Si aquesta pel·lícula ens la presentessin com a fruit de la imaginació d’un guionista, sortiríem del cinema preguntant-nos a qui li compra les drogues l’escriptor en qüestió.
Per sort per la salut mental dels guionistes i per desgràcia dels habitants d’aquest país, la història que explica és real, i no basada en fets reals.
L’Èric Bertran és un noi que l’any 2004 tenia 14 anys, vivia a Lloret de Mar, mirava el cul a les turistes i tenia una pàgina web on reivindicava la independència de Catalunya i des d’on enviava correus electrònics a empreses reivindicant els seus drets lingüístics. El que seria un adolescent bastant normalet. L’empresa de supermercats DIA va denunciar a la policia un d’aquests correus i a partir d’aquí va començar una odisea que vista a la pantalla deixa perplexe a l’espectador: escorcoll policial, acusació de terrorisme, declaració a l’audiència nacional...
Una pel·lícula entretinguda, senzilla, amb una realització correcta, un bon treball d’actors i a la que no li caldria cert maniqueísme per posar-nos de mala llet veient-la. La història és prou explícita, no cal farcir-la d’escenes i plànols per deixar-nos les coses ben mastegadetes. Són aquests detalls que fan que a l’acabar la peli, t’entrin ganes de dir-li al director: Som espectadors, no idiotes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada