Comença l'espectacle (All that jazz, 1979)

Comença l'espectacle (1979) és un film dirigit per Bob Fosse, coreògraf i director nord-americà, que, sent el quart dels cinc que va rodar, i influenciat per Fellini, vuit i mig (1960), representa part de la seva vida, justament quan estava acabant de muntar el seu film Lenny (biopic sobre el controvertit còmic Lenny Bruce) i, alhora, preparava el musical Chicago per Broadway. Fosse va aconseguir la Palma d'Or a Cannes (ex aequo) i 9 nominacions als Oscars, de les que únicament va obtenir premi en les categories de millor cançó original, direcció artística, vestuari i muntatge. Però veient aquesta història, l'espectador podrà gaudir de la intensitat amb què està feta la pel·lícula, resultant un musical realitzat amb força, observant també tots els excessos del protagonista, les seves aventures amb algunes ballarines (té una ex-esposa i una filla), la seva entrega per dur a terme les coreografies, i, sobretot, la seva addicció al tabac. En definitiva, Comença l'espectacle és un fantàstic musical ple d'escenes inoblidables amb un dels personatges més carismàtics que ha donat la història del cinema, gràcies sobretot a la gran interpretació de Roy Scheider.

Searching for Sugar Man (2012)

Sud-àfrica es trobava en ple apartheid quan pels seus carrers sonava "I wonder" en boca de tots els revolucionaris, himne del moviment per més de vint anys que no només va aconseguir despertar a la població, sino també les veus de molts músics africans que per fi s'atrevien a cantar sobre la discriminació política, econòmica, social i, sobretot, racial.

Del cantant, però, poc coneixien a part del seu talent i bona lírica. Sense accés a informació, la població sud-africana es dedicava a adorar al "poeta dels suburbis" gràcies a gravacions pirates i vinils en els que la cançó "Sugar man", sobre la drogadicció i crítica a la política, es trobava amb la censura més bàsica (raspar amb un cúter la zona del disc a prohibir).

El documental de Malik Bendjelloul "Searching for Sugar Man" recull el sensacional treball que, al llarg dels anys, dos admiradors van dur a terme quan es van posar a investigar sobre l'ídol de la seva generació, el cantant de "I wonder", del que només coneixien el seu nom, Sixto Rodriguez, i la llegenda de que una vegada, al actuar davant d'un públic gens amable, es va suïcidar dalt de l'escenari.

Una història sobre la ironia de la casualitat, del destí i les mans cobdicioses dels productors musicals, que mai van comunicar a Sixto el seu increïble èxit a Sud-àfrica. Prepareu els mocadors, meravellosa.

Melancholia (2011)

De la mà del director danès Lars Von Trier, estem davant d'una pel·lícula que s'allunya cada cop més del manifest Dogma 95 impulsat pel mateix director. Això es fa evident veient el pressupost del film i la utilització dels efectes visuals. Suposo que tot tenim dret a canviar d'opinió i d'allunyar-nos dels nostres propis paradigmes. 

Dit això, ens trobem davant d'una pel·lícula que barreja drama i ciència-ficció a parts iguals. Melancholia ens regala uns primers minuts on les imatges oníriques dels personatges, acompanyades amb la música de l'alemany Wagner, ens transporten al dramatisme de la destrucció del món. És curiós, com una seqüència tant dramàtica sigui alhora tant bella "visualment parlant". Passats aquests primers minuts de preludi del que esdevindrà, Las Von Trier divideix la pel·lícula en dues parts: en la primera part, anomenada Justine -Kirsten Dunst-, ens ensenya el dia del casament d'aquesta amb Michael, la història es centra en el convit que realitzen en la fastuosa mansió de John -Kiefer Sutherland-, cunyat de Justine. Aquest convit, li serveix al director per començar a presentar-nos als personatges principals del film i a perfilar la psicologia dels mateixos. En la segona part de la pel·lícula, anomenada Claire - la germana de Justine-, es centra en la visita inesperada de Justine, un altre vegada a casa de la seva germana i el seu cunyat, amb l'intent de recuperar-se d'un profund estat de depressió.  Aquesta segona part, coincideix amb l'aparició d'un fenomen astronòmic que acompanyarà als protagonistes fins el final de la pel·lícula, l'aproximació a la Terra d'un planeta anomenat Malenconia. 

La pel·lícula utilitza una situació límit per exposar diferents maneres d'enfrontar-se a la tragèdia:  des del pessimisme més dràstic, a l'optimisme més racional o, senzillament, a l'esperança  nascuda de  l'aferrament instintiu a la vida que tenim com a espècie . Lars Von Trier aconsegueix, de manera magistral, crear una atmosfera de tristesa permanent, altrement anomenada, malenconia. 

Fènix 11·23 (2011)

Si aquesta pel·lícula ens la presentessin com a fruit de la imaginació d’un guionista, sortiríem del cinema preguntant-nos a qui li compra les drogues l’escriptor en qüestió. Per sort per la salut mental dels guionistes i per desgràcia dels habitants d’aquest país, la història que explica és real, i no basada en fets reals. 

L’Èric Bertran és un noi que l’any 2004 tenia 14 anys, vivia a Lloret de Mar, mirava el cul a les turistes i tenia una pàgina web on reivindicava la independència de Catalunya i des d’on enviava correus electrònics a empreses reivindicant els seus drets lingüístics. El que seria un adolescent bastant normalet. L’empresa de supermercats DIA va denunciar a la policia un d’aquests correus i a partir d’aquí va començar una odisea que vista a la pantalla deixa perplexe a l’espectador: escorcoll policial, acusació de terrorisme, declaració a l’audiència nacional... 

Una pel·lícula entretinguda, senzilla, amb una realització correcta, un bon treball d’actors i a la que no li caldria cert maniqueísme per posar-nos de mala llet veient-la. La història és prou explícita, no cal farcir-la d’escenes i plànols per deixar-nos les coses ben mastegadetes. Són aquests detalls que fan que a l’acabar la peli, t’entrin ganes de dir-li al director: Som espectadors, no idiotes.

Through the wormhole (2010)

Estem davant d'una sèrie de documentals sobre astronomia amb el popular Morgan Freeman com a mestre de cerimònies. Tot i estar a anys llum del Cosmos de Carl Sagan pel que fa a capacitat divulgativa i claredat expositiva dels seus capítols, he de dir que és una sèrie que m'ha enganxat i, tot i aquesta llunyania respecte a l'obra del mestre Sagan, la part divulgativa està força treballada i intenta fer-se entendre - un aspecte important sobretot si ens submergim en l'univers quàntic- . La sèrie ja va per la quarta temporada, clar símptoma de la bona acceptació per part del públic. Tots els capítols parteixen d'una pregunta: existeix un creador?  Com hem arribat fins aquí? De què estem fets? o existeix el temps?. A partir d'aquesta pregunta inicial, el capítol comença a cercar respostes mitjançant les teories científiques existents al respecte. És interessant també tot el recull històric de descobriments astronòmics que ofereix la sèrie, posant noms i cognoms als científics que han fet possible un descobriment i explicant amb quin experiment, observació o cop de sort el van realitzar. Dir que aquesta última,  la sort, ha jugat un paper molt més important del que podríem pensar dins de la història de la ciència, ja que molts descobriments han estat fruit de l'atzar - sinó que li preguntin a Fleming i el descobriment de la penicil·lina-.

Boardwalk Empire (2010)

Steve Buscemi com a protagonista, Martin Scorsese com a productor i director del primer episodi i els Estats Units de la llei seca com a escenari fa de Boardwalk Empire la sèrie que tot bon fan de les pelis de gàngsters ha de veure. 

La història arrenca a Atlantic City l’any 1920, en el moment en que la llei seca entra en vigor i un grup de gent ho celebra com a la gran oportunitat per fer-se ric. Un d’ells és Nucky Thompson (Steve Buscemi), un dels personatges més influents de la ciutat i polític important del Partit Republicà. A altres ciutats d’Estats Units com Chicago o Nova York diferents organitzacions agafen posicions en el comerç il·legal de begudes alcohòliques contant entre els seus soldats amb gent com Al Capone o Lucky Luciano. 

La sèrie es basa lleugerament en un personatge real, Nucky Johnson, al que canvien el nom i part de la biografia per tal de poder tenir llibertat narrativa i no haver de cenyir-se a la realitat. Pausadament, al ritme que només la ficció televisiva permet, la trama va evolucionant i ens explica com un negoci il·legal en el que l’únic risc era ser detingut per la policia, progressivament es va complicant i va entrant la rivalitat, la violència i personatges poc desitjables com Capone van agafant pes, sentint-se com peix a l’aigua quan les coses es compliquen. 

El canal HBO ens presenta la qualitat cinematogràfica habitual de les seves sèries i les dosis de escenes pujadetes de to pel que fa al sexe i violència també habituals. Ideal per a seguidors de sèries de lenta digestió i bona degustació. Si sou més de fast food absteniu-vos.

La costilla de Adán (Adam's rib, 1949)

La costilla de Adán, de George Cukor, és una comèdia sobre la guerra de sexes en la qual brillen amb llum pròpia Spencer Tracy i Katharine Hepburn, una encantadora parella que acapara tota l'atenció de l'espectador gràcies a la seva gran química i la seva excelsa personalitat. La història comença quan una dona intenta assassinar el seu marit en descobrir que l'enganya amb una altra. És llavors quan entra en escena el matrimoni d'advocats Tracy-Hepburn, que a la primera escena junts, en llegir la notícia al diari, discuteixen sobre el que ha passat sense tenir els mateixos punts de vista. Ell opina que "la Llei és la Llei" i ella pren en consideració que la dona ha de ser igual a l'home davant la justícia. El que no sap aquesta parelleta és que s'enfrontaran en el cas, sent ell el fiscal i ella l'advocat defensor.

A més del somriure que ens aconsegueixen treure aquests dos monstres del cel·luloide, la pel·lícula també té certs tocs d'humor bastant encertats (alguns un tant exagerats), per aconseguir al final una de les millors comèdies de la història del cinema, amb uns immensos Spencer Tracy i Katherine Hepburn, que ens enlluernen amb la seva encomiable actuació i la seva gran simpatia a la gran pantalla. Si alguna vegada esteu baixos de moral, poseu-vos aquesta pel·lícula.

Declaración de guerra (La guerre est déclarée, 2011)

En la seva segona pel·lícula, Declaración de guerra (2012), l'actriu, guionista i directora francesa, Valérie Donzelli, conta part de la seva vida personal, centrant-se en la dramàtica experiència que va viure amb la seva actual parella, l'actor Jeremies Elkaïm, quan van descobrir que el seu fill tenia una greu malaltia. Les diverses proves que els metges van haver de fer-li i la terrible espera que ells van haver de suportar per conèixer quins eren els resultats van fer que el seu amor fos encara més fort, com es mostra de forma molt original i emotiva en la pel·lícula. Els dos actors interpreten a la parella protagonista, cosa que dóna més proximitat i versemblança al seu propi relat, sobretot per la gran química que hi ha entre ells. I és que Declaración de guerra és, sobretot, una preciosa història d'amor i un dels films més atrevits i plens de vitalitat dels últims temps.

Star Wars: Darth Vader e hijo (Star Wars: Darth Vader & Son, 2012)

Quan en aquest blog vam parlar del documental “The people vs George Lucas” ja explicàvem que sembla que els fans d’Star Wars senten més amor per la saga que el seu propi creador (per això molts ens vam tranquilitzar al saber que Disney ha encarregat el desenvolupament de la nova trilogia a JJ Abrams).

El dibuixant Jeffrey Brown es mostra aquí com un fan de la saga que, barrejant la seva experiència personal com a pare i els personatges creats per Lucas, crea una sèrie de situacions que mai van poder ser entre Darth Vader i el seu fill Luke quan era petit. Les escenes que ens dibuixa Brown són còmiques, que és el que a priori es deu buscar al situar al personatge més fosc i temut de la galàxia jugant, entretenint i educant a un nen. Però alhora, de forma intencionada o no, moltes de les pàgines desperten una enorme tendresa cap al personatge. Suposo que conèixer la història d’Anakin Skywalker i la seva caiguda al costat fosc ho fa inevitable.

L’autor es mostra d’alguna manera fidel a la saga tot i explicar-ne situacions impossibles, i pica l’ullet als fans enfotent-se’n en ocasions d’aquelles coses que més se li han criticat a George Lucas.

Si ets seguidor d’Star Wars, aquest àlbum és imprescindible.

Nader y Simin, una separación (Jodaeiye Nader az Simin, 2011)

Nader y Simin, una separación és un contundent drama iranià, escrit i dirigit per Asghar Farhadi, guanyador de molts premis, entre ells l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. En aquesta tràgica història el que s'imposa per sobre de tot és la realitat amb què està tractada la situació a la qual són exposats els personatges principals, posant els pèls de punta en algunes escenes on la tensió és gairebé palpable. Els boníssims diàlegs són transmesos amb tanta força que per moments és possible que l'espectador més vulnerable s'emocioni per complet, i tot sense caure ni en el sentimentalisme ni en l'exageració. El director té el gran encert d'explicar la història guardant certs detalls que es van revelant a poc a poc, mantenint d'aquesta manera l'interès de l'espectador per conèixer el resultat del que està passant. Potser estiguem parlant del que es podria considerar com el Michael Haneke iranià, i no només per la falta de música o per sorpreses que van apareixent a la trama, sinó també pel mateix bon inici i el gran final.

Aquí us deixo el tràiler del film: http://www.youtube.com/watch?v=nXs3aaZVL3U