Pomplamoose

Imagineu que esteu a la lluna amb un telescopi ultrapotent enfocat cap a San Francisco, pel foradet veureu una casa, d’aquelles de fusta. A més, si teniu la capacitat d’atravessar les parets, veureu una parella (en Jack Conte i la Nataly Dawn) al menjador de casa envoltats d’instruments, cables, amplis... No esteu en cap altre lloc que l’estudi de grabació i vivenda dels Pomplamoose.

Us preguntareu, com els podem escoltar? Sap greu dir-vos que no tenen cap disc editat, és a través del Youtube que els podem veure i escoltar, doncs les seves gravacions són videomusicals.

Fan versions amb un toc personal, que en algun cas, passen a ser millors que les originals (com per exemple: “I Don't Wanna Miss A Thing”, d’Aerosmith).

La veu de la Nataly és molt dolça i agradable, però el seu talent no s’acaba aquí, en els vídeos la veus tocar diversos instruments (com és que la natura a repartit tant talent a uns i tant poc a mi?). En Jack és capaç de fer música amb qualsevol cosa i les seves cares fan que riguis encara que no tinguis el dia.

A continuació us passo un seguit de temes que, personalment, són els que més m’agraden: “My Favorite Things” de la pel•lícula Sonrisas y lágrimas (aquella que canta la Sor Maria quan els nens tenen por); “Beat it” de Michael Jackson; “September” de Earth, Wind and Fire; "Single Ladies" de Beyonce; “La Vie en Rose” d’Edith Piaf i “Mister Sandman” de The Chordettes, entre d’altres.

Mireu-los i en parlem. Segur que us deixen el cor robat!

Jonah Hex (2010)

Es suposa que Jonah Hex és un tipus dur que reflecteix el costat més fosc i desesperat de la naturalesa humana, però això tan sols és en aparença. Hex té la cara desfigurada, vesteix un pollós uniforme de l'Exèrcit Confederat i es troba en un estat d'encabronament continu, per la qual cosa l'espectador percep que està a punt d’aniquilar a tota bestiola vivent, però en lloc d'això es fa amic d'un gos. La pel•lícula és una torbadora història de venjança a on el protagonista va i aconsegueix una mascota. El film s'esforça a suavitzar el seu propi material elaborant una relectura immadura dels convencionalismes del western, i dotant a l'estètica i als personatges d'un tractament de còmic de superherois, en el pitjor dels sentits. És com si algú s'hagués espantat davant el veritable potencial que posseeix el film i hagués pensat en reciclar-ho per a un públic adolescent. La pel•lícula, en definitiva, perd contínuament el to, pren les decisions equivocades i té un muntatge d'allò més tràgic.

Deadwood (2004)

Deadwood, és una ciutat d’Estats Units, creada durant la conquesta de l’oest expulsant als indis del territori. Prop de Deadwood s’hi va trobar or i això va omplir la població de, segons diu la wikipedia “apostadors, deliqüents, empresaris de saloons, etc, i a més s’estima que tenia una mitjana d'una mort al dia i el 90% de les dones eren prostitutes".

Aquest punt de partida devia representar tot un caramel per a David Milch, que va aprofitar aquesta ciutat per situar-hi una sèrie del oest produïda pel canal de pagament HBO.

La sèrie no només utilitza una ciutat real i concreta de l’oest i alguns dels seus fets històrics, si no que hi veiem passar personatges mítics de l’oest com Wild Bill Hickock, Seth Bullock, Calamity Jane o Wyath Earp entre d’altres. Molt hàbilment, enlloc de mitificar-los a ells i al seu moment històric, la sèrie fa tot el contrari, mostrant-nos la seva cara més amable però també la més fosca, i la seva lluita diària per la supervivència i per aixecar una nova població en un nou país.

L’eix que mou tot plegat és més aviat una trama de gangsters, vestida de western, que una història de l’oest de les habituals. I trobarem doncs pocs duels a l’estil clàssic però moltes lluites per fer-se amb el control dels eixos de poder d’una ciutat sense llei, amb les habituals amenaces, suborns i traïcions.

Si al cinema Sergio Leone o Sam Peckinpah van embrutir i endurir el gènere, David Milch va fer un pas endavant, donant-li dimensió històrica i un bany de realitat. Desafortunadament l’audiència no va ser l’esperada i la sèrie es va deixar d’emetre al cap de tres temporades, deixant penjats alguns fils argumentals. Però que això no us tiri enrera a l’hora de veure-la ja que cap dels 36 episodis emesos us decepcionarà.

Que lluny queda Bonanza!

Trens rigorosament vigilats (Ostre sledované vlaky, 1966)

Trens rigorosament vigilats, de Jiri Menzel, és una pel·lícula txeca que ens explica una història simpàtica, plena d'humor i amb un guió formidable, obra del mateix Menzel i de Bohumila Hrabala, basat en la novel·la homònima d'aquest últim.

La història ocorre a Kostomlat (La República Txeca), durant la Segona Guerra Mundial. Un noi, Milos Harm (Vaclav Neckar), gràcies a que ha fet un curs ferroviari, comença a treballar en una estació de tren, i com han fet tots els seus avantpassats, no pensa treballar gens ni mica. A partir d'aquí coneixerem al cap d'estació, Max (Vladimir Valenta), enamorat dels seus coloms que vol arribar a ser inspector de ferrocarrils però que sempre porta l'uniforme ple de cagades, i Ladislav Hubicka (Josef Somr), un faldiller que flirteja fins i tot amb la seva pròpia cosina. I en una nit, Milos intenta fer-ho per primera vegada amb la seva xicota però descobrirà que té ejaculació precoç (encara que ell diu que se li queda "arrugadeta"), entrant llavors en una crisi, intentant suïcidar-se.

Tota la pel·lícula és tractada amb un to d'humor intel·ligent i subtil, amb un ritme absolutament correcte i uns protagonistes ben definits. Tan bé rodada com explicada, Jiri Menzel dóna una lliçó de sobrietat amb una direcció perfecta, repleta de plànols bells i eficaços.

L'elecció dels actors resulta idònia, amb una gran actuació de tots ells. Però s'ha de destacar al jove protagonista, Vaclav Neckar, i sobretot al graciós Josef Somr, que brilla en el seu paper de viciós empedreït, preguntant a cada moment al personatge de Vaclav com és la seva xicota al llit, deixant-nos escenes tan brillants com en la que apareix amb la jove telegrafista, a la que posa dos segells a una cama i un a una natja, i això farà que fins i tot la mare de la noia interrompi als jutjats enmig d'un judici, ensenyant el darrere de la seva filla queixant-se del fet. Aquest personatge té frases tan curioses com quan es refereix a una bella comtessa: "amb aquesta femella sota, ja pot venir la fi del món".

Triangle (2009)

Parlar d'aquest espès thriller temporal i esmentar Los Cronocrímenes (2006) és com envellir; inevitable. No hi ha dubte que les dues pel•lícules prenen un parell de decisions claus molt semblants, però si ens centrem en Triangle, la trama es situa en un transatlàntic en alta mar, a on un grup de persones cauen en un opressiu bucle temporal mentre són perseguides per un (redoble de tambors) misteriós assassí encaputxat. La figura geomètrica que dóna títol al film assenyala tres possibles camins però la pel•lícula, en canvi, és de sentit únic i no triga a fer-se repetitiva. Hi ha un parell d'imatges que són més rotundes de l'habitual en aquest tipus de productes i com a exercici intel•lectual funciona prou bé, però també és cert que aixeca poques emocions en l'espectador. El director Christopher Smith explicava, just abans de la projecció en el Festival de Sitges, que ell tenia en ment un film de ciència ficció que produís el mateix efecte que Memento (2000), i ja saben com funciona això. Si li dius a algú que vas a explicar-li un acudit increïblement graciós, el més probable és que el desil•lusionis.

