El Camino (The Black Keys, 2011)

Sempre hi ha una bona excusa per parlar de música i en aquesta ocasió m’agradaria destacar un treball del 2011, “El camino”, de la banda nord-americana The Black Keys, formada per Dan Auerbach (cantant i guitarrista) i Patrick Carney (bateria), que en aquest setè álbum han reafirmat definitivament la base de la seva trajectòria, passant d’un blues-rock rotund (com es pot sentir en el seu àlbum debut The Big Come Up, del 2002) i arribant a aquest estil influenciat més per la barreja entre el blues-rock, el soul clàssic i l’indie alternatiu. Ells mateixos segueixen produïnt-se els seus treballs, utilitzant molt bé aquest so tant peculiar de la seva música, basat en un efecte de la veu bastant peculiar i uns riffs molt marcats que fan pensar en altres èpoques passades. Ja a l’àlbum Attack and Release del 2008 van començar a introduïr aquests canvis, però va ser al 2010 amb el Brothers on van deixar clarament les seves intencions, amb cançons tant brillants i plenes d’un so diferent i nou com “Everlasting Light”, “Sinister Kid” o “Never gonna give you up”, una bona cançó que ens remonta perfectament al soul dels 60. A El camino trobem també bastant varietat però en general és més rodó perquè conté només onze cançons (un defecte que tenia el “Brothers” amb quinze cançons); i, com a novetat, la veu d’en Dan està acompanyada d’uns coros molt ben utilitzats, com es pot escoltar a “Dead and gone”, a la més clàssica “Gold on the Ceiling”, a la potent “Little Black Submarines”, o la magnífica “Nova Baby”. Ara queda saber per on seguiran en el seu pròxim treball però si mantenen el seu estil ja podrem parlar d’una de les bandes més aclamades dels últims temps, amb fans tan populars com alguns components de Radiohead, Metallica o Led Zeppelin.

Iron Sky (2012)

 

El director finlandès Timo Vuorensola  ens presenta una pel·lícula que barreja ciència-ficció i comèdia a parts iguals. La idea original va sorgir, com totes les grans idees de Finlàndia  -en paraules del mateix director-,  durant una tertúlia dins d'una sauna.  L'argument és el següent , abans d'acabar la Segona Guerra Mundial i veient perduda la guerra, els Nazis agafen tots els seus trastos i marxen cap el costat ocult de la lluna i  allí hi estableixen una base amb la intenció, d'un cop recuperades i rearmades les forces, tornar a la Terra per envair-la. La pel·lícula comença l'any 2018, any escollit per aquests curiosos Nazis Selenites per atacar la Terra. Ara bé, aquests s'hauran d'enfrontar amb una coalició planetària capitanejada per una presidenta dels EEUU adicta a l'aeròbic. 

És una pel·lícula divertida, que carrega contra les grans superpotències que controlen el món i les seves maneres d'actuar, que utilitza la ironia d'una manera intel·ligent, tot i que a vegades algunes escenes còmiques resulten massa previsibles. És també molt interessant el fet que la tecnologia que utilitzen els Nazis a l'espai és una tecnologia dels anys 40, les naus espacials i tot el sistema de comunicacions és produït amb tecnologia que avui en dia ens resulta obsoleta.

En definitiva i resumint: una pel·lícula per passar una bona estona. 

The Cabin in the woods (2011)

Joss Whedon té la magnífica habilitat d’agafar l’essència de les coses,i donar-li una bona sacsejada i, sense trair-la, revolucionar els conceptes per portar-los a llocs mai explorats fins ara. En aquesta ocasió toca reinventar el subgènere de terror Slasher, conegut per pel·lícules com Viernes 13, Halloween o Malson a Elm Street. Quan parlo de reinventar vull dir una cosa totalment diferent al que va fer Wes Craven amb Scream, pel·lícula que va revitalitzar el gènere fent-ne un homenatge o autoparodia. El que fan Joss Whedon i el director i coguionista Drew Goddard és una autèntica revolució. 

La pel·lícula va seguint tots els tòpics del gènere intercalats per unes estranyes escenes on hi apareixen treballadors d’unes estranyes oficines governamentals. Per la resta tot normal, grup de joves, freak i verge inclosos, furgoneta i cap a la cabaneta de muntanya. És a partir de la meitat del metratge quan comença la diversió, el canvi de paradigma i tot es converteix en una bogeria d'allò més divertida. 

En total 95 minuts per agafar un bon cubell de crispetes i passar-s’ho teta.

Lili Marleen: canción de amor y muerte (2008)

Qui hagi vist la pel·lícula Senderos de gloria, de Stanley Kubrick, i s’enrecordi de l’emocionant escena final, entendrà les intencions de la meva proposta ja que el títol mateix d’aquest llibre, Lili Marleen: canción de amor y muerte, ja ho diu tot i conté perfectament les sensacions que un té quan veu aquella escena gloriosa de la pel·lícula antibèlica del mestre Kubrick. L’autora d’aquest treball és Rosa Sala Rose que, a la vegada, ha sapigut donar un enfocament global a la història de la cançó Lili Marleen i ha donat molts detalls de la vida dels seus protagonistes, buscant d’aquesta manera el seu origen i la seva evolució, convertint-se en la cançó més traduïda del segle XX (també al català). I això que tot va començar per un poema escrit per un alemany anomenat Hans Leip durant la Primera Guerra Mundial, fent-se molt popular a la Segona Guerra Mundial amb la música de Norbert Schultze i cantada per Lale Andersen. Però quasi tothom recorda millor la versió de l’actriu Marlene Dietrich que la va fer pels nord-americans (ella es va exiliar als Estats Units i es va nacionalitzar al 1939). I encara que el llibre es fa massa llarg i a vegades hi ha massa informació amb una gran quantitat de noms, emociona en molts passatges per imaginar-se un la importància que va tenir per alguns soldats escoltar aquesta cançó cada nit tres minuts abans de les deu en la Ràdio Belgrado. La llàstima és que la cançó es va fer tant popular que no només l’escoltaven els soldats alemanys i els Aliats sinó que també ho feien les víctimes en els camps de concentració.
Aquí us deixo el link del poema: http://es.wikipedia.org/wiki/Lili_Marleen
I aquí la versió original cantada per Lale Andersen amb un bon resum de la seva història: http://www.youtube.com/watch?v=9qibSFwcm7Q

Bones festes

Aquest any hem deixat que els Ramones us desitgin bon nadal i esperem retrobar-nos amb tots vosaltres a partir del 7 de Gener.

Hijos de la anarquía (Sons of Anarchy, 2008)

Motards que trafiquen amb armes, bandes rivals, investigacions policials, terroristes irlandesos, argument Hamletià... Aquests i molts d’altres elements els trobem a Hijos de la anarquía, una sèrie creada per Kurt Sutter i que amb aquests ingredients hauria de ser una bomba però que pel meu gust fa mitja figa. La sensació permanent com a espectador és que la sèrie podria donar molt més de si però es queda a mig camí.

Enlloc d’aprofundir en els drames personals dels personatges, en allò que els ha portat a ser com són (de idealistes veterans del Vietnam a traficants d’armes) i en allò que els pot fer canviar al llarg de les temporades, la sèrie es queda en el més banal fins al punt de ser esclava del cliffhanger més sorprenent encara que aquest resti a la foto global. La sensació que la història bona és la que no t’expliquen, la que va passar 30 o 40 anys abans de l’inici de la sèrie és permanent. 

L’altre punt negatiu pel meu gust és la comoditat moral en la que deixen a l’espectador, que es posiciona necessariament amb un club de motards traficants d’armes gràcies als personatges que volen canviar aquest club, identificant-ne ràpidament els bons dels dolents per evitar que l’espectador s’hagi de molestar en pensar per què està tan a favor d’aquesta colla de malparits. Si a sobre hi afegeixes que el poli que els encobreix és un malalt de càncer i els que no ho fan són encara més malparits que els traficants, ja ho tenim solucionat: Acomodis i agafi crispetes que aquí no caldrà que faci anar gaire les neurones. 

Això és dolent? No te per què. Però quan et recomanen una sèrie dient que “T’agradarà si ets fan de Los Soprano”, el més fàcil és que la cosa vagi malament. El clàssic problema de les expectatives massa altes. Això és el que m’ha passat amb “Hijos de la anarquía”, una sèrie que em distreu però no m’emociona, m’entreté però no fa que al cap d’un temps pensi com de bo era aquell episodi o aquell altre. En definitiva, que no la comparin amb Los Soprano perquè no li arriba ni a la sola de la sabata.

Pickin' Up the Pieces (Fitz and the Tantrums, 2010)

No sé per a vosaltres però per a mí dóna molt de gust trobar inesperadament una obra (tant sigui literària, musical, cinematogràfica, etc.) que sorprengui pel talent que segurament hi ha al darrere. És el què m'ha passat alhora d'escoltar l'àlbum Pickin' Up the Pieces (2010), del grup nord-americà Fitz and the Tantrums, amb el que m'he tornat a traslladar als anys 60 d'una forma màgica i formidable. Les deu cançons que composen aquest bon treball (que a més és el primer de la banda) estan plenes de la música soul d'aquella època i amb moltes d'elles donen unes ganes terribles de ballar. Com diu el vocalista Michael Fitzpatrick, qui ha composat i escrit totes les cançons juntament amb el productor Chris Seefried, tots els sis components del grup són amants del soul i del funk i li deuen molt al so de Motown on destacaven gent tant reconeguda com Marvin Gaye, Otis Redding o The Supremes. El seu tipus de música és el que s'anomena el neo soul, un estil musical que remet al soul clàsic dels 60 i 70, on recentment han tingut un pes important artistes com Alicia Keys, la desafortunada Amy Winehouse, Duffy o Adele. Però la idea del grup no ha sigut fer una rèplica d'aquella música sinó ajuntar-ho al indie pop i el resultat és un àlbum diferent (no hi ha guitarra elèctrica), concís (dura poc més de trenta minuts) i amb cançons tant brillants com MoneyGrabber, L.O.V. o News 4 U.

Léolo (1992)

Crec que tothom té una pel·lícula predilecta, és a dir, una pel·lícula que l'hagi emocionat més que qualsevol altre, i per a mí, sense cap dubte, és Léolo (1992). Recordo amb tot detall les meves sensacions del primer cop que la vaig veure: just en el moment que va acabar em vaig adonar que estava ben bocabadat i que havia vist una història única, plena de tanta bellesa que m'havia captivat del tot. Encara que sembli massa exagerat, fins i tot vaig arribar a pensar que des d'aquell moment alguna cosa havia canviat en mí (i certament encara ho penso). El director Jean Claude Lauzon, que malauradament va morir juntament amb la seva parella en un accident d'avioneta al 1997, va encertar a no fer una narració lineal de la infància del protagonista, barrejant diferents edats amb una direcció molt correcta i uns personatges ben peculiars. La història ens mostra al noi Leo Lauzon (que vol que l'anomenin Léolo per una curiosa raó) que viu en un barri de Montreal rodejat de la bogeria que tenen quasi tots els components de la seva família. La seva fascinant imaginació es barreja amb la realitat tan crua que viu, juntament amb els preciosos versos que el narrador llegeix durant tota la pel·lícula, provinents dels textos que el mateix Léolo escriu des del seu llit o des de qualsevol racó de casa seva per intentar escapar de la malaltia que sembla escampar-se per tota la família. Per això sentirem paraules dures i sinceres, sobretot cap al seu pare i el seu avi, però també hi haurà d'altres de molta tendresa, influenciades per l'estima que té cap a la seva mare i per l'amor que sent cap a la seva veïna Bianca, d'origen Italià: "Bianca, amor mío, mi dulce amor, mi único amor, mi Italia".

Per últim, la pel·lícula es va inspirar en els textos de El valle de los avasallados (1966), de Rejean Ducharme, publicat en castellà al 2010.

Vides desafinades (2011)

El Premi Joanot Martorell 2011 vindria a ser una típica historia coral de personatges el destí dels quals s'acaba creuant. Aquests personatges es mouen tots entre els 30 i els 40 anys i Xavier Aliaga ens hi explica el seu pas de la joventut a la maduresa. Si aquí hi afegim la relació que ténen amb la música els protagonistes, des de dues propietàries d’una petita discogràfica fins a un seguidor de la música indie, passant per un crític musical de segona, la novel·la sembla escrita per fer les delícies de tots aquells que vam gaudir d’Alta fidelitat, sigui en la seva versió literària escrita per Nick Hornby o per la seva versió cinematogràfica dirigida per Stephen Frears. En aquest cas però les referències musicals a bandes com Wilco, Los Planetas o Antònia Font donen la sensació en moltes ocasions que hi són posades amb calçador.

La novel·la escrita en primera persona pels diversos protagonistes que s'alternen segons els capítol, busca omplir els forats buits entre narradors forçant massa vegades les situacions per tal que aquests ens acabin explicant fets passats de forma poc natural o creïble. Em sembla interessant el fet que l’autor escrigui en català o valencià en funció de l’origen del narrador de cada capítol, donant una riquesa de vocabulari i expressió molt bona a la novel·la al combinar perfectament ambdós dialectes amb tanta naturalitat i a més fent-ho amb un llenguatge jove i gens artificial. Nota: En contra de l’opinió d’alguns polítics i opinaires professionals, amb un coneixement normal de català en qualsevol de les seves variants, podreu entendre el llibre sense necessitat de diccionaris ni traduccions. 

Tot i la seva aparent manca d’originalitat en el plantejament, hi trobem una sèrie de girs argumentals que van sorprenent al lector sense semblar artificiosos i converteixen la lectura en agradable i distreta.

Mister Wonderful (2012)

Mister Wonderful és l'última novel·la gràfica de Daniel Clowes, un dibuixant de còmics nord-americà que porta més de dues dècades en el món de les historietes i que segueix deixant una bona mostra del seu talent alhora d'utilitzar diferents estils de dibuix segons quines coses vulgui destacar. En aquesta història d'amor torna a barrejar un dibuix més caricaturesc en vinyetes on vol mostrar de forma simpàtica moments ideals del protagonista amb la seva possible parella, però el seu punt de vista és més seriós que en altres ocasions, i encara que s'interessi un altre cop per la vida d'un home solitari, com ja va fer-ho en el seu anterior treball, Wilson (que en Marc ja va comentar molt bé fa dos anys), a Mister Wonderful la manera de ser d'en Marshall no té res a veure amb el caràcter agre que tenia el personatge d'aquella altra novel·la gràfica, però sí que els dos arriben a una edat on s'adonen que han perdut certes coses. I concretament, a l'inici d'aquesta història trobem a en Marshall esperant a una noia a la taula d'un bar, ja que el seu amic Tim li ha preparat una cita a cegues. Però el pobre Marshall no té cap esperança de que sorti bé, no només per les seves experiències anteriors (després de dotze anys de casat en sis anys no va tenir cap relació), sinó perquè ella porta molts minuts de retard. Al final arribarà i entraran en escena els dubtes i les pors d'un Marshall més agobiat que mai. Dit això, s'ha de dir que la resta de la història passa en poc menys d'un dia i, possiblement, pels fans dels còmics d'en Clowes aquest treball sigui més fluix que d'altres però tot i així és una història d'amor molt ben narrada en la que l'autor utilitza amb eficàcia la forma apaïsada del llibre (sent la base encara més llarga que com es va publicar Ice Haven, del 2006), resultant en general un treball amable, sincer i amb un moment inoblidable de molta tendresa.