"Mi último suspiro" és una autobiografia del director, guionista, actor i productor Luis Buñuel, qui amb l'ajuda del seu amic Jean-Claude Carrière, guionista de les seves sis últimes pel·lícules, va voler fer un repàs de la seva vida personal i professional amb un resultat força brillant per les seves opinions tan sinceres i per anècdotes, moments curiosos i manies que es descobreixen del genial cineasta aragonès, amant dels bars, gran aficionat a fer torçabraços i autor d'una frase molt coneguda: "soy ateo, gracias a Dios". El llibre sorprèn per tot el que va arribar a viure Buñuel: va ser un referent dintre del grup surrealista que es va crear a França, amb gent com André Breton (considerat el fundador del moviment) o Max Ernst, entre d'altres; va formar part de la Generació del 27; va exiliar-se a Mèxic a causa de la Guerra Civil Espanyola; i va conèixer importants figures de Hollywood, com Charles Chaplin (amb qui va estar a punt de participar en una orgia), Serguei Eisenstein, Alfred Hitchcock o Fritz Lang, amb qui va parlar només un cop i quan el director alemany ja era bastant gran, confessant-li que gràcies a les seves primeres pel·lícules, com Metropolis (1927), va tenir clar que es volia dedicar al cinema. Sobre en Dalí parla bastant, sobretot perquè junts van fer Un chien andalou (1929), i el considerava un geni però l'irritava molt la seva obsessió de crear-se aquell personatge tan egocèntric i eloqüent i no aguantava gens ni mica a la Gala. I dels moments més emotius en destaco dos: quan parla sobre el record que té del que va ser el seu gran amic Federico García Lorca, de qui exalta no la seva obra (de la que no té una opinió molt bona) sinó la seva persona, i també, com no, l'últim capítol on parla de la seva rutina diària a l'edat de 82 anys, notant que el seu temps ja s'esgota, com ja s'entreveu en el títol del llibre (va morir a l'any següent).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada