A Fondo: Josep Plà (1976)

Al Institut, els meus professors de Literatura van intentar despertar-me cert interès per molts escriptors que vaig acabar odiant en part o totalment. Un d’ells va ser Josep Plà. Tot té el seu moment, i quan poc després d’entrar a la trentena el vaig redescobrir va ser tota una troballa. 

Avui però no parlaré de cap dels seus llibres, m’he quedat captivat pel personatge gràcies a una entrevista conduïda magistralment per Joaquín Soler Serrano al programa A Fondo de TVE (fa un dies l’Asensi recomanava també l’entrevista feta a Borges). 

Aquí ens trobem un Plà a punt de fer 80 anys parlant de literatura, donant la seva visió del ésser humà i del món en general, expressant la seva opinió sobre importants artistes y escriptors amb una aparent sinceritat brutal. I dic aparent perquè Plà sempre em deixa el dubte de si és sincer amb el que pensa o amb el que projecta el personatge que s’havia creat durant la seva carrera literària i periodística. 

Us deixo algun fragment per que us feu una idea (la transcripció no és exacte): 

Plà: Soy un hombre soltero, eso es muy importante. 

Soler: ¿Por qué es usted un hombre soltero? 

Plà: Porque no creo que nadie me hubiera hecho caso.

Soler: Pero usted ha mirado a las señoritas que pasan por la calle con una cierta estimación admirativa. 

Plà: Sí, precisamente porque pasaban por la calle. 

(...) 

La gente se divide en tres categorías amigos, conocidos y saludados.

(...)

En este país la democracia es infinitamente superior a Inglaterra, Francia, Alemania o Italia, dominadas por grandes propietarios y por la aristocracia o por militares. Aquí no hay nadie importante, todo el mundo es igual, por eso los catalanes somos tan groseros.

(…)

Toda la gente que tiene cosas importantes en Cataluña no han sido más que encargados.

(…)

Toda la riqueza de este país empezó con el proteccionismo, desde entonces Cataluña es un país inmensamente rico, grosero y espantoso. 

Val la pena l’entrevista encara que només sigui per veure la cerimònia d’embolicar i fumar-se una cigarreta que tenia Plà. Tal com explica ell, fumava per què mentre embolicava buscava l’adjectiu. Potser si jo fumés les meves Porcions estarien més ben escrites.

El delta de la Tordera

                           

El delta de la Tordera està situat entre Malgrat i Blanes, actualment la pressió urbanística i turística de la zona l’ha degradat considerablement, però val al pena visitar-lo. Encara s’hi pot gaudir d’una residual vegetació de ribera i, sobre tot, hi podem veure una gran varietat d’aus que utilitzen el delta per hivernar o com espai de repòs en la seves migracions. Les millors èpoques per fer la visita són la primavera i la tardor, ja que durant aquestes estacions tenen lloc  les migracions i, per tant s’hi poden observar més animals.

La sortida que us proposo és anar al delta caminant des de Malgrat. Deixeu el cotxe a Malgrat i agafeu el camí del Pla, per ell arribareu al riu Tordera  passant pels camps de cultiu del Pla de Grau,  una fèrtil plana que, per sort, encara està  en plena explotació agrícola, quan arribeu al Tordera, seguiu pel camí paral·lel al riu, quan esteu casi a la desembocadura hi trobareu una torre d’observació, des d’ella es pot veure la llacuna permanent que forma el riu a la seva desembocadura i es poden observar els animals que hi fan estada. Recordeu de portar prismàtics. Seguint el camí arribareu al Delta.  A partir d’aquest moment el que hi podreu veure depèn de l’estació, de la pluja , de l’estat del mar... De tota manera el que sempre hi trobareu és la barra de terra que separa la llacuna del mar. És un lloc tranquil, un racó on parar-se a reposar i escoltar els sorolls relaxants del mar i dels animals,un paratge solitari, excepte  a la temporada turística, durant la qual és una platja nudista bastant concorreguda.

Per tornar cap a Malgrat seria ideal fer-ho per la platja, això us permetria gaudir d’una de les dues platges del Maresme que encara conserven vegetació de dunes,  però actualment anar caminant del delta fins a Malgrat és una cursa d’obstacles, les llevantades s’han menjat la sorra de la platja i part del terreny dels càmpings, els propietaris intenten, cada any, tornar a guanyar terreny al mar construint esculleres i cobrint-les de sorra, però, amb el primer temporal de tardor,  el mar reclama el que era seu, el camí desapareix i  tan sols es pot passar saltant per sobre de les pedres de l’escullera si el mar ho permet. Per tant, excepte a l’estiu, el millor és refer el  camí.

Lugares que no quiero compartir con nadie (2011)

No havia llegit mai res d'Elvira Lindo fora d’algun article publicat a algun diari que m’havia caigut a les mans per casualitat, i això hagués seguit així si no fos perquè em vaig trobar mirant per una llibreria aquesta personalíssima guia de la ciutat de Nova York amb un títol tan interessant. Un enamorat d’aquesta ciutat com jo no va poder evitar llegir-lo. 

La seva lectura ha aconseguit dos coses: confirmar que haig de tornar a visitar la ciutat i descobrir a una escriptora prou interessant. 

Elvira Lindo no escriu una guia de viatge, el que escriu és una mena de diari que moltes vegades agafa un aire de teràpia psicològica. Per la feina del seu marit es veu obligada, però a gust, a viure la meitat de l’any a Nova York. La idea del llibre és que a través d’experiències i anècdotes del dia a dia ens vagi descobrint llocs per passejar, per prendre un cafè, per menjar o per gaudir de bona música dins de la ciutat. Aquest plantejament tan senzill s’acaba convertint en una mena d’striptease on l'autora ens explica sentiments bastant íntims o deixa veure pensaments que poden fàcilment ofendre a algú, donant així al títol del llibre un doble sentit: no tots els llocs que no vol compartir amb ningú i que explica al llibre es troben físicament a la ciutat de Nova York. 

En paraules de l'escriptora: Lo esencial, en Nueva York, está a la vista de todo el mundo. Esta es la historia de mi recorrido personal, de mi paseo diario, de mi nueva vida a partir de los cuarenta. Este libro es una trampa a mí misma: hablo de lugares que no me gustaría compartir con nadie, porque forman parte de mi vida cotidiana, no de una guía turística, pero ya se sabe, igual que el chismoso no puede evitar contar un secreto, el narrador cae siempre en el vicio de escribir lo que vive.

A Fondo: Jorge Luis Borges (1980)

Aquesta entrada pretén ser una oda a la vellesa, a la memòria vivent de la història. La nostra societat, malauradament, és una societat que ha donat l'esquena a la gent gran, els considerem persones que ja no són productives i, per tant, creiem que ja no poden aportar res de bo a la societat. Ara fa poc, reposaven un dels programes de Salvados on s'entrevistava a l'escriptor i economista José Luis Sampedro, de 95 anys, i sorprenia la claredat de les respostes i el contingut de les mateixes, una entrevista molt recomanable  En l'entrevista es parlava de la crisi econòmica i em quedo amb una de les frases que va dir Sampedro: "Beneïda Crisi", ho deia en el sentit que aquesta crisi farà despertar valors que semblaven adormits, despertarà consciències i farà valorar més allò immaterial que allò material. 

Aquesta entrevista em va fer recordar la lucidesa intel·lectual dels grans Saramago i Borges, que com més vells es feien, més interessant i transcendent eren les coses que deien. Veure el món des de la perspectiva que dóna el fet d'haver viscut gairebé una vida, el no tenir por del que diran o de marxar de tant en tant del políticament correcte són característiques que comparteixen aquest grans savis i que fa que sigui  tant interessant escoltar-los.

A l'entrevista a Borges feta l'any 1980 a TVE, veureu com l'admirat i venerat intel·lectual, ironitza vers la seva persona restant-se importància com escriptor, cada cop que l' entrevistador, Soler Serrano, l' omple de lloances. Fins i tot, acaba recomanant a la gent que no perdi el temps amb la seva obra, tot animant-los a llegir altres autors que, segons el mateix Borges, són molt superiors i profitosos que ell. Sorprèn també, la gran memòria i l’ agilitat mental que conservava amb 80 anys.
Per últim, recomanar mirar l'arxiu d'entrevistes fetes per Soler Serrano, hi ha autèntiques joies: Josep Pla, Julio Cortázar, Salvador Dalí, Salvador Espriu, etc.

Retrats de Ramon Casas (1970)

Quan vaig comprar el llibre “Retrats de Ramon Casas” (la tercera edició revisada de l’any 1997) ho vaig fer perquè m’agraden molt els dibuixos i les pintures d’aquest gran pintor català, i els 161 retrats que apareixen en aquest volum no em van fer canviar d’opinió. Però, vet aquí, que en el moment de revisar el seu interior em vaig adonar que encara era més complet del què em pensava. La majoria dels models dibuixats representen figures importants nascudes quasi totes a la segona meitat del segle XIX, tant escriptors, músics, pintors (com el mateix autor), escultors o polítics, sobretot de Barcelona i de Catalunya, però també alguns artistes de l’estat espanyol o internacionals. I tots ells estan acompanyats per un text escrit amb molta traça i amb plena informació per Andreu Avel•lí Artís, més conegut com “Sempronio”, periodista i escriptor que va escriure molts llibres sobre Barcelona i que va ser reconegut com a cronista oficial de la ciutat a l’any 1972. Tot això fa que per un moment ens sembli viure a la Barcelona d’aquella època, on surten noms populars com Els Quatre Gats, Pèl & Ploma, L’Avenç, i, en general, gent tan coneguda com Santiago Rusiñol, Pablo Picasso, Pompeu Fabra, Francesc Macià, Jacint Verdaguer o Joan Maragall, i descripcions tan emotives com les del pianista i compositor Enric Granados, el poeta i dramaturg Àngel Guimerà, o el violoncel•lista i compositor Pau Casals. O sigui que estem davant d’una excel•lent obra, plena d’història i art, on podem conèixer gent important per a la cultura i llengua catalanes i a la vegada disfrutar del traç vigorós d’un artista que va aconseguir fins i tot que el públic pogués fer-se una idea de la manera de ser de la persona representada.

Diario de la guerra del cerdo (1969)

Aquesta és una novel·la que pot agradar i incomodar alhora.

Ens trobem a Buenos Aires. Una onada de violència omple els carrers de la ciutat. Els joves s’han revelat contra els vells. Els persegueixen i els apallissen, moltes vegades fins a la mort. El llibre està explicat des del punt de vista d’un home a les portes de la vellesa que comparteix bona part del seu temps amb amics que ja es troben plenament en la tercera edat i que ens parla de la lluita a la ciutat i de la seva lluita personal contra la vellesa. La primera lluita forma clarament part de la ficció, la segona és molt habitual a la nostra societat.

L’escriptor Adolfo Bioy Casares no acaba d’explicar-nos els motius d’aquesta violència intergeneracional, però la manera d’actuar és semblant als episodis de persecucions racials o religioses que malauradament han estat habituals a la història de la humanitat.

Com veieu, l’argument ja és incòmode de per si, però ho fa més quan el lector se’n va adonant, pels comentaris dels protagonistes, que a diferència dels brots de violència racial, en aquest cas les víctimes mostren certa comprensió i conformisme amb els fets. Els vells no volen ser vells i són els primers enemics de la inevitable vellesa.

L’autor, que afirmava que va escriure aquest llibre quan va sentir que envellia, construeix un relat sobre com ens costa acceptar el fet de fer-nos grans, com les condicions físiques fan palès allò que el cap no vol veure i com ens aferrem a qualsevol cosa que ens faci sentir joves. A més d’aquest posicionament personal enfront del propi envelliment, també ens dóna una visió sociològica personal d’una societat que envelleix i que no sap que fer amb els seus avis.

Berlín

Berlín és una ciutat que va caure dues vegades durant el segle XX però es va haver d’aixecar en tres ocasions. Aquest fet hi ha deixat empremta i el turista no pot deixar d’admirar a la ciutat i als seus habitants per aquesta fita.

Per a qui estigui interessat en el passat, Berlín té molta història però físicament en va quedar poca dempeus després de la segona guerra mundial. La majoria d’edificis d’interès van ser construïts o reconstruïts a la segona meitat del segle passat, fet que li dóna a la ciutat un aire més modern que d’altres ciutats europees. A tall d’exemple, un dels seus edificis històrics més emblemàtics, el Reichstag, fou rehabilitat amb la recuperació de la capitalitat del país per part de la ciutat, coronant-lo amb una magnífica cúpula obra de Norma Foster.

Aquesta reconstrucció va ser desigual als dos Berlins de la postguerra i el viatger pot deduir perfectamente a bona part dels carrers, gairebé 25 anys després de la caiguda del mur, si es troba a la part oriental o occidental degut a les diferències arquitectòniques entres ambdós dos blocs. Per si això no fos prou, diversos atractius turístics s’encarreguen de recordar-nos la guerra freda: el punt fronterer “Check point Charlie”, les artístiques restes de mur de l’East Side Gallery o les rajoles col·locades en els carrers i que segueixen el recorregut del mur.

Després del trauma, Berlín ha esdevingut una ciutat de moda per turístes però també per molts artistes, fins al punt que en algun barri sembla que hi hagi més galeries d’art que cafeteries i botigues. Aquest ambient artístic, tot i concentrar-se a certes zones, acaba encomanant-se a tota la ciutat, on es respira cert aire de llibertat i transgressió. Un té la sensació que tothom fa el que li dóna la gana dins d’un ordre i un respecte. Ningú molesta a ningú i ningú es sent molestat per ningú.

El turisme més cultural agrairà veure que Berlín, com tota bona metròpoli, conta amb museus amb material espoliat a cultures antigues, destacant l’altar de Pèrgam i la porta de Ishtar al Pergamonmuseum o el bust de Nefertiti al Neues Museum. I els que els hi agrada passejar podran gaudir molt movent-se a peu o en bici. Berlín és una ciutat plana, amb moltes zones verdes i té carril-bici a gairebé tots els carrers i les distàncies entre els punts d’interès turístic son força curtes.

Mi último suspiro (Mon dernier soupir, 1982)

"Mi último suspiro" és una autobiografia del director, guionista, actor i productor Luis Buñuel, qui amb l'ajuda del seu amic Jean-Claude Carrière, guionista de les seves sis últimes pel·lícules, va voler fer un repàs de la seva vida personal i professional amb un resultat força brillant per les seves opinions tan sinceres i per anècdotes, moments curiosos i manies que es descobreixen del genial cineasta aragonès, amant dels bars, gran aficionat a fer torçabraços i autor d'una frase molt coneguda: "soy ateo, gracias a Dios". El llibre sorprèn per tot el que va arribar a viure Buñuel: va ser un referent dintre del grup surrealista que es va crear a França, amb gent com André Breton (considerat el fundador del moviment) o Max Ernst, entre d'altres; va formar part de la Generació del 27; va exiliar-se a Mèxic a causa de la Guerra Civil Espanyola; i va conèixer importants figures de Hollywood, com Charles Chaplin (amb qui va estar a punt de participar en una orgia), Serguei Eisenstein, Alfred Hitchcock o Fritz Lang, amb qui va parlar només un cop i quan el director alemany ja era bastant gran, confessant-li que gràcies a les seves primeres pel·lícules, com Metropolis (1927), va tenir clar que es volia dedicar al cinema. Sobre en Dalí parla bastant, sobretot perquè junts van fer Un chien andalou (1929), i el considerava un geni però l'irritava molt la seva obsessió de crear-se aquell personatge tan egocèntric i eloqüent i no aguantava gens ni mica a la Gala. I dels moments més emotius en destaco dos: quan parla sobre el record que té del que va ser el seu gran amic Federico García Lorca, de qui exalta no la seva obra (de la que no té una opinió molt bona) sinó la seva persona, i també, com no, l'últim capítol on parla de la seva rutina diària a l'edat de 82 anys, notant que el seu temps ja s'esgota, com ja s'entreveu en el títol del llibre (va morir a l'any següent).

The Newsroom (2012)

The Newsroom ha tancat la seva primera temporada als EUA i l’11 de Setembre s’estrenarà al Canal+. Si sou dels que vau gaudir amb “El ala oeste de la Casa Blanca” no us podeu perdre la nova creació de Aaron Sorkin. 

Si alguna cosa li podem retreure a Sorkin és que aquesta sèrie és més del mateix. Podríem dir que és una curiosa barreja dels elements polítics de “The West Wing” amb l’escenografia televisiva de la tristament cancel·lada “Studio 60”. L’acció principal de “The newsroom” es situa a la redacció de un telenotícies d’un canal de televisió nord-americà. Un d’aquells telenotícies d’autor que fan als EUA i que ens va ensenyar George Clooney a “Bona nit i bona sort”. Aquest caire subjectiu del tractament de la informació l’utilitza Sorkin per fer una bona repassada al partir Republicà tal com feia a les seves anteriors sèries i en aquesta ocasió, qui rep de valent és concretament el Tea Party. En la meva opinió, que Sorkin faci que el protagonista de la sèrie, el presentador Will McAvoy (Jeff Daniels fa el paper de la seva vida) sigui membre del partit republicà i centri en ells la majoria de les seves crítiques amb l’excusa de és el meu partit i vull que millori, fa grinyolar una mica la sèrie. 

La resta d’ingredients Sorkin també hi son: diàlegs enginyosos i ràpids, situacions còmiques que s’alternen amb la línea argumental dramàtica de la sèrie i tensió sexual a vegades un pèl nyonya entre personatges que no s’acaben de decidir a anar-se’n junts al llit. Uns personatges que intueixes que t’acabaràs estimant tant com al President Bartlet o a Josh Lyman.
Si encara dubteu de si aquesta sèrie és per vosaltres, només necessiteu veure’n els vuit minuts inicials del primer episodi. Si el discurs que fa Sorkin per boca de McAvoy no us atrapa, ja no cal que la mireu.

Forat d' Aiguallut i Coll del Toro (Parc Natural Posets/Maladeta)

En aquest post us proposo realitzar un itinerari per gaudir de la magestuositat del Pirineu Axial, al ben mig del parc Natural de Posets/Maladeta, al Pirineu Aragonès. Aquest és l'indret del Pirineu on hi trobarem els cims més alts, amb la Madaleta i l'Aneto coronant aquesta serralada.

Per començar l'itinerari primer hem de deixar el cotxe aparcat a l'Hospital " Hostal" de Benasque, des d'aquest punt surten autobusos cada 30 minuts cap a La Besurta, és des d'aquest indret on comença l'itinerari. El camí està molt ben senyalitzat i encara que en els cartells informatius diu que són 45 minuts caminant, es pot fer perfectament en 30/35 minuts. Des d'aquest punt ja podem veure l'Aneto i el seu circ glacial, és precisament l'aigua del desglaç d'aquest el que origina el magnífic salt d'aigua que ens espera al final d'aquest recorregut. Un cop arribats a aquest punt, i si es vol caminar una mica més, es pot fer la caminada fins arribar al Coll del Toro. Aquesta és una caminada d'uns 45/50 minuts que val molt la pena, tant pel camí, com pel paissatge que ens espera al final amb l'ibón ( estanys de muntanya d'origen glacial) del Coll del Toro i les magnifiques vistes que des d'aquest punt s'ens ofereixen.


Per finalitzar a la dreta teniu el perfil topogràfic de l'excursió fins Aiguallut, com podeu veure és un recorregut molt fàcil  i amb molt poc desnivell.