Música per la Pau - més enllà del missatge (2010)

‘Música per la pau: més enllà del missatge’ és la recreació musical en clau electrònica dels 25 arguments inclosos al document ‘Cap a una cultura de pau’ redactats per la Fundació per la Pau. Phlow.es: magazine cultural de música lliure va convidar a 25 artistes/grups a interpretar els arguments. Les cançons resultants, d’estils diversos i en ocasions poc habituals, fomenten un missatge de reflexió, respecte, tolerància i decisió vers la necessitat del foment de la pau. Els títols de les cançons resumeixen els continguts dels arguments que podeu llegir en detall al document pdf adjunt.Tractant-se d'un terreny inestable em permeto la llicència de suggerir-vos un breu tastet que podeu descarregar directament clicant als enllaços...

• Anímic: Difusión y promoción de la Noviolencia
• dot Tape dot: La educación por la paz a toda la población en el camino de la instauración de una Cultura de Paz
• bRUNA: Ya hay modelos alternativos de resolución de conflictos
• OK, ja m'he fet una idea... Vull descarregar TOT el recopilatori! 

• Algunes notes personals complemetàries

The devil and Daniel Johnston (2005)

L'excepcional documental The devil and Daniel Johnston (2005) emociona amb moments de la vida de Daniel Johnston, un artista nord-americà totalment autodidacte que des de fa gairebé tres dècades divulga els seus sentiments més íntims a través de la música i de la creació de cents de dibuixos. A causa d'una malaltia mental que des de l'adolescència li provoca crisis nervioses, la seva vida ha estat plena de misèries, encara que també s'ha convertit en una icona per a molts músics, com ho va ser per a Kurt Cobain, que va portar posada durant bastant temps una samarreta amb el dibuix de la portada d'un dels seus primers treballs, Hi, How are you? (1983). Ha estat versionat per més de cent cinquanta artistes, entre ells Tom Waits, Pearl Jam, Beck, Wilco o Yo la tengo; fins i tot va tenir alguna petita col·laboració amb els Sonic Youth, com es veu al documental. És a dir, que es podria dir que Daniel Johnston és un maníac-depressiu amb deliris de grandesa.

Potser tots aquests artistes es veiessin eclipsats per la seva forma tan sincera i emotiva d'expressar-se. Al documental li veiem tocar en concerts on realment la gent li vitoreja i és que les seves cançons, encara que moltes d'elles no estiguin ben tocades ni cantades, tenen alguna cosa d'especial en les seves melodies, a causa segurament de la seva manera de llançar enfora els sentiments guardats, amb tota la naturalitat del món, garrotejant la guitarra o el piano si fa falta. L'última cançó del documental amb les lletres de crèdit, Some things last a long time, és un exemple de l'emoció que hi ha en el seu interior, escrita per ell i Jad Fair, del grup Half Japanese.

Aquest documental és un gran treball del director, Jeff Feuerzeig, que amb una bona realització, un bon muntatge, i amb entrevistes de les persones properes a Daniel explicant els moments viscuts amb ell, com els seus pares (visiblement emocionats), els seus germans o el seu mànager, ha sabut mostrar tota aquesta admiració i aquest gran respecte de la gent, amb les virtuts i els problemes d'una de les persones més increïbles que s'hagin pogut veure a una pantalla.

Perduts (Lost, 2004-10)

L'enigma plantejat per J.J. Abrams ha jugat amb l'espectador intencionadament, mostrant el seu rostre més versàtil, comportant-se com una aventura exòtica, un thriller paranoide, un malson nihilista o un trencaclosques per a nerds, depenent de la temporada en què es trobés, i elaborant excursions a la ciència ficció més metafísica, o fins i tot al pèplum místic, en la seva recta final. La gramàtica de Lost està repleta de mil i una piruetes que han servit per articular una narrativa polièdrica i exasperant, però completament adictiva. Aquesta sèrie s'ha obstinat per mantenir-se en la penombra capítol rere capítol, narrant-nos una odissea metafísica a on les regles mai han estat desvetllades. El joc d'oposats sempre ha estat aquí -bé i mal, fe i ciència, Jack i Locke, Jacob i l'Home de Negre- però la sèrie ha deixat que sigui el públic qui jutgi el paper de cadascun, facilitant un ampli ventall d'interpretacions. Els seus personatges han estat densos, oberts i dinàmics, amb elements contradictoris i la capacitat de sorprendre'ns convincentment. La línia que ha separat al dolent de l'heroi sempre ha estat poc clara, alimentant un debat que s'ha estès més enllà del sofà de les nostres cases i que ha arribat als mitjans de comunicació, convertint-se en tot un fenomen televisiu. El colofó l’ha posat un tancament difícilment superable; la retransmissió simultània de l'últim capítol en 59 països diferents. Un final èpic i emocionant a on la sèrie, a pocs minuts per al final, ha tornat a fer una cabriola narrativa, aproximant-se perillosament als arquetips de desenllaços que fan ràbia. La conclusió no ha funciona bé a nivell narratiu, però el fort vincle que s'ha establert amb els aficionats li ha donat sentit. Lost ha pres consciència de si mateixa en la seva última temporada i al final, s'ha permès el luxe de que ens acomiadem dels personatges. El moment cal assaborir-ho com el que és, un homenatge, que cadascú jutgi si era merescut o no.

Compact Jazz (Astrud Gilberto, 1987)

Situació num. 1: Uns amics vénen a sopar a casa. Tot estar a punt per passar una bona estona. Pares la TV i busques una bona música de fons per acompanyar la vetllada. Alguna cosa que no quedi per damunt de la conversa, que l’acompanyi sense estridències.

Situació num. 2: Vas conduint per una carretera de costa. El paisatge és prou bonic i et sents bé i relaxat. Quina música pot acompanyar-lo?

Un dels àlbums ideals per ambdos casos és el recopilatori “Compact Jazz” d’Astrud Gilberto, editat fa 23 anys, i que recull 16 temes que es mouen entre la bossa nova i sons més jazzistics, dels primers anys de la diva de la música brasilera.

El disc recull peces meravelloses, començant pel seu debut a duet amb Stan Getz cantant “The girl from Ipanema”, una cançó que no em cansaria mai d’escoltar. Tot i així, em decanto més per les peces cantades en portuguès, que gràcies a les característiques fonètiques de la llengua, trobo que casen millor amb la veu dolça, sensual i agradable de Gilberto, i amb el tipus de música que interpreta. Aquest seria el cas dels clàssics “Agua de beber” o "Berimbau", per posar només un parell d'exemples. A d'altres, com la mateixa "The girl from Ipanema" s'hi combinen l'anglès i el portugués, fet que les ha popularitzat enormement, com també és el cas de la conegudíssima "Goodbye Sadness (Tristeza)".

Algunes d’aquestes cançons van ser banalitzades pel les festes de carnaval amb versions georgiedannesques, que hem acabat odiant. Oblidem-nos d’aquestes versions i donem a aquestes cançons l’oportunitat que es mereixen.

Bone (1991)

Jeff Smith és el responsable d’aquest magnífic còmic, n’és el dibuixant i també el guionista. L’original és en blanc i negre, va ser publicat a EUA al 1991, actualment el podeu trobar publicat per Astiberri que n’ha tret una edició a color i dues en blanc i negre.

Bone és una aventura èpica, ubicada en una possible edat mitjana i protagonitzada per uns personatges que recorden a Snoopy (només en l’estètica no en el fons). Els Bones són 3 cosins provinents de Boneville, d’on són expulsats per culpa d’un d’ells, que es dedica a fer negocis no massa clars. Perduts per desert aconseguixen arribar a una vall per ells desconeguda, habitada per personatges com Thorn (una formosa noia que enamora a Fone Bone), una iaia forçuda molt particular que amaga secrets que poc a poc anirem descobrint, un misteriós drac vermell i les divertides monstrorrates (són les dolentes de la història, però tot el que tenen de xungues o tenen de curtes d’enteniment, creen situacions realment molt divertides). Els Bones es veuen enredats en un seguit d’aventures per aconseguir tornar casa seva.

Smith és capaç de crear un personatge de traç ben senzill (però amb una expresivitat increïble) i convinar-lo amb un dibuix on hi ha tota mena de detalls, al més pur estil Disney.

Que no us faci mandra, val molt la pena, passareu unes estones molt divertides i entrareu en un món màgic. Us tornareu a sentir com la primera vegada que vau llegir el Senyor dels Anells!

Enemics de la raó ( Enemies of reason, 2007)

Richard Dawkins intenta en aquests documental posar llum, mitjançant la raó i el coneixement científic, a la creixent foscor que està envaint la societat del s.XXI en forma de pseudociències. Carl Sagan deia que els culpables de la gran difusió que tenen les ciències ocultes i el món paranormal són els mateixos científics, perquè preocupats en els seus estudis específics no dediquen tot el temps que haurien de dedicar a la divulgació científica, ni a la refutació mitjançant el raonament i l’experimentació de les anomenades pseudociències. Sembla mentida que en ple segle XXI, i després de tot el terreny que ha guanyant la ciència en front de la irracionalitat i de la superstició humana des de la ja pretèrita revolució científica, encara sigui la ciència la que ha de defensar-se i respondre als atacs orquestrats per organitzacions amb interessos econòmics i ideològics. Aquesta pseudo-realitat s’ha vist encara més avivada amb l’aparició d’Internet, on l'innumerable volum creixent de teories de la conspiració enterboleixen i dificulten encara més el camí a la raó.

Podeu visualitzar el documental al youtube.

Fragment de “ El árbol de la ciencia” Pío Baroja:

- No, no estoy conforme. La ciencia es la única construcción fuerte de la humanidad. Contra ese bloque científico del determinismo, afirmado ya por los griegos,¿cuántas olas no han roto? Religiones, morales, utopías; hoy todas esas pequeñas supercherías del pragmatismo y de las ideas-fuerzas..., y sin embargo, el bloque continúa inconmovible, y la ciencia no sólo arrolla estos obstáculos, sino que los aprovecha para perfeccionarse.

-Sí -contestó Iturrioz- ; la ciencia arrolla esos obstáculos y arrolla también al hombre.

- Eso en parte es verdad -murmuró Andrés, paseando por la azotea.

Los Soprano (The Sopranos, 1999)

Un pare de família es veu amb l’obligació d’agafar les regnes del negoci familiar, sempre amb la supervisió del seu oncle i la seva mare, amb un pes històric important dins el clan i el negoci. A més, es tracta d’una persona a la que li és difícil abaixar-se els pantalons exclusivament per a gaudi de la seva senyora. Tot plegat li genera una sèrie de dilemes personals, morals i de relació amb l’entorn, que acabaran portant-lo a episodis d’estrés i depressió, pels que necessitarà ajuda d’una psiquiatra. A aquesta trama, que ja de per si pot ser interessant, hi podem afegir que el negoci familiar no és cap altre que la mafia, amb la qual cosa tots els dilemes morals de la sèrie agafen un caire encara més interessant.

A partir d’aquí, David Chase i el seu equip de guionistes van desgranant al llarg de 6 temporades (86 episodis) tota una sèrie de trames i subtrames que deixaran encantats als fans del gènere, encara que el desmitifica una mica, al tractar molt de prop la psicologia del gàngster i la seva vida més quotidiana. Segurament no s’ens passaria mai pel cap un Michael Corleone vestit amb xandall un diumenge al matí, menjant una porció de pizza en un terrasseta de New Jersey, cosa que Tony Soprano fa habitualment.

La sèrie però, també interessarà als que no són seguidors de pelis de gàngsters, gràcies al bon anàlisis que fa de les relacions matrimonials i paterno-filials, del poder i la seva conservació (vessant maquiavèlica), de la integració de la immigració a Estats Units, des del punt de vista no del nouvingut sinó de les famílies italianes que porten diverses generacions visquen-t’hi. Una de les virtuds de la sèrie és que sap aprofitar molt bé el format serialitzat de la TV. No tenen pressa per explicar la història ni precipitar els esdeveniments, les coses no passen, flueixen, evolucionen amb el tempo adequat.

Si als guions, que són una obra mestra a cada episodi, hi afegim una producció acurada (i de les més cares del seu moment), una interpretació que es mou entre el molt correcte i l’excel•lència, i certa experimentació en algun episodi del més pur estil Lynch, tindrem el que, segons molts crítics i part del públic, és la millor sèrie de la història de la TV.

El Doctor Goldfoot i la seva màquina de bikinis (Dr. Goldfoot and the bikini machine, 1965)

El Dr. Mort, l’enemic dels 4 Fantàstics, utilitza com a senya d'identitat una màscara de ferro que, a més, oculta el seu rostre desfigurat. El Dr. Goldfoot, en canvi, llueix un calçat banyat en or, qui sap si per a amagar el desastrós resultat d'una fatídica pedicura. Sigui com sigui, aquest tipus de recursos s’utilitzen habitualment en el món del còmic per dotar de personalitat els personatges, i sens dubte la pel•lícula que avui ens ocupa posseeix un dolent de còmic. Però deixant a un costat la influència del novè art i parlant en línies generals, El Doctor Goldfoot i la seva màquina de bikinis és una heterodoxa barreja de certs gèneres que es trobaven en plena efervescència a mitjans dels 60’s, i funciona com un encreuament jovial i festiu entre una comèdia d'horror, una paròdia de James Bond i un catàleg de roba interior. El film està creat amb el mateix motlle que ha produït un inesgotable subministrament de pel•lícules de sèrie B i únicament posseeix dues armes amb les quals captivar al seu públic; primer, l'assortit elenc de belleses en bikini, i segon, un humor tou molt vinculat al slapstick. La pel•lícula, en definitiva, és una rucada que te una dinàmica de dibuixos animats, on prevalen els acudits fàcils i les caigudes ximples, i algun ball interromp la trama de tant en tant. Les coreografies tampoc són res de l'altre món i es limiten al principi bàsic de conciliar la percussió amb el moviment del cul de les noies. A la banda sonora, en canvi, podem gaudir de les Supremes, un grup de música que va compondre un tema que casa a la perfecció amb l'estètica camp del film.

El Celler de Can Roca (2010)

Enceto les porcions gastronòmiques amb un restaurant proper. Proper en dos sentits. Perquè és a cinc minuts de casa i perquè, tot i tenir tres estrelles Michelin, no transmet fredor, pijisme... ni amb el tracte ni amb els plats.

Ja fa temps que, amb els de casa meva, anàvem al restaurant que la mare dels prodigiosos germans Roca porta a Taialà, just al carrer del darrera del Celler. La frase “anem a Can Roca a dinar” implicava dinar bo i casolà, mai mandra. Recordo un arròs, unes patates d’Olot i unes postres... boníssimes fins a la fi. Encara ara hi solem anar.

Amb el lluç amb vinagreta d’alls i romaní, el Celler de Can Roca va obrir les portes l’agost del 1986. Fins avui, i en paraules seves, “més de vint anys d’evolució a la recerca d’una cuina pròpia”. La distribució del restaurant et permet menjar amb intimitat. El servei és atent, proper, sense una gran formalitat però molt ben educat. L’ambient és heterogeni, hi ha parelles joves, grups de mitjana edat, famílies, molts estrangers...

Bé, anem al gra. Què s’hi va a fer a aquest lloc? Tenen tres menús degustació: el festival (9 plats i 2 postres), el clàssic (3 plats i 1 postre) i el degustació (5 plats i 2 postres), i una carta de vins més llarga que una Bíblia. Impressionant. Pels còmodes, es pot triar el menú amb el maridatge, una manera fàcil de menjar i beure tal i com s’ha de fer, amb el consell d’en Josep Roca. Els plats són originals, molt ben elaborats i generalment amb combinacions encertades: escudella de bacallà, llenguado a la brasa amb sabors del mediterrani, parmentier de llobregant amb trompetes de la mort, carpaccio de peus de porc amb mongetes de Santa Pau i ceps, etc.

També tenen una sala per als fumadors on s’hi pot prendre el cafè i els boníssims petit fours i, és clar, uns fabulosos puros pels entesos en la matèria.

En resum, una experiència gastronòmica altament recomanable i, si la butxaca ho permet, repetible!

Bateig del Cel

La visita com cada agost de les perseides (llàgrimes de Sant LLorenç) ha fet que l'astronomia ocupi titulars a la premsa de casa nostra, i també ha originat una migració de neòfits cap a llocs amb poca contaminació lumínica per gaudir d'aquest espectacle. Ara bé, les llàgrimes de Sant Llorenç no és l'únic fenomen astronòmic que es pot veure des del nostre territori, i tampoc - a nivell d'opinió personal- no és dels més bells que ens ofereix el firmament. Tant és així, que cada estació de l'any ens regala una perspectiva diferent del nostre planisferi i de les meravelles astronòmiques que es poden veure.

Tot i que Catalunya no és un territori massa favorable per l'observació astronòmica, per l'alta densitat de població i els conseqüents efectes de contaminació lumínica que aquesta origina, si que té, repartits pel nostre petit però divers territori, una xarxa d'observatoris astronòmics encarregats sobretot de fer divulgació científica.

L'activitat que proposo la realitza l'Observatori Astronòmic de Castelltallat ubicat a la serra de Castelltallat, al ben mig del territori català. És una activitat que s'anomena Bateig del Cel i consta: d'una xerrada prèvia amb suport audiovisual, la visita a un Sistema Solar a escala que tenen a les instal.lacions, el reconeixement de constel.lacions a l'exterior mitjançant un làser i, com a plat fort, l'observació directe mitjançant el telescopi de l'observatori. Les millors estacions de l'any per realitzar aquesta activitat, tant pel que fa al que es pot observar, com per les condicions ambientals, són la primavera i l'estiu. Si podeu anar-hi aquesta última quinzena d'agost, podreu veure: Júpiter, la M31 ( galàxia d'andròmeda), Mizar i Alcor ( sistema solar binari), la M51 (galàxia remolí), les plèiades, etc.

Nosaltres vam realitzar aquesta activitat durant una escapada de cap de setmana, i ens vam allotjar a Cal Gambada. Cal Gambada és una casa rural que es troba al poble de Prades de la Molsosa i està a 15 minuts de l'observatori. Està molt bé de preu i té capacitat per a 12 o 13 persones.

Per finalitzar, advertir que l'observació a ull nu (de manera directe) a través d'un telescopi terrestre, no pot igualar de cap manera a les imatges que estem acostumats a veure a través d'Internet (imatges del Hubble, de la Voyager, etc.). L'ull humà és una màquina imperfecte que només capta una mínima part del espectre electromagnètic, l'anomenat espectre visible, per tant, no pot competir amb les càmeres fotogràfiques. Però això es veu clarament recompensat amb l'emoció de saber que estàs veient aquell objecte astronòmic en viu i en directe, que en termes astronòmics això sempre significa veure el seu passat.