lQl és la fòrmula màgica del rock dels noranta: tornada suau, estrofa potent (o al revés), i tornem a començar. Pensin en Creep de Radiohead, en Undone (The Sweater Song) de Weezer, en Bullet With Butterfly Wings de Smashing Pumpkins o en la cançó que, segons diu la gent que ho té mal entès, ho va començar tot: Smells Like Teen Spirit de Nirvana.
I dic que ho tenen mal entès perquè en realitat el senyor Cobain el que intentava fer era imitar un grup que va passar pràcticament desapercebut mentre va estar actiu: els Pixies. No ho dic jo, el mateix Cobain ho reconeixia. La curta carrera dels Pixies havia produït cinc fantàstics discs entre 1987 i 1991. L’any 1993, sense ja cap mena de comunicació entre els membres del grup, Frank Black –cantant, guitarra i compositor de la pràctica totalitat de les cançons del grup- va anunciar la dissolució de la banda i va emprendre una carrera en solitari que mai va estar a l’alçada del que se n’esperava. Com la Velvet Underground, la fama i el reconeixement de Pixies van créixer quan ja no existien, inspirant a centenars de bandes a fer el següent gran pas amb les seves idees.
Per sorpresa de molts –m’hi incloc- Black va decidir reunir la banda altre cop l’any 2004 per començar una gira mundial. Vaig tenir el plaer d’assistir al concert que van fer a Barcelona aquell any i, a jutjar per les aglomeracions, no era l’únic que esperava amb candeletes aquell esdeveniment. Quatre senyors madurets -tres d’ells calbs, dos amb tendències a la obesitat- cantant cançons que tenien més de deu anys, sense novetats, sense disc nou... Alguns –lícitament- ho van interpretar com una fantàstica forma de fer cèntims fàcils; per a mi va ser la oportunitat de veure un dels grups de la meva vida, i si s’estaven emplenant les butxaques no em sabia greu: per fi recollien els fruits que s’havien endut altres amb el que ells havien sembrat.
Aquest documental retrata justament aquesta gira de tornada des dels inicis, amb algun assaig, les trucades entre membres dels grups, les alopècies, les butllofes que surten als dits després de tant temps d’inactivitat, l’ego inflat del cantant inflat, els estralls de les drogues, els fans incrèduls, les discussions enmig de la gira per excessos d’alcohol...
En definitiva, un must see per als fans de la banda, i un bon retrat del pas del temps i del que poden fer un grapat de bones cançons per als que no ho siguin tant.
I dic que ho tenen mal entès perquè en realitat el senyor Cobain el que intentava fer era imitar un grup que va passar pràcticament desapercebut mentre va estar actiu: els Pixies. No ho dic jo, el mateix Cobain ho reconeixia. La curta carrera dels Pixies havia produït cinc fantàstics discs entre 1987 i 1991. L’any 1993, sense ja cap mena de comunicació entre els membres del grup, Frank Black –cantant, guitarra i compositor de la pràctica totalitat de les cançons del grup- va anunciar la dissolució de la banda i va emprendre una carrera en solitari que mai va estar a l’alçada del que se n’esperava. Com la Velvet Underground, la fama i el reconeixement de Pixies van créixer quan ja no existien, inspirant a centenars de bandes a fer el següent gran pas amb les seves idees.
Per sorpresa de molts –m’hi incloc- Black va decidir reunir la banda altre cop l’any 2004 per començar una gira mundial. Vaig tenir el plaer d’assistir al concert que van fer a Barcelona aquell any i, a jutjar per les aglomeracions, no era l’únic que esperava amb candeletes aquell esdeveniment. Quatre senyors madurets -tres d’ells calbs, dos amb tendències a la obesitat- cantant cançons que tenien més de deu anys, sense novetats, sense disc nou... Alguns –lícitament- ho van interpretar com una fantàstica forma de fer cèntims fàcils; per a mi va ser la oportunitat de veure un dels grups de la meva vida, i si s’estaven emplenant les butxaques no em sabia greu: per fi recollien els fruits que s’havien endut altres amb el que ells havien sembrat.
Aquest documental retrata justament aquesta gira de tornada des dels inicis, amb algun assaig, les trucades entre membres dels grups, les alopècies, les butllofes que surten als dits després de tant temps d’inactivitat, l’ego inflat del cantant inflat, els estralls de les drogues, els fans incrèduls, les discussions enmig de la gira per excessos d’alcohol...
En definitiva, un must see per als fans de la banda, i un bon retrat del pas del temps i del que poden fer un grapat de bones cançons per als que no ho siguin tant.
A punt per verure'l. A qui li pugui interessar:
ResponEliminahttp://www.megaupload.com/?d=QZFVHD38
Doncs jo m'apunto a veure'l, o sigui que copio l'enllaç...
ResponElimina