Tot i que m'agrada Miyazaki, això no em converteix en cap fan de l'anime, i creguin-me, diguin el que diguin els responsables de la cinta, Summer Wars té tant de Miyazaki com de Hannah Barbera. La història es debat entre dos fronts, la relació del protagonista amb la família de la noia per la qual està colat i el seu enfrontament contra un hacker informàtic que ha posat contra la paret a tota la nació. La família tradicional japonesa com a contrapunt a l'era de la realitat virtual. El primer està tractat de forma tendra i còmica, com és habitual en aquest tipus de produccions, i és el més interessant del film. Però després tenim aquesta lluita campal a internet que va acaparant trama a mesura que avança l'acció, fins a arribar a un clímax de llums i colors que ens recordaria al de 2001: Una odissea de l'espai (1968), si aquesta pel•lícula l'hagués dirigit una nena de 8 anys addicta al sucre. L'acció se situa en un camp de batalla virtual que ens remet directament a portals tipus Facebook, i suposo que per això ha de semblar-nos suggerent i de rabiosa actualitat. En aquest context seria molt fàcil elaborar un advertiment del perill que correm per dependre massa de les noves tecnologies i francament, aquest subtext gairebé hauria de quedar implícit en la història, però Summer Wars no està per a ximpleries i es limita a la cursi pirotècnia visual i a l'èpica infantil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada