Els duelistes és la gran òpera prima de Ridley Scott, un director nord-americà que va començar tard, però amb molta qualitat, la seva trajectòria cinematogràfica (amb 40 anys) i que es va anar diluint ràpidament després de destacar encara més amb Alien (1979) i Blade Runner (1982).
Basada en un relat de Joseph Conrad, la història de Els duelistes es remet a l'any 1800, quan Napoleó Bonaparte puja al poder. Principalment, la pel·lícula engloba els diversos duels que hi ha entre un tinent (Harvey Keitel) i un tal D'Hubert (Keith Carradine), ambdós pertanyents a l'exèrcit Napoleònic. Uns duels que tenen una gran força per estar rodats amb càmera en mà, prenent el seu temps els mateixos duelistes. I és que l'honor del duel és explicat breument amb la frase inicial de la pel·lícula que simplifica molt bé el que ve a ser tot l'argument: "Qui es bat en duel exigeix satisfacció; l'honor és per a ell un apetit. Aquesta història retrata un d'aquests tipus de fam excèntrica".
Encara que amb una fallada de raccord que sorprèn una mica i en algun moment el ritme narratiu flaqueja en algun punt de la història, tot en aquesta pel·lícula està tractat amb el més mínim detall, recordant sobretot a aquesta altra gran obra anomenada Barry Lyndon (1975), de Stanley Kubrick, reconeixent el mateix Ridley Scott la seva gran influència. Uns bellíssims paratges de França, Escòcia i Anglaterra destaquen encara més amb l'esplèndida fotografia, sent encara més aconseguida amb Scott com a operador de càmera. L'actor Keith Carradine està més que formidable i no tant Keitel, més aviat a causa del seu personatge, i la inoblidable seqüència final destaca per la seva gran bellesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada