És clar que el idealisme polític exposat per Aaron Sorkin a “El ala oestede la Casa Blanca” necessitava el seu contrapunt fosc. Tots sabem que la
proposta de Sorkin no correspon a la realitat i sabem que el poder públic
amaga molta merda, tot i que no podem calibrar l’abast de la porqueria.
Amb Gus Van Sant com a productor executiu i director del pilot, Boss vol
presentar una visió de la política tocant més de peus a terra. L’alcalde de
Chicago governa la ciutat amb mà de ferro i amb tot les corrupteles
necessàries per mantenir-se al poder. La sèrie arranca quan li
diagnostiquen una malaltia degenerativa del cervell i decideix amagar-ho,
no fer-ho públic i seguir al càrrec a qualsevol preu.
Aquest inici acaba marcant la pauta d’una sèrie que podria funcionar igual
o potser millor sense aquesta premissa, potser més adient per una
minisèrie, i que obliga als guionistes a fer alguns girs poc creïbles per
mantenir la història en dansa. A més, la sèrie es passa de frenada i acaba
amb trames amb toc massa mafiós que li resten credibilitat.
Tot plegat va durar només 18 episodis al no comptar amb el favor de
l’audiència i es convertí en un intent fallit de una sèrie amb realisme polític. La
part positiva? Veure a Kelsey Grammer (sí, en Frasier) fent un esplèndid
paper dramàtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada