El bazar de las sorpresas (The Shop around the Corner,1940)

A la vida podem tenir moments d'alegria o de tristesa depenent del que ens toqui viure, i en la comèdia romàntica El bazar de las sorpresas (1940), produïda i dirigida per Ernst Lubitsch, un percep les dues sensacions de forma natural i prodigiosa veient simplement la rutina laboral dels treballadors d'una botiga on passa gairebé tota la història. En la pel·lícula veiem un joc d'embolics molt ben portat i un intel·ligent desenvolupament de la història que conté diversos aspectes essencials de la vida, com la importància de tenir una feina i la por a sentir-se sol en dates importants. Els personatges estan molt ben construïts i dirigits expressament per caure bé o malament a l'espectador, i el més important de tots i el més complet és sens dubte el que interpreta en James Stewart, que fa un treball formidable a la pel·lícula. Per aquest clàssic, Lubitsch va comptar amb l'ajuda del guionista Samson Raphaelson (amb qui va col·laborar en nou ocasions) basant-se en una obra d'un tal Miklós László, i el resultat va ser prodigiós ja que l'espectador està gairebé tot el metratge amb un somriure dibuixat a la cara, a causa d'una bona combinació entre un humor de vegades sarcàstic i altres subtil i una gran història d'amor.

Amor (Amour, 2012)

Si sou seguidors de l’obra de Michael Haneke estareu acostumats a veure autèntiques joies cinematogràfiques que us fan sortir del cinema com si us haguessin donat una puntada de peu a l’estómac. Haneke té per costum mostrar-nos la pitjor cara de la societat occidental o de l’ésser humà en general. Amb Amor podríem dir que hi ha un canvi a la seva filmografia. Aquesta pel·lícula, com indica el seu títol, és una gran història d’amor. Oblideu-vos de la coça a l’estómac, aquesta vegada Haneke us encongirà el cor. 

Veureu una gran història d’amor a l’ocàs de la vida. A una parella d’edat avançada de la burgesia parisenca, culte i elegant, els hi fa un gir la vida quan una malaltia que la deixa a ella amb mig cos paralitzat inicia una degradació física que anirà a més. 

Haneke, com és habitual, ens mostra la història amb una fredor total. No condueix els nostres sentiments amb bandes sonores ni filigranes en la direcció. En la major part dels plànols, planta la càmera estàtica davant dels actors i deixa que es desenvolupi l’escena. Això fa brillar de forma espectacular la tasca dels dos protagonistes: Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. 

Imprescindible.

100 años de cine: momentos clave (Movies. The Little Black Book, 2009)

Quan per primer cop vaig tenir a les mans aquest llibre, vaig pensar (per la portada) que seria bastant comercial, que es fixaria sobretot amb els clàssics de la història del cinema. Una vegada ja comprat vaig veure que no és així. 100 años de cine: momentos clave recull mil articles de seixanta-dos col·laboradors, entre ells crítics i historiadors de cinema i d'altres professions, que se centren en destacar aconteixements claus pel cinema, en pel·lícules i escenes en concret, o en alguns diàlegs, tot dividit en dècades desde 1890. També és veritat que sorprèn que no incloguin alguns clàssics i en canvi sí que trobem molt cinema asiàtic (massa i tot) i films de cinema experimental, però cada col·laborador dona el seu motiu de per què és clau el moment o l'escena que ha escollit de totes les dècades, i això és part de l'objectiu dels autors d'aquest llibre, donar les raons de per què s'ha volgut explicar detalls d'alguna pel·lícula en concret. En definitiva, és una publicació força interessant i molt ben editada on els amants del cinema aniran descobrint pel·lícules desconegudes (i també algunes impossibles de trobar) i disfrutaran totalment del seu contingut.

Los idus de Marzo (The ides of march, 2011)

Fa temps que dic que tot el que se de política americana és gràcies a El ala oeste de la Casa Blanca, una sèrie em va despertar cert interès per trames d’acció política. Aquest interès, un parell de recomanacions i el fet que estigués dirigida per George Clooney van provocar que m’instal·lés al sofà per veure “Los idus de Marzo”. 

Amb un inici molt interessant i allunyat de la política ideal que ens mostrava la sèrie de Aaron Sorkin, la pel·lícula ens explica el desenvolupament de les primàries del partit demòcrata des de dins en els dies en que es juguen l’elecció als estats decisius. Les punyalades per l’esquena, els draps bruts, el joc dels assessors polítics dels candidats, tot està molt ben retratat i explicat, amb un ritme més que correcte i gens avorrit tot i que la trama podria resultar-ho. El bon treball d’actors com el mateix Clooney, Philip Seymour Hoffman o Paul Giamatti ajuden a construir una trama que transpira realisme i que et fa estar convençut que les coses de la política per aquelles terres van així. 

A partir de la meitat del metratge la pel·lícula canvia de rumb i opta per fugir de la realitat, sorprendre l’espectador i situar-se en la comoditat que pot oferir quedar-se a mig camí d’un thriller que pot captivar fàcilment a qualsevol espectador. 

La pel·lícula queda al final com una obra correcta, ben executada però que, per al meu gust, deixa a mig camí l’interessant realisme que Clooney ens va mostrar a “Bona nit i bona sort” per anar per camins més fàcils, més coneguts i més fàcilment digeribles.

El Camino (The Black Keys, 2011)

Sempre hi ha una bona excusa per parlar de música i en aquesta ocasió m’agradaria destacar un treball del 2011, “El camino”, de la banda nord-americana The Black Keys, formada per Dan Auerbach (cantant i guitarrista) i Patrick Carney (bateria), que en aquest setè álbum han reafirmat definitivament la base de la seva trajectòria, passant d’un blues-rock rotund (com es pot sentir en el seu àlbum debut The Big Come Up, del 2002) i arribant a aquest estil influenciat més per la barreja entre el blues-rock, el soul clàssic i l’indie alternatiu. Ells mateixos segueixen produïnt-se els seus treballs, utilitzant molt bé aquest so tant peculiar de la seva música, basat en un efecte de la veu bastant peculiar i uns riffs molt marcats que fan pensar en altres èpoques passades. Ja a l’àlbum Attack and Release del 2008 van començar a introduïr aquests canvis, però va ser al 2010 amb el Brothers on van deixar clarament les seves intencions, amb cançons tant brillants i plenes d’un so diferent i nou com “Everlasting Light”, “Sinister Kid” o “Never gonna give you up”, una bona cançó que ens remonta perfectament al soul dels 60. A El camino trobem també bastant varietat però en general és més rodó perquè conté només onze cançons (un defecte que tenia el “Brothers” amb quinze cançons); i, com a novetat, la veu d’en Dan està acompanyada d’uns coros molt ben utilitzats, com es pot escoltar a “Dead and gone”, a la més clàssica “Gold on the Ceiling”, a la potent “Little Black Submarines”, o la magnífica “Nova Baby”. Ara queda saber per on seguiran en el seu pròxim treball però si mantenen el seu estil ja podrem parlar d’una de les bandes més aclamades dels últims temps, amb fans tan populars com alguns components de Radiohead, Metallica o Led Zeppelin.

Iron Sky (2012)

 

El director finlandès Timo Vuorensola  ens presenta una pel·lícula que barreja ciència-ficció i comèdia a parts iguals. La idea original va sorgir, com totes les grans idees de Finlàndia  -en paraules del mateix director-,  durant una tertúlia dins d'una sauna.  L'argument és el següent , abans d'acabar la Segona Guerra Mundial i veient perduda la guerra, els Nazis agafen tots els seus trastos i marxen cap el costat ocult de la lluna i  allí hi estableixen una base amb la intenció, d'un cop recuperades i rearmades les forces, tornar a la Terra per envair-la. La pel·lícula comença l'any 2018, any escollit per aquests curiosos Nazis Selenites per atacar la Terra. Ara bé, aquests s'hauran d'enfrontar amb una coalició planetària capitanejada per una presidenta dels EEUU adicta a l'aeròbic. 

És una pel·lícula divertida, que carrega contra les grans superpotències que controlen el món i les seves maneres d'actuar, que utilitza la ironia d'una manera intel·ligent, tot i que a vegades algunes escenes còmiques resulten massa previsibles. És també molt interessant el fet que la tecnologia que utilitzen els Nazis a l'espai és una tecnologia dels anys 40, les naus espacials i tot el sistema de comunicacions és produït amb tecnologia que avui en dia ens resulta obsoleta.

En definitiva i resumint: una pel·lícula per passar una bona estona. 

The Cabin in the woods (2011)

Joss Whedon té la magnífica habilitat d’agafar l’essència de les coses,i donar-li una bona sacsejada i, sense trair-la, revolucionar els conceptes per portar-los a llocs mai explorats fins ara. En aquesta ocasió toca reinventar el subgènere de terror Slasher, conegut per pel·lícules com Viernes 13, Halloween o Malson a Elm Street. Quan parlo de reinventar vull dir una cosa totalment diferent al que va fer Wes Craven amb Scream, pel·lícula que va revitalitzar el gènere fent-ne un homenatge o autoparodia. El que fan Joss Whedon i el director i coguionista Drew Goddard és una autèntica revolució. 

La pel·lícula va seguint tots els tòpics del gènere intercalats per unes estranyes escenes on hi apareixen treballadors d’unes estranyes oficines governamentals. Per la resta tot normal, grup de joves, freak i verge inclosos, furgoneta i cap a la cabaneta de muntanya. És a partir de la meitat del metratge quan comença la diversió, el canvi de paradigma i tot es converteix en una bogeria d'allò més divertida. 

En total 95 minuts per agafar un bon cubell de crispetes i passar-s’ho teta.

Lili Marleen: canción de amor y muerte (2008)

Qui hagi vist la pel·lícula Senderos de gloria, de Stanley Kubrick, i s’enrecordi de l’emocionant escena final, entendrà les intencions de la meva proposta ja que el títol mateix d’aquest llibre, Lili Marleen: canción de amor y muerte, ja ho diu tot i conté perfectament les sensacions que un té quan veu aquella escena gloriosa de la pel·lícula antibèlica del mestre Kubrick. L’autora d’aquest treball és Rosa Sala Rose que, a la vegada, ha sapigut donar un enfocament global a la història de la cançó Lili Marleen i ha donat molts detalls de la vida dels seus protagonistes, buscant d’aquesta manera el seu origen i la seva evolució, convertint-se en la cançó més traduïda del segle XX (també al català). I això que tot va començar per un poema escrit per un alemany anomenat Hans Leip durant la Primera Guerra Mundial, fent-se molt popular a la Segona Guerra Mundial amb la música de Norbert Schultze i cantada per Lale Andersen. Però quasi tothom recorda millor la versió de l’actriu Marlene Dietrich que la va fer pels nord-americans (ella es va exiliar als Estats Units i es va nacionalitzar al 1939). I encara que el llibre es fa massa llarg i a vegades hi ha massa informació amb una gran quantitat de noms, emociona en molts passatges per imaginar-se un la importància que va tenir per alguns soldats escoltar aquesta cançó cada nit tres minuts abans de les deu en la Ràdio Belgrado. La llàstima és que la cançó es va fer tant popular que no només l’escoltaven els soldats alemanys i els Aliats sinó que també ho feien les víctimes en els camps de concentració.
Aquí us deixo el link del poema: http://es.wikipedia.org/wiki/Lili_Marleen
I aquí la versió original cantada per Lale Andersen amb un bon resum de la seva història: http://www.youtube.com/watch?v=9qibSFwcm7Q

Bones festes

Aquest any hem deixat que els Ramones us desitgin bon nadal i esperem retrobar-nos amb tots vosaltres a partir del 7 de Gener.

Hijos de la anarquía (Sons of Anarchy, 2008)

Motards que trafiquen amb armes, bandes rivals, investigacions policials, terroristes irlandesos, argument Hamletià... Aquests i molts d’altres elements els trobem a Hijos de la anarquía, una sèrie creada per Kurt Sutter i que amb aquests ingredients hauria de ser una bomba però que pel meu gust fa mitja figa. La sensació permanent com a espectador és que la sèrie podria donar molt més de si però es queda a mig camí.

Enlloc d’aprofundir en els drames personals dels personatges, en allò que els ha portat a ser com són (de idealistes veterans del Vietnam a traficants d’armes) i en allò que els pot fer canviar al llarg de les temporades, la sèrie es queda en el més banal fins al punt de ser esclava del cliffhanger més sorprenent encara que aquest resti a la foto global. La sensació que la història bona és la que no t’expliquen, la que va passar 30 o 40 anys abans de l’inici de la sèrie és permanent. 

L’altre punt negatiu pel meu gust és la comoditat moral en la que deixen a l’espectador, que es posiciona necessariament amb un club de motards traficants d’armes gràcies als personatges que volen canviar aquest club, identificant-ne ràpidament els bons dels dolents per evitar que l’espectador s’hagi de molestar en pensar per què està tan a favor d’aquesta colla de malparits. Si a sobre hi afegeixes que el poli que els encobreix és un malalt de càncer i els que no ho fan són encara més malparits que els traficants, ja ho tenim solucionat: Acomodis i agafi crispetes que aquí no caldrà que faci anar gaire les neurones. 

Això és dolent? No te per què. Però quan et recomanen una sèrie dient que “T’agradarà si ets fan de Los Soprano”, el més fàcil és que la cosa vagi malament. El clàssic problema de les expectatives massa altes. Això és el que m’ha passat amb “Hijos de la anarquía”, una sèrie que em distreu però no m’emociona, m’entreté però no fa que al cap d’un temps pensi com de bo era aquell episodi o aquell altre. En definitiva, que no la comparin amb Los Soprano perquè no li arriba ni a la sola de la sabata.