Com ho deu fer Woody Allen per ensenyar-nos les ciutats on roda les seves pelis d’aquesta manera? Uns minuts inicials que semblen emular els de Manhattan però sense una sola línea de guió, i ja voldria sortir del cinema i agafar el primer vol a París.
I és que aquesta pel·lícula és una carta d’amor a aquesta ciutat, especialment als anys 20, quan era el centre cultural del món, relleu que curiosament va agafar Nova York. En poques pelis com aquesta li havien encaixat tan bé les melodies de jazz i la música de Cole Porter. Aquell públic que gaudeixi especialment de l’obra artística creada a la primera meitat del segle XX, li agradarà i divertirà veure el punt de vista que té el director d'Ernest Hemingway, Salvador Dalí o Man Ray entre d’altres. Però podeu estar tranquils, Allen ha tingut l’habilitat suficient per tal que, qui no conegui o gens a algun d’aquests artistes, pugui passar-s’ho bé veient al cinema, però se li escaparan alguns matisos.
No ens trobem amb un dels millors films d’Allen, però si una pel·lícula deliciosa, bonica, entretinguda i divertida, amb la lectura alliçonadora final que caracteritza bona part de la seva obra.
Gràcies pel comentari!
ResponEliminaVaig trobar el teu bloc navegant entre altres blocs i em va agradar que expliquessis un film gairebé de forma "microblogging" i sense deixar-te res elemental!
I Midnight in Paris.. em va agradar molt! Vaig passar una bona estona i em vaig oblidar de l'any que vivia, per uns segons! ;)
Salutacions!