L'home mico del Plistocè o per què em vaig cruspir el pare (The Evolution Man or how I ate my father, 1960)

Roy Lewis, l'autor d'aquest llibre, té la capacitat d'endinsar-nos en el passat remot de la nostra espècie a través d'una comunitat d'Homo Sapiens. Els protagonistes d'aquesta divertida història, tenen una comunicació verbal molt fluida ,fins i tot són capaços de fer servir tecnicismes paleontològics i arqueològics, fan descobriments cabdals per la història de la nostra espècie (el descobriment del foc i tot el que l'envolta, l'exogàmia, etc.) i també són capaços d'entendre allò que els fa diferents a la resta dels animals i de les espècies d'Homo veïnes. L'autor juga amb els descobriments del món de l'arqueologia i amb les diverses teories evolutives que hi ha, tot dotant als protagonistes d'idees i observacions que inevitablement et fan esbossar un somriure quan les llegeixes.

A continuació, us faig cinc cèntims d'aquesta peculiar família:

Ens trobem a l'època geològica anomenada Plistocé, 180.000 a.C., any amunt, any avall. La família que ens presenta aquest llibre, viu precisament en aquest antic període de la humanitat, el patriarca Edward és un evolucionista, creu que hem estat tocats per una vareta màgica i som els escollits entre tots els animals del planeta per fer quelcom més important. Per aquest motiu, sempre està pensant les maneres de progressar tecnològicament; com podem millorar les tècniques de cacera, la qualitat de les nostres eines, etc. En canvi, a l'altre extrem, trobem l'oncle Vània, que no és capaç d'entendre perquè ens entestem en caminar de manera bípeda, menjar carn de grans antílops i viure al terra, desprotegits de la seguretat que donen els arbres. Dels tres fills de l'Edward,  l'Oswald és el que menys entén aquesta obsessió del pare per evolucionar,l' Alexander és un tant estrany, últimament li ha donat per agafar l'ombra de les coses i deixar-les atrapades a les roques, el pare diu que és un artista , i Wilbur, és un bon caçador i un gran fabricant d'eines. En aquesta gran família no podrien faltar les dones, quan més voluptuoses millor - com han canviat els canons de bellesa femenina aquests darrers 100.000 anys... - Així, tenim a la Mare, determinant en alguns dels descobriments de la família, les filles Elsie, Ann, Doreen i Alice i les tietes Aggie i Nellie. Penseu que sense elles la vida de la comunitat seria impossible, un 70% de la nostra dieta és bàsicament fructífera, i elles són les encarregades de recol·lectar aquests fruits silvestres. A més, que dir de la seva feina en el curtit de les pells, fabricació d'estris,  la criança dels fills, etc. Per últim, parlar de l'aventurer de la família, l'oncle Ian, que un dia va decidir que volia voltar món i conèixer altres comunitats i cultures. Així va ser com va deixar Àfrica i va arribar a Europa, on va conèixer els homes robustos de prominència cranial, també va estar per Àsia i, tal vegada, va creuar l'estret de Bering per visitar terres americanes.

Doncs res, si voleu passar una bona estona amb el caliu del foc que dóna l'estança principal de la cova d'aquesta particular família, només heu d'obrir les pàgines d'aquest llibre i viureu les aventures i desventures d'aquesta comunitat. Un comunitat que ens recorda, que la comoditat de les nostres vides a l'actualitat, és fruit de milions d'anys d'una lluita a vida o mort per a la supervivència de la nostre espècie.

Relaciones (1999)

A l'obra Relaciones (ed. Sins entido 1999), l'historietista i il·lustrador Federico del Barrio (aquest cop amb el pseudònim "Silvestre") aprofundeix en les possibilitats que dóna una pàgina en blanc, jugant molt bé amb el seu espai i utilitzant la tinta de moltes maneres. A més, amb les paraules justes aconsegueix que els personatges es formulin preguntes que van més enllà de les històries que ells mateixos protagonitzen, dient frases que acaben sent qüestions intel·ligents sobre el límit que pot haver-hi en la manipulació que fa d'ells el mateix autor. Aquest juga amb les seves creacions d'una forma simpàtica, deixant que el lector també entri en el seu joc. En definitiva, estem davant d'una obra en blanc i negre, de quaranta-vuit pàgines, molt original, amena, ràpida de llegir, amb diferents tipus de dibuixos, i que uneix coses com la il·lusió i la realitat de la vida. I com diu un dels personatges, "¿Qué mundo es éste, en el que una imagen vale más que mil palabras?".

True Detective (2013)

El gènere de les sèries de televisió policíaques té una premissa força bàsica: un crim, uns policies que investiguen i un dolent que es manté en la incògnita. D’entrada sembla molt fàcil però poques sèries aconsegueixen, a partir d’aquesta base, crear un argument que atrapi i crear una història que et faci considerar totes les possibilitats com el més elaborat dels sudokus. Si a més a més aconsegueixen crear personatges complexes i ben interpretats és molt difícil que l’espectador no esperi setmanalment la seva ració de novel·la negra televisada.

I això m’ha passat a mi amb “True Detective”, la nova sèrie de l’HBO a la que estic segura que li caurà més d’un Emmy aquest 2014.

Tot comença l’any 1995 quan els agents Rust (Matthew McConauguey) i Marty (Woody Harrelson) comencen a investigar l’assassinat, amb tints satànics, d’una jove prostituta. A través de flashbacks se’ns explica com els dos agents abordaven el cas mentre que l’estructura narrativa ens porta al 2013, quan el cas es reobre de nou, i els dos agents són entrevistats, per separat, pels investigadors actuals del cas. Aquesta manera de contar la història obliga a l’espectador a no perdre’s cap detall ni dels flashbacks ni molt menys les entrevistes del present –  on els guionistes posen en boca de Rust autèntiques genialitats-.

Un dels punts forts és l’atmosfera que aconsegueixen crear opressiva i gris que inevitablement em recorda a The Killing, amb la diferència que en aquest cas els detectius són dos homes. Marty (Harrelson) és el poli afable, pare de família, faldiller i que aporta el contrapunt un xic més còmic.  Rust (McConauguey) és el poli sense habilitats socials, hermètic, clarament traumatitzat pel seu passat  i que l’ha convertit en un paio escèptic però que ha desenvolupat un sentit de la intuïció infal·lible. De fet, les escenes de McConauguey en les entrevistes del present són una pura delicatessen fent que jo, gran detractora d’aquest actor, hagi caigut absolutament rendida a la seva interpretació. La mirada del Rust del 2013 és la d’un home cansat i que ja no sap que vol dir la paraula esperança. Un home que sobreviu a base d’empassar el fum dels seus cigarrets i beure litres de cervesa mentre respon a les preguntes sobre el cas amb desgana des d’un lloc més enllà de la soledat absoluta. Només per saber perquè Rust ha canviat tant després de la investigació del 1995 no pots ni vols deixar de mirar la pantalla.

Les coses grans (2013)

Les coses grans és una sèrie petita, de petites històries quotidianes en càpsules de 10 minuts escassos, que tracten sobre la parella, l’amistat, l’amor, el desig, les contradiccions i les neures que tots portem a dins...

Explicat tot en clau d’humor, d’aquell tipus d’humor que no et fa esclatar de riure però que et manté amb el somriure als llavis, sigui per què t’identifiques amb algun personatge o que la trama et porti a sensacions viscudes tot i que portades a extrems inversemblants. 

Roger Coma és el director, escriptor i protagonista de la sèrie, que és per tant un projecte molt personal que ha tirat endavant amb el suport de mecenes i patrocinadors. Com a intèrprets destaquen junt amb Coma, Mar Ulldemolins, Pep ambròs i David Verdaguer. 

Una websèrie que compta de moment amb una temporada de 9 episodis i que té més idees que pressupost. De fet estan buscant recursos per fer-ne una segona temporada. Us animo a veure-la i a col·laborar-hi. Podeu veure-la a TV3 o per You Tube .

Mi amigo Dahmer (My friend Dahmer, 2012)

Encara sota la influència d'haver visionat fa poc la quarta temporada de Dexter, que per cert és espectacular i molt recomanable, només llegir l'argument d'aquesta novel·la gràfica ja vaig saber que l'havia de comprar.

L'autor, Derf Backderf, ens explica que tots al llarg del nostre pas per l'institut hem coincidit amb personatges extravagants que ens feien riure o fins i tot ens podien fer una mica de por o resultar incòmodes, i que després amb el pas dels anys, repassant fotografies o parlant amb ex-companys, ens vinguin a la memòria i ens arribem a preguntar que haurà estat de les seves vides. En el cas de Derf Backederf, aquesta pregunta li van contestar tots els mitjans de comunicació del món el 22 de Juliol de 1991, quan Jeffrey Dahmer ( el conegut com a carnicer de Milwaukee) va ser detingut per l'assassinat de dicet homes i nois. Imagineu com deu ser saber que has estat company i amic d'un dels assassins en sèrie més important de la història.

En aquesta novel·la Derf ens intenta acostar a l'adolescència de Jeffrey Dahmer mitjançant els seus records i els dels seus companys d'institut, però també mitjançant moltes altres fonts com les entrevistes que va donar el mateix Dahmer abans de la seva mort, les entrevistes amb els pares, documents del FBI i nombrosos documentals i reportatges.

Com veurem al llarg del còmic, Dahmer des d'un bon començament ja convivia amb el seu "Obscur passatger", però: algú el podia haver ajudat?, per què la comunitat que envoltava aquest noi: pares, professors i companys no va ser capaç de veure que necessitava ajuda? També destaca el fet que aquest sinistre personatge no és producte d'un succés traumàtic ( com el cas de Dexter Morgan) sinó que viu una infantesa normal, dins d'un ambient familiar amb els seus problemes, però res fora del comú. 

La lectura d'aquest còmic, fa evident que el ser innat de la naturalesa de molts d'aquests assassins costa d'assimilar per part de la societat, i per aquest motiu, sempre s'ha intentat buscar una causa o un orígen a l'instint assassí dels psicòpates i a la seva despietada i desmesurada crueltat. Suposo que és una manera d'intentar amagar l'autèntica naturalesa de l'ésser humà, que com ha demostrat al llarg de la història, és capaç de realitzar les coses més belles i meravelloses alhora que les més cruels i perverses. 

Restaurant La primitiva de Lluçà

Just al costat del monestir romànic de Jussà trobem un racó on gaudir de bon menjar i bona música. El restaurant La Primitiva és d'entrada un lloc acollidor i agradable, la calidesa de la il·luminació i l'aspecte rústic i colonial del mobiliari aporten aquest sensació d'acollida. El restaurant no té carta, sinó que funciona amb un menú de degustació tancat de 20 euros, begudes no incloses, encara que hi ha l'opció de portar el vi de casa amb un sobrecost de 3 euros. La cuina és una cuina catalano-argentina cuidada en la presentació, i on s'intenta ressaltar el sabor dels elements "carnívors i vegetarians" que conformen els plats. A més d'aquesta bona experiència gastronòmica, en el restaurant La Primitiva també podreu gaudir de bones actuacions de música en directe, ja que en un dels racons del restaurant hi ha un piano i moltes vegades s'amenitzen els sopars amb concerts de jazz, bossanova, etc. A més, si se us fa tard, també podeu quedar-vos a dormir ja que el restaurant forma part d'una fonda, i segons m'han explicat les habitacions estan molt bé i el tracte és molt bo. 

Si aneu a Lluçà, sobretot no deixeu de visitar el monestir Romànic de Santa Maria de Lluçà, és un monestir construït entre els segles sXI i sXIII on hi destaquen les seves pintures murals i el seu claustre. La visita és guiada i el guia és molt bo, tot un personatge. Aquest monestir està just al davant del restaurant, només els separen uns metres. 

En resum, un indret màgic dins d'una regió que reclama el dret a esdevenir comarca, el Lluçanès. 

Els dolents ( Shakespeare's Villains 2013)

De la ploma de Steven Berkoff, actor, director i dramaturg anglès, ens ha arribat a Barcelona l'obra Els Dolents ( Shakespeare's Villans) amb la direcció de Ramon Simó, traducció de Marius Serra i l'actuació, com actor principal i únic, de Manel Barceló. Aquesta obra es proposa presentar-nos i explicar-nos les maldats dels dolents de les obres d'un dels dramaturgs i escriptors més venerat i admirat de la història, William Shakespeare.

Per tots aquells que no conegueu l'obra de Shakespeare no tingueu por d'anar a veure-la,  ja que en tot moment els personatges són presentats per Barceló i contextualitzats dins de l'obra on apareixen. Per tant, és una obra que es pot seguir perfectament. Cal destacar la capacitat camaleònica de Barceló de posar-se a la pell de Iago, Richard III, Macbeth, Shylock, Hamlet i Oberon, entre molts d'altres i ser capaç de fer-los creïbles. També destacar la intensitat que mostra d'alt de l'escenari, en una hora i mitja de ritme trepidant passant d'un personatge a l'altre sense interrupció.

