Nothing se'ns presenta com una hipèrbole de les constants que poblen la curta filmografia de Vicenzo Natali, un director canadenc fascinat per la ciència ficció i autor de la mítica Cube (1997). Les seves pel•lícules treuen a la llum el pitjor de l'ésser humà, situen a escassos personatges en espais reduïts i els sotmeten a situacions límit, uns condicionants que aquí freguen el paroxisme, encara que es vegin suavitzats per l'exageració i l'humor. Si a Cube la paràbola quedava soterrada per la ciència ficció i el terror, Nothing assumeix sense embuts aquesta condició, elaborant una àcida faula que enllaça amb el teatre de l'absurd de Samuel Beckett (Tot esperant Godot, 1952) i certes comèdies de Harold Ramis (Atrapat en el temps, 1993). El pessimisme sobrevola cada fotograma d'aquesta tragicomèdia de tints fantàstics i abstractes, i l'absurd està íntimament lligat al malaltís viatge emocional dels protagonistes, Natali porta la seva història més enllà del límit raonable i tot desemboca en un final kafkià, tan retorçat com hilarant. La pel·lícula no mostra cap inclinació pels seus personatges, així que no hi ha possibilitat de redempció, però tot queda temperat per aquest estrany sentit de l'humor, entre negre i sòrdid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada