El invierno del dibujante (2010)

Amb la seguretat que deu donar com a autor el Premio Nacional del Cómic concedit a “Arrugas”, Paco Roca s’ha permès el luxe de fer una obra a priori menys comercial. A “El invierno del dibujante” ens explica la història real de com uns quants creadors de còmic van plantar cara, en plena dictadura, a la editorial Bruguera en defensa dels seus drets d’autor, creant la seva pròpia revista “Tio Vivo”.

Aquesta trama serveix com a vehicle per fer un homenatge a aquests dibuixants, que no eren altres que Conti, Cifré, Peñarroya, Escobar, Giner, i a altres com Ibáñez o Vázquez. Però a més, des d’una posició crítica, també fa un homenatge a una certa forma de fer còmics i a l’editorial Bruguera i al seu personal, que juntament amb el TBO, van popularitzar la historieta a Espanya des de la post-guerra.

En segon terme, també se’ns explica l’Espanya i la Barcelona dels anys 50, un ambient que les vinyetes transpiren pels quatre costats, i la situació anímica de la post-guerra amb una sèrie de derrotats per la guerra, que ho serien una vegada més per la vida. I és que el cap i a la fi, la creació de “Tío Vivo” no deixa de ser una lluita d’uns treballadors pels seus drets. Ja que en aquella època, dedicar-se a fer còmics era un ofici més que un art.

L'únic retret que se li podria fer a Roca, és que no pot evitar revestir de certa nostàlgia el retrat dels autors i de l'editorial que feien i publicaven els còmics que ell llegia de petit. En la meva opinió, però, aixo no és cap defecte, i li dóna un punt emotiu al palpar-se perfectament que està fet des d'un profund respecte, admiració i estima cap als protagonistes.

El còmic es perfecte a nivell narratiu i d’il·lustració, dins de l’estil clàssic de Roca, que pren certs riscos al explicar la història en flashbacks i començant donant-nos a conèixer el final tot just a les primeres pàgines, o rebaixant el ritme en certes converses que es sostenen al llarg de forces vinyetes sense forçar-ne l’enquadrament per donar-li més dinamisme.