Gravity (2013)

Gravity és una idea senzilla molt ben executada. Alfonso Cuarón ja ens havia demostrat la seva destresa darrera la càmera de grans produccions com “Hijos de los hombres” o la millor entrega de la saga Harry Potter, i en aquest cas porta a la pantalla un film més personal, escrit a quatre mans amb el seu fill Jonás. 

Gravity és sobretot una peli bonica. Segurament si volguéssim pensar quan se’ns ha presentat en una pantalla de cinema una visió de l’espai amb aquesta bellesa, ens hauríem de remuntar a "2001: Una odisea a l’espai" de Kubrick on veiem ballar les naus a ritme de vals. Cuarón utilitza plans seqüència llarguíssims i les tècniques actuals en favor de l’estètica. És la primera vegada que he considerat ben pagat el cost extra de veure una peli en 3D. La diferència? Utilitzar el 3D com una tècnica i no com una finalitat, el 3D al servei de la imatge i no a la inversa. 

El desenvolupament de la història combina molt bé els pocs moments de tranquil·litat amb la tensió d’algunes escenes i la seva durada de 90 minuts fa que sigui una peli que, malgrat el que pugui semblar al tràiler i tot i comptar només amb dos actors al repartiment, Sandra Bullock i George Clooney, no es fa gens feixuga, si exceptuem alguns moments sobrers que van a la recerca de la llagrimeta fàcil. 

És el repartiment el seu principal punt dèbil. Algú va decidir que Sandra Bullock era una bona actriu. La idea es va encomanar i fins i tot li van acabar donant un Oscar per The blind side. Amb la seva interpretació en aquesta pel·lícula podem comprovar, una vegada més, com s’equivoquen els acadèmics de Hollywood.

Mantícora (1972)

Avui toca parlar de la segona novel·la de la trilogia de Deptford, integrada per: El cinquè en discòrdia, Mantícora i El món dels prodigis. No cal dir, per la qualitat de la seves obres, que ens trobem davant d'un gran escriptor, alguns el defineixen com la baula perduda entre Charles Dickens i John Irving. Podríem pensar que posar a Robertson Davies a l'alçada d'aquest mestres és desproporcionat, però aquests dubtes es dissipen quan t'endinses a la seva obra. 

Si El cinquè en discòrdia ens explicava la vida del professor d'història Dustan Ramsay (clicar aquí per veure el post), aquest es centra en David Stauton, fill del magnat Boy Stauton mort en dubtoses circumstàncies. La novel·la comença quan David, un prestigiós advocat canadenc, decideix anar a psicoanalitzar-se a Zurich a l'institut Jung. Aquesta necessitat de demanar ajuda externa és un reflex de la no acceptació de la mort del seu pare, i de l'obsessió per part del David a pensar que el seu pare ha estat assassinat, al contrari de les fonts oficials que hi certifiquen un suïcidi.

La novel·la es divideix en tres parts: la primera part anomenada, Per què vaig anar a Zurich, és una part introductòria on s'explica quin és l'incident o desencadenant que portarà en David a demandar els serveis de l'institut Jung. La segona part, David i els trasgos, conforma el gruix de la novel·la i es centra exclusivament en la introspecció del personatge dins de la seva vida, tot això sota l'atenta i analítica supervisió de la doctora Von Haller.   L'última part, Diari de Sorgenfrei, esdevé la trobada d'en David amb els altres dos personatges claus de la trilogia Dustan Ramsay i Eisengrim al palau de la particular senyora Liesl.

Per finalitzar, només dir, que ens trobem davant de l'obra menys notable de la trilogia, tot i que la part central de la novel·la és una classe magistral de com es pot arribar a perfilar la psicologia d'un personatge, fins el punt de realitzar, en aquest cas amb l'eina del psicoanàlisis, un aprofundiment a les parts més íntimes del mateix. Realment, després de llegir el llibre, entenem qui és i perquè és David Stauton.

Com a detall curiós, esmentar que Robersont Davies sempre ens deixa a manera d'epíleg una frase al final dels seus llibres que sintetitza o resumeix el contingut del mateix. Aquest és l'epíleg de Mantícora:

< Todo aquello que nos irrita acerca de nosotros mismos puede llevarnos a entender a otros.> C.G.JUNG

Ready Player One (2011)

 

Si has estat nen o adolescent als 80, et flipava l’Indiana Jones, jugaves a ser un Goonie o a conduir un Delorean, quan no estaves enganxat a una maquineta jugant al Space Invaders o et passaves la tarda carregant un joc d’ordinador mitjançant cintes de casset, aquest és el llibre que has de llegir.  Perquè si segueixes aquest perfil, has de saber que Ernest Cline, l’autor del llibre, és un friqui com tu que ha posat totes les seves passions en una novel·la. 

Ready Player One ens presenta un futur distòpic on la gent viu més dins d’una realitat virtual anomenada Oasis (una mena de Second Life però que mola) que no a una vida real decadent i en plena crisi energètica planetària. El creador d’Oasis mor sense descendència i decideix donar la seva fortuna i el control de l’empresa al primer que trobi tres claus i obri tres portals dins de la realitat virtual que ell va crear. 

El més original que aporta el llibre és amalgamar en 500 pàgines tot allò que vol trobar algú com vosaltres, perquè amics, d'aquest argument em falta explicar-vos que el creador d’Oasis era un nostàlgic de la seva adolescència als anys 80, fins al punt que n’estava obsessionat. 

Pocs girs argumentals que no t’esperis, cap sorpresa al llarg del llibre. Si ets un friqui com Déu Lucas mana, el llibre s’anirà desenvolupant tal com el tens el cap. Però la màgia funciona i en cap moment perds interès en el que està passant. Una entretingudíssima, divertida i lleugera lectura que devorareu sense adonar-vos-en.

Per cert, els drets per fer la peli ja estan venuts, per poc que es faci bé, això serà un blockbuster d'aquells que marquen època.

Boss (2011)

És clar que el idealisme polític exposat per Aaron Sorkin a “El ala oestede la Casa Blanca” necessitava el seu contrapunt fosc. Tots sabem que la proposta de Sorkin no correspon a la realitat i sabem que el poder públic amaga molta merda, tot i que no podem calibrar l’abast de la porqueria.

Amb Gus Van Sant com a productor executiu i director del pilot, Boss vol presentar una visió de la política tocant més de peus a terra. L’alcalde de Chicago governa la ciutat amb mà de ferro i amb tot les corrupteles necessàries per mantenir-se al poder. La sèrie arranca quan li diagnostiquen una malaltia degenerativa del cervell i decideix amagar-ho, no fer-ho públic i seguir al càrrec a qualsevol preu.

Aquest inici acaba marcant la pauta d’una sèrie que podria funcionar igual o potser millor sense aquesta premissa, potser més adient per una minisèrie, i que obliga als guionistes a fer alguns girs poc creïbles per mantenir la història en dansa. A més, la sèrie es passa de frenada i acaba amb trames amb toc massa mafiós que li resten credibilitat.

Tot plegat va durar només 18 episodis al no comptar amb el favor de l’audiència i es convertí en un intent fallit de una sèrie amb realisme polític. La part positiva? Veure a Kelsey Grammer (sí, en Frasier) fent un esplèndid paper dramàtic.

Caos a les aules (2012)

Aprofitant que acabo de començar un nou curs escolar en un nou institut, i gràcies a poder-me desplaçar a la feina amb transport públic, he aprofitat aquests dies al tren per llegir un llibre escrit per un company de professió, Caos a les Aules d'Antoni Dalmases. Aquests experimentat professor de secundària amb més de 35 anys d'experiència a les esquenes, ens fa un retrat molt fidedigne de la realitat de l'ensenyament secundari al nostre país. Defugint del món idíl·lic de la pedagogia moderna, ens fa tocar de peus a terra i endinsar-nos al veritable camp de batalla de l'educació: les aules.

Mitjançant les anècdotes personals, l'autor ens explica les mancances i els problemes amb que els professors hem d'enfrontar el dia a dia a la feina. De manera irònica, alhora que realista i amb cops d'humor punyent, l'Antoni fa un retrat dels diferents actors implicats en aquesta difícil tasca d'ensenyar i, malauradament, d'educar alhora. Així és com l'autor fa un repàs de les diferents tipologies d'alumnes, pares i professors que, dins de la seva dilatada experiència, ha anat descobrint i catalogant. L'autor ens parla també i sense embuts, de les mancances i carències de l'escola anomenada integradora, on és parteix d'una idea ja d'arrel equivocada: l'igualitarisme. També amb un senzill però divertit joc de paraules, l'autor anomena a les aules Obertes, aules Encobertes. Per a tots aquells que desconegueu la funció d'aquestes aules, aquí en teniu la seva definició formal: Què són les Aules Obertes?

En definitiva, una lectura molt recomanable tant pels docents, que trobaran dins de les seves pàgines moltes situacions i anècdotes compartides, com també per a totes aquelles persones que vulguin saber de primera mà, quins són els problemes als quals han de fer front els nostres centres educatius. 

Surfer Rosa & Come on Pilgrim (Pixies, 1988)

Encara m'enrecordo del meu descobriment de Pixies. Més o menys va ser cap a finals de l'any 1995. En el moment que vaig tenir davant meu la portada de Surfer Rosa & Come on Pilgrim (1988) vaig pensar què coi seria allò. El CD en qüestió és la unió del primer àlbum (Surfer Rosa) amb el seu primer EP (Come on Pilgrim), i després d'escoltar-lo més d'una vegada sabia que era, com a mínim, una cosa totalment oposada a tot el que havia sentit fins llavors. El peculiar so de la banda i la veu de Black Francis (també conegut com Frank Black) cantant a vegades en castellà, em van deixar bocabadat, sense pensar si de veritat m'agradaven. Però més endavant em vaig adonar que sí, sobretot amb cançons com Bone Machine, amb els crits de ràbia de Black Francis, o Gigantic, amb la veu de Kim Deal, també River Euphrates, amb els seus coros tan especials, i com no Where is my mind?, amb la seva gran melodia. Però és que, amb el pas dels anys, Pixies s'ha convertit en una mítica banda que ha influenciat a tants de grups que sembla quasi increible que ho hagi aconseguit només gràcies a quatre àlbums.

Germán, últimas viñetas (2013)

Héctor Germán Oestrherld és, sense cap mena de dubte, un dels grans guionistes de còmics de la història. Ell és un dels que va aconseguir que el novè art fos digne d’aquest nom. A Oesterheld el va fer desapareixer la dictadura de Videla el 3 de Juliol de 1977, juntament amb les seves filles, gendres i nets. A dia d’avui se’l segueix considerant desaparegut. 

La televisió pública argentina va decidir rodar un projecte que proposava dedicar una sèrie de 13 episodis de 25 minuts a explicar els últims mesos de vida del guionista. Al espectador que no conegui la realitat argentina de l’època se li escaparan moltes coses, no és una sèrie que sembli pensada pel consum fora del seu país d’origen. A més, no es pot negar, és bastant fluixa, no acaba de trobar el tò entre la comèdia costumbrista a l’estil Cuéntame i la tragèdia dels fets, i no és fins als 3 episodis finals que agafa cert interés a l’explicar el cop d’Estat i la supervivència de Oesterheld a la clandestinitat. Intenten fer una proposta visual atractiva i moderna, i moltes vegades se’n surten, el problema és els d’uns guions que no porten enlloc (en una sèrie que vol mostrar com n’era de bo Oesterheld fent guions!) i uns personatges que t’hauries d’estimar però que et deixen totalment indiferent. 

Tot i així, m’he decidit a parlar-ne al blog ja que té certs punts que la fan interessant encara que només sigui conceptualment: 

1) Em sembla interesantíssim que la Televisió pública d’aquell país parli amb tota naturalitat de les seves vergonyes de fa només 30 anys. 

2) Que una televisió pública reivindiqui el còmic com a mitjà per crear obres d’art i no pur entreteniment infantil i/o adult. 

3) Que tot plegat pugui portar encara que només sigui a una persona més a llegir una de les obres d’aquest mestre, ja que si una de les coses fa bé la sèrie és deixar tant pels núvols al seu protagonista que no puguis evitar aproximar-te a la seva obra. 

Si voleu veure la sèrie, que està penjada a Internet de forma legal, cliqueu aquí. 

Si voleu llegir alguna de les seves grans obres mestres, El Eternauta i Mort Cinder han estat publicades a Espanya per Planeta deAgostini i Norma respectivament.

Summertime

Toca agafar-nos una Petita Porció de bona vida. Esperem retrobar-nos al Setembre.

Feu bondat!

Jo només il·lumino la catalana terra (2013)

Recordo fa uns quants anys quan a La2, en aquells moment coneguda com a TVE2, hi feien un programa en el circuit català anomenat "Són una meravella!". Gran polèmica, se'n fotien d'en Pujol, de la moreneta i fins i tot del Barça! Era un programa que no es podia emetre per TV3 en aquell moment, i era un programa creat pels Joglars. Aquesta habilitat que tenien Boadella i companyia de posar el dit a la nafra, d'ofendre, de fer mal i donar així un bany de realitat que ajudés a la gent a tocar de peus a terra, es va perdre a mesura que Boadella es va anar desconectant de la realitat. Però ara ha arribat algú que ens salvarà d'aquest anar fent, de l'anar combregant amb tota la merda que ens fotin al damunt. Ha arribat Valero Sanmartí. 

Aquest personatge que es va donar a conèixer a través del seu blog "Jo només follo a pèl" i que s'amaga al darrera d'una foto del gran Tom Selleck ha aconseguit que l'editorial Males Herbes li publiqui un llibre en el que es pot fotre amb qualsevol representació de la catalanitat (castellers, gralles, ratafia, el rock català, els Manel...) o la modernitat (turisme rural, gin tonics, els Manel...), i sí, també es fot amb el Barça... i amb en Guardiola! I no em val que em digueu que això ho fa cada setmana el Crackovia per TV3. Deixeu de banda aquest humor blanc i naïf perquè Sanmartí us fotrà cada clatellot amb les seves paraules que us deixarà tontos. 

Citant les primeres línees de la introducció: "Hòstia puta, quines ganes tinc que Catalunya sigui independent per poder criticar els catalans sense que m'acuseu de traïció a la pàtria."

Top of the lake (2013)

Jane Campion, directora i guionista de El Piano, fa amb aquesta mini-sèrie una interessantíssima incursió en el mitjà televisiu amb un plantejament aparentment no gaire trencador però que gràcies al seu segell personal fa que la sèrie agafi un to particular. 

Perquè ens entenguem, la sèrie twinpickeja una mica. Transcorre en un poble perdut de la muntanya, on hi trobem un seguit de personatges que d’alguna manera o una altra amaguen o sembla que amaguen alguna cosa, i a la que una detectiu de policia torna després de molts anys per visitar a la seva mare malalta. Coincidint amb aquest retorn a casa, al poble hi ha un cas que requereix la seva atenció i a més s’hi estableix una comunitat de dones capitanejades per una mena de guru new wave.

El punt diferencial que li dóna Campion, és com no podia ser d’altra manera, el tractament dels personatges femenins. Les dones porten el pes de la història i els homes son simple comparsa, tot i que això no vol dir que no puguin jugar rols importants a la història. El paisatge de la sèrie i el seu tractament del color i la llum acaben d’embolcallar aquesta sensació enigmàtica que envolta el relat i els personatges, i els seus protagonistes compten tots amb bona nota en l’apartat interpretatiu (especialment una Elisabeth Moss que aconsegueix que evitem recordar-la com la Peggy Olson de Mad Men). 

Set episodis d’una horeta per explicar-nos una història de principi a final.