Dune (1984)

Dune és sobretot una pel·lícula atmosfèrica on el millor és la posada en escena, personatges estranys es passegen per colossals naus espacials d'aspecte majestuós i inhumà, al seu al voltant s'expandeix l'univers, un lloc fred, fosc i abissal. L'únic món que visitem és Arrakis, el Dune del títol, un planeta desèrtic habitat per monstruosos cucs gegants. Tot és irreal i David Lynch ho filma de manera lenta i contemplativa, acompanyat per l'inoblidable tema principal de la banda sonora composta per Toto, encara que part del to es perd en les escenes d'acció. Ja han passat més de vint anys i Dune encara segueix buscant el seu lloc, reivindicada per uns i vilipendiada per uns altres. És una d'aquests films difícils de catalogar, es debat entre les excessives explicacions que necessita la història per funcionar i la fascinació que sent la pel·lícula per explicar-se malament. Pensem, per exemple, en l'ús abusiu que fa de la veu en off. Un mecanisme que el cinema normalment relega a personatges principals aquí és de domini públic, i encara que en un principi sembli formar part de l'atmosfera enrarida del film, a la llarga es converteix en un tic totalment irritant. Sumem a això dubtoses el·lipsis argumentals, subtrames a mig fer, sobreentesos inexcusables i un considerable excés d'informació, què tenim? Una patata de més de 40 milions de dòlars.