dimarts, 25 de gener de 2011

El invierno del dibujante (2010)


Amb la seguretat que deu donar com a autor el Premio Nacional del Cómic concedit a “Arrugas”, Paco Roca s’ha permès el luxe de fer una obra a priori menys comercial. A “El invierno del dibujante” ens explica la història real de com uns quants creadors de còmic van plantar cara, en plena dictadura, a la editorial Bruguera en defensa dels seus drets d’autor, creant la seva pròpia revista “Tio Vivo”.
Aquesta trama serveix com a vehicle per fer un homenatge a aquests dibuixants, que no eren altres que Conti, Cifré, Peñarroya, Escobar, Giner, i a altres com Ibáñez o Vázquez. Però a més, des d’una posició crítica, també fa un homenatge a una certa forma de fer còmics i a l’editorial Bruguera i al seu personal, que juntament amb el TBO, van popularitzar la historieta a Espanya des de la post-guerra.
En segon terme, també se’ns explica l’Espanya i la Barcelona dels anys 50, un ambient que les vinyetes transpiren pels quatre costats, i la situació anímica de la post-guerra amb una sèrie de derrotats per la guerra, que ho serien una vegada més per la vida. I és que el cap i a la fi, la creació de “Tío Vivo” no deixa de ser una lluita d’uns treballadors pels seus drets. Ja que en aquella època, dedicar-se a fer còmics era un ofici més que un art.
L'únic retret que se li podria fer a Roca, és que no pot evitar revestir de certa nostàlgia el retrat dels autors i de l'editorial que feien i publicaven els còmics que ell llegia de petit. En la meva opinió, però, aixo no és cap defecte, i li dóna un punt emotiu al palpar-se perfectament que està fet des d'un profund respecte, admiració i estima cap als protagonistes.
El còmic es perfecte a nivell narratiu i d’il·lustració, dins de l’estil clàssic de Roca, que pren certs riscos al explicar la història en flashbacks i començant donant-nos a conèixer el final tot just a les primeres pàgines, o rebaixant el ritme en certes converses que es sostenen al llarg de forces vinyetes sense forçar-ne l’enquadrament per donar-li més dinamisme.

1 comentari:

  1. A mi m'ha agradat molt, però es que el tema en sí em toca la fibra sensible i Paco Roca sap com retratar-ho perque sigui emotiu. Sí que trobo que és excessívament acadèmic, però també és veritat que al nostre país no en sobren d'autors que utilitzin així el llenguatge del còmic.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...