dijous, 26 de maig de 2011

Dune (1984)


Dune és sobretot una pel·lícula atmosfèrica on el millor és la posada en escena, personatges estranys es passegen per colossals naus espacials d'aspecte majestuós i inhumà, al seu al voltant s'expandeix l'univers, un lloc fred, fosc i abissal. L'únic món que visitem és Arrakis, el Dune del títol, un planeta desèrtic habitat per monstruosos cucs gegants. Tot és irreal i David Lynch ho filma de manera lenta i contemplativa, acompanyat per l'inoblidable tema principal de la banda sonora composta per Toto, encara que part del to es perd en les escenes d'acció. Ja han passat més de vint anys i Dune encara segueix buscant el seu lloc, reivindicada per uns i vilipendiada per uns altres. És una d'aquests films difícils de catalogar, es debat entre les excessives explicacions que necessita la història per funcionar i la fascinació que sent la pel·lícula per explicar-se malament. Pensem, per exemple, en l'ús abusiu que fa de la veu en off. Un mecanisme que el cinema normalment relega a personatges principals aquí és de domini públic, i encara que en un principi sembli formar part de l'atmosfera enrarida del film, a la llarga es converteix en un tic totalment irritant. Sumem a això dubtoses el·lipsis argumentals, subtrames a mig fer, sobreentesos inexcusables i un considerable excés d'informació, què tenim? Una patata de més de 40 milions de dòlars.

2 comentaris:

  1. Jo, des de la presa de pèl de Mulholland Drive, amb nego a veure res més d'aquest director.

    ResponElimina
  2. Asensi, a mi Mulholland Drive em va agradar, però entenc als que la odieu. Si no t'agrada el Lynch més anat de l'olla, et recomano que vegis "Una historia verdadera". N'estic segur que t'agradarà.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...