Zombi. Guía de supervivencia (The zombie survival guide, 2003)

Max Brooks (fill de l’humorista i director de cine Mel Brooks) sembla que té intenció de seguir amb la tradició familiar de dedicar-se a l’humor. Ha fet de guionista de TV i al 2003 va publicar una divertida guia de supervivència en cas d’un atac de morts vivents.

Aquesta completa guía no té desperdici. Ens explica com son els zombis, ens relata els atacs que s’han registrat fins ara i ens han amagat els governs, i una completa informació de com sobreviure a ells: defensa, fugida, atac, armes, etc. Brooks no deixa res per lligar i fins i tot arriba a explicar-ne el gemec tan habitual a les pel·lícules. A mida que vas llegint el llibre no pots evitar anar identificant els llocs que et semblarien més segurs.

Imprescindible tenir-lo a casa, guardat al costat de la farmaciola. Es llegeix ràpidament, ja que aviat te n’adones que la teva supervivència en depèn. Com va dir el crític del New York Post “Un llibre que comences a llegir per diversió fins que, a l’arribar a la pàgina 50, surts a comprar un matxet només per sentir-te segur”.

Ja us he fet la recomanació. Amics, llegiu-vos-el i apreneu. Quan arribi l’atac haurem de ser un equip i no podrem acceptar llastos.

Donnie Darko ( 2001 )

28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons

No sé perquè, però totes les pel·lícules que intenten deformar el teixit espai-temps al seu gust, m'agraden. Les paradoxes temporals són complexes, però molt meloses pel gènere de la ciència ficció. Són moltes les pel·lícules que han tocat aquesta temàtica amb menys o més gràcia, és per això que hi ha un filmografia extensa sobre el tema: El tiempo en sus manos (1960), Superman (1978), Terminator (1984), Regreso al Futuro ( 1985), El vol del navegant (1986), Atrapat en el temps (1993), Timecop (1994), Doce monos(1995), Los Cronocrímenes ( 2006), StarTrek (2009), entre moltes altres...

És dins d'aquesta temàtica recorrent en la Sci-Fi, on podem incloure la pel·lícula Donnie Darko. La data que hi ha al començament del post, perseguirà a Donnie Darko, un adolescent que viu en un poble de nom Middlesex, al llarg de tota la pel·lícula. Aquest noi, amb marcats i tractats trets psicòtics, i els esdeveniments que l'envolten, són el fil conductor que porten a l'espectador a un estat de dubte constant: què és real i què es producte de la imaginació? Haurem d'esperar al final de la pel·lícula per treure'n l'aigua clara.

Pel que fa al repartiment, la pel·lícula compte amb unes quantes cares conegudes: Patrick Swayze, que fa el paper d'un predicador de tres al quart i protagonitza, per a mi, una de les millors escenes de la pel.lícula i, Drew Barrymore, que interpreta el paper de la mestra de filologia "revel" i enrollada.

Per concloure el post i per fer-lo una mica més participatiu, estaria bé que ampliéssim entre tots la llista de pel·lícules que utilitzen els viatges temporals com a recurs per desenvolupar la seva trama. Un, dos, tres, responda otra vez!

Capturing the Friedmans (2003)

Capturing the Friedmans és un contundent documental, dirigit per Andrew Jarecki, en el qual es descriu amb bastant detall tot el cas que va pertorbar a bona part de la societat americana a finals dels anys 80, en el qual un pare de família, Arnold Friedman, i un dels seus tres fills, Jesse, van ser acusats de sodomia i abusos sexuals a nens menors.

Tot va començar el 1984, quan la Duana dels Estats Units va confiscar una revista de pornografia infantil enviada d'Holanda per al senyor Friedman. Llavors va ser quan es va acabar registrant la casa dels Friedman, en la que es va descobrir algun vídeo i bastants revistes de pornografia infantil. El senyor Friedman era un respectat mestre d'escola de Long Island, i segons paraules textuals del seu fill David, donava classes de piano i d'informàtica a nens d'uns vuit i onze anys per no estar amb la seva dona, una cosa que deixa constància de la classe de família que eren. Alguns detectius van començar una investigació i van fer preguntes als alumnes d'aquestes classes i van trobar el que desitjaven trobar. Molts d'ells van confessar que van ser sodomitzats i que en van abusar sexualment. El problema per a la família va ser encara pitjor quan Jesse també va ser involucrat en aquests fets tan repugnants ja que ell també ajudava el seu pare en les classes d'informàtica.

El documental té l'encert d'utilitzar tant imatges d'arxiu com de gravacions fetes pels fills amb una càmara de vídeo, i amb la peculiaritat de mostrar fets que semblen evidents que el senyor Friedman i el seu fill van ser culpables, i alhora mostrar-ne d'altres que fan posar en dubte qualsevol fonament que vagi en contra d'ells.

Fuerza Bien (Me and the bees, 2010)

Avui toca parlar del debut de Me & The Bees, un grup format per tres noies de Barcelona (Esther Margarit -guitarra i veu -, Eli Molina -guitarra i coros-- i Verónica Alonso -batería-), i Carlos Leoz, el que va ser cantant i guitarrista dels Half Foot Outside. Sonen a Guided By Voices, a Pavement, a les Breeders, en definitiva, al millor dels noranta. El nom està tret d'una cançó de The Softies, tota una declaració de principis, i els seus temes de pop naïf son capaços d'animar-li el dia a qualsevol.
El primer disc Fuerza Bien està publicat pel segell La Castanya i ha estat enregistrat a cavall entre Montreal Studios, Ultramarinos Costa Brava i el seu local d'assajos amb la inestimable ajuda de músics de l'escena local com Santi Garcia, Hans Krüger, Albert Guàrdia o el mateix Carlos Leoz. En la seva curta existència ja han passejat la seva frescor per festivals com Primavera Sound, Faraday... Grups així són necessaris, imprescindibles! et despentinen el flequillu, t'agafen per la cintura i et fan ballar amb temes com Tibidado, The bags, Pamplinas o If could be real.
Fuerza Bien és un àlbum entretingudíssim i, tot i que conté 16 cançons, se't passa en un plis!

De què parlo quan parlo de córrer (Hashiru koto ni tsuite kataru toki ni boku no kataru koto, 2007)

Aviat farà un any que vaig apuntar-me a aquesta moda d’anar a córrer amb certa regularitat. La constància de un dia per setmana, no us penseu que en soc un malalt, m’ha ajudat a aficionar-m’hi i a gaudir-ne. Més que un tema particular el que està passant es tracta més aviat d’una fal·lera col·lectiva que va provocar que l’últim Sant Jordi es publiquessin diversos llibres sobre la qüestió. A mi em van regalar “De què parlo quan parlo de córrer” d’Haruki Murakami.

Difícilment m’hagués llegit un llibre sobre aquest tema si no hagués estat escrit per un dels escriptors que més m’han cridat l’atenció els últims anys, autor de joies com "Kafka a la platja, "Tokio Blues" o "Un despietat  país de les meravelles i la fi del món". Murakami s’autodefineix com a escriptor i corredor, i és que ambdues facetes les va començar a desenvolupar en paral·lel i passats els 30 anys. Córrer, afirma, li permet escriure, i no podria fer una cosa sense l’altre.

Tot i que l’escriptor és dedica a les llargues distàncies, un corredor amb poca experiència com jo, no pot evitar sentir-se identificat amb els plaers i problemes que provoca la pràctica d’aquest esport. Això unit a que Murakami ho utilitza d’alguna manera com a fil conductor per explicar alguns trets i moments de la seva biografia, que interessarà als seus lectors encara que no practiquin esport. El resultat és un llibret curtet, entretingut i deliciós.