En els anys 70 hi va haver un canvi generacional en la indústria del cinema nord-americà en el qual van aparèixer nous noms que canviarien la forma de veure i entendre el setè art, com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, George Lucas, Steven Spielberg, Brian de Palma, Robert Altman o William Friedkin. Entre tots ells també es trobava un tipus anomenat Paul Schrader, autor de guions com el de Taxi driver (1976) i Toro Salvatge (1980), ambdues de Martin Scorsese. Justament, dos anys abans d'escriure la història del boxejador Jake La Motta, va decidir posar-se darrere de la càmera per dirigir Blue Collar, un bon debut per a una de les trajectòries més interessants i irregulars de la història del cinema.
Schrader retrata de manera precisa la vida rutinària de tres treballadors d'una fàbrica de cotxes de Detroit que, a causa de la seva mala situació econòmica, decideixen cometre el robatori de la caixa forta que hi ha a la seu del sindicat de la fàbrica al qual estan afiliats, ficant-se en una trama que canviarà completament les seves vides. Aquests tres treballadors estan ben definits i interpretats de manera impecable per Richard Pryor, Harvey Keitel i Yaphet Kotto, que juntament amb els seus companys de treball hauran de suportar l'escricta vigilància d'un encarregat que no para de queixar-se de la ineficàcia de tots ells, aconseguint Schrader un ambient carregat en les escenes rodades a la fàbrica. El bon resultat de la història s'aconsegueix mitjançant una bona direcció de Schrader i una intel·ligent evolució dels personatges amb alguns punts d'humor a l'inici basats en uns diàlegs divertits i un pla còmic inoblidable en l'escena del robatori, involucrant-se a poc a poc en un thriller en què la corrupció sindical és la protagonista.
No coneixia la peli. Si coneixia a Schrader. Això és de visionat obligatori.
ResponElimina