L'obra a més de parlar dels diferents tipus de dolents que hi ha: els intel·ligents, els mediocres, els marginats, etc. També reflexiona sobre les seves debilitats i misèries, tot intentant explicar com moltes vegades és en la falta d'amor on es genera el monstre. A més d'aquest tema, l'obra també intenta explicar les dificultats que tenen els actors a l'hora d'interpretar a tant il·lustres personatges, sobretot, si porten el segell del dramaturg anglès. Tampoc no falta, la caricaturització dels crítics i dels espectadors, tant importants i necessaris pel món del teatre.

En resum, una obra que ens submergeix dins de l'univers shakesperià a través dels seus personatges més enigmàtics, els dolents. En definitiva, una hora i mitjà de bon teatre.

Bones Festes

Tornarem després de Reis amb més Porcions.
Mentrestant podeu seguir-nos a @PetitesPorcions.

Sigueu Feliços!

Thor de Walter Simonson (1983)

Pocs anys abans que una sèrie d’autors com Alan Moore, Grant Morrisson o Frank Miller canviessin per sempre la concepció dels còmics de superherois amb obres com Watchmen o Dark Knight Returns, Walter Simonson es va fer càrrec de Thor, en aquell moment un personatge en hores baixes. 

Creat als anys 60 per Stan Lee i Jack Kirby, Thor es basava en el Déu de la mitologia nòrdica i el posava a la terra, vivint com a Donald Blake, un humà, metge de professió i que pateix coixera. Un humà amb la peculiaritat que quan pica amb el seu bastó al terra es converteix en Thor el Poderós Déu d’Asgard. El recurs habitual de la identitat secreta aplicat a un Deú superheroic.

Simonson arribà al guió i dibuix de la sèrie i, amb carta blanca per part de l’editorial, decidí acabar amb aquesta història del Dr. Blake. En uns pocs episodis situà les aventures de Thor a més a Asgard (la terra dels Déus) que a Midgard (la dels homes), enfocà les històries més a la mitologia nòrdica convertint la sèrie en un bon recull d’aventures de Déus, mortals, gegants, follets i alguna gata maula. Amb un dibuix tan senzill com efectiu, el punt fort de la sèrie es trobava en els guions, entretinguts, divertits i addictius, amb el punt naïf que els còmics de Marvel i DC van anar perdent al final de la dècada dels 80 per tornar-hi només en comptades ocasions. 

A finals de 2013 Panini ha reeditat aquesta etapa en dos volums, aprofiteu l’ocasió.

Magic Magic (2013)

Mai hagués pensat que aniria a veure una pel·lícula a les vuit del matí, però sí, aquest any vam aixecar-nos a dos quarts de 6 per anar a l'auditori Melià a Sitges a veure Magic Magic. Per sort, vam escollir bé, i ràpidament la trama de la pel·lícula, i el cafè amb llet d'abans,  va fer treure'ns la son de sobre.
L'argument del film, ve a ser aquest:  una jove americana de nom Alícia (Juno Temple) va a passar uns dies de vacances amb una cosina seva (Emily Browning) que està d'erasmus a una universitat xilena. La cosina li ha preparat un cap de setmana en una casa perduda en alguna regió de Xile, però no les dues soles, sinó que també estaran acompanyades pel xicot xilé de l'amiga i uns quants amics més. Fora de ser una vetllada divertida i agradable, aquest cap de setmana es convertirà per a la jove Alicia, en un malson inoblidable.
Voldria destacar de la pel·lícula, primer la gran qualitat dels actors que hi treballen, ja que aconsegueixen fer gran, una pel·lícula amb poc pressupost i sense gran artificis. Destacar sobretot la gran interpretació de la protagonista Juno Temple en la pell d'Alícia i també la inquietant i magnífica actuació de Michael Cera, un dels amics de la cosina. En segon lloc, i bàsic, la trama de la pel·lícula, el director aconsegueix portar a l'espectador allà on vol i el film evoluciona juntament amb l'estat d'ànim del personatge principal. Us recomano que mireu el tràiler abans de veure-la, perquè a mi em va sorprendre la idea preconcebuda que em vaig fer del film amb el què, finalment, em vaig trobar.