Influenciat per les tendències contraculturals dels anys setanta, Woody Allen expandeix el seu personal univers cap al futur, i ho fa mitjançant situacions surrealistes, diàlegs mordaços, converses existencialistes, jazz accelerat, slapstick i diversos gags de confecció clàssica. Un tipus d'humor, entre gruix i intel•lectual, que no sempre qualla i que en ocasions pot pecar de massa localista, però que de vegades es demostra totalment efectiu. A mesura que avança l'acció la trama es va tornant més abstracta, al•legòrica i absurda, i la sàtira social i política guanya terreny, el que sumat al seu to jovial i a l'escàs metratge (amb prou feines noranta minuts), fan que aquest sigui un producte entretingut i de fàcil visionat. El dormilega pot no resultar perfecta, però es veu amb simpatia, en part per la gran broma que representa i en part per la seva actitud, perquè té l'estranya virtut de no creure en la ciència, ni en els sistemes polítics, ni en Déu, tan sol en el sexe i la mort. Un parell d'anys més tard Allen perfeccionaria aquesta fórmula amb L'última nit de Boris Grushenko (que no per casualitat porta el títol original de Love and Death) i després emprendria el camí que li conduiria a rodar comèdies més rodones i sofisticades com Annie Hall (1977) i Manhattan (1979). Tots vam sortir guanyant, però alguna cosa es troba a faltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada