dimecres, 25 de maig de 2011

Wasting Light (Foo Fighters, 2011)




El setè disc d’estudi de Foo Fighters deixa un regust agredolç als que encara confiem en la seva recuperació. Acontenta i engrandeix encara més la base de fans dels Foo mode rock d’estadi, i alhora satisfà més o menys a la resta.

Anem a pams. Primer de tot, s’ha de dir que no és un àlbum pitjor que l’infumable In Your Honor (2005). És més, situat com es troba entre els àlbums normalets de la seva trajectòria, com One by one (2002) o Echoes, Silence, Patience and Grace (2007), podríem dir que és el millor d'aquesta categoria, la que engloba els treballs que contenen quatre o cinc bones cançons i set o vuit de farciment.

En aquest cas les quatre bones cançons són Bridge Burning, Back & Forth, Rope i White Limo -reminiscent de la mítica Weenie Beenie-, i el so general del disc també resulta realment bo. Potser per la producció, a càrrec de Butch Vig. Continua sent un disc irregular, però és cert que en aquesta ocasió no se'n van per branques allunyades del seu estil habitual en els últims temps, que és -no ens enganyem i sobretot, que no s'enganyin ells mateixos- el rock amable.


També és destacable i es fa notar la tornada de l’immens Pat Smear a les guitarres. Complementa i enriqueix la potència de so de la banda, massa quadrat i net des que Chris Shiflett va assumir la responsabilitat a les sis cordes -casualitat o no, quan els Foo van deixar de molar...-. Senyor Grohl, fins quan haurem de suportar el senyor Shiflett? Si ha tornat el gran Smear, perquè continua tenint aquest paio tan avorrit a sou?

Les dues col·laboracions estrella del disc -una amb l'ex-Hüsker Dü Bob Mould i l’altra amb l’altre ex-Nirvana viu, Krist Novoselic- decepcionen i són potser els episodis més fluixos del treball. I bé, resumint, no és ni de lluny un disc a l’alçada dels seus primers treballs, però s'hi noten cert esforç i certes maneres que mantenen la flama encesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...