a moltes d’altres històries, de tal manera que, i ja centrant-nos en The Dark Knight Rises, els lectors més implacables podran veure venir amb delícia certs girs argumentals. Malgrat això, si d’alguna cosa es pot acusar a la cinta, és de ser l’entrega on el creuat de la capa apareix més descafeïnat. Tot i que és cert que la trama conté elements molt potents, també és veritat que aquests queden temperats per un Batman menys físic, ferotge i críptic, del que la història requereix, sobretot pel que fa al seu tram final.

The Amazing Spider-Man (2012)

The Amazing Spider-Man s’esforça en ser una pel·lícula diferent de les de Sam Raimi; la disfressa del protagonista és diferent, la noia és una altre noia, el dolent és un altre dolent, i el to de la història varia en gran mesura... Tots aquests canvis han fet que aquesta cinta sigui fàcilment diferenciable de la no gaire llunyana trilogia perpetrada per Raimi, que és el que es volia aconseguir, però hi ha un problema: a l’espectador no li passa per alt tot aquest esforç i la proposta es revela completament artificial. Un pot apreciar el Batman de Nolan per si sol, perquè és diferent del de Tim Burton en molts sentits, les dues són cintes filles de moments cinematogràfics diferents, amb objectius i motivacions diferents. La pel·lícula realitzada per Marc Webb, en canvi, busca la diferència per la diferència, d’aquí l’enganyós eslògan publicitari que la precedeix: “la història mai narrada”. Es fa evident per l’espectador, per exemple, que, si no existís el precedent, la disfressa del nostre heroi aràcnid no seria tan rebuscada i dissímil a la dels còmics. Però deixant de banda aquests detalls, si la cinta arrossega alguna pesada càrrega és la de tenir problemes de to, un to que pot recordar molt al d’altres franquícies cinematogràfiques com Crepúsculo o les darreres entregues de Harry Potter, però que no encaixa per res amb el personatge. La semi fosca atmosfera de tragèdia adolescent que planeja pel relat desentona amb certs gags que sens dubte necessita un dels superherois més ridículs i divertits de Marvel, com és Spider-Man, i a mig llargmetratge la cosa es fa més evident amb l’aparició d’un rèptil gegant amb diàlegs que semblen trets d'una revista pulp.

Les aventures de Tom Sawyer (The adventures of Tom Sawyer, 1876)

La passada tardor ja vaig fer la ressenya de Les aventures de Huckleberry Finn amenaçant que la primera part d’aquestes aventures estaria entre les meves properes lectures. Feina feta.

Al igual que passa amb la seva seqüela, Les aventures de Tom Sawyer és bàsicament un conte infantil que permet també una lectura a un nivell adult ja que hi trobem matisos que passarien desapercebuts a un nen. El lector adult es diverteix amb les entremaliadures del seu protagonista i alhora hi troba el retrat de la societat del sud dels Estats Units d’abans de la guerra civil, tot i que Mark Twain no ho fa amb tanta profunditat com ho faria posteriorment en el volum dedicat a Huckleberry Finn. D’aquesta manera la lectura més adulta d’aquest llibre no té la profunditat que podem trobar a la seva continuació ja que hi prima més la vessant humorística i aventurera que la crítica social. Això no treu que es tracti d’una delícia de llibre d’obligada lectura per a grans i petits.

I per a aquells que teniu fills però esteu mancats d’imaginació, no se m’acudeix res millor que una de les trapelleries de Sawyer per explicar als nens abans d’anar a dormir.