La Segunda Fundación ( Second Foundation, 1962)

Ens trobem davant de la tercera novel·la de la trilogia de les fundacions d'Isaac Asimov. És aquesta la tercera part de les saga original, però no la última de la mateixa, ja que més tard,com a conseqüència del reclam dels seguidors, Isaac Asimov va tancar-la amb dues novel·les més: Los límites de la fundación i Fundación y Tierra. 

La primera part d'aquesta novel·la es centra en la recerca desesperada del Mulo de la Segona Fundació, per aquesta empresa envia al seu general Han Pritcher, manipulat mentalment, i a un jove Bail Channis amb la ment intacta, per intentar esbrinar d'una vegada l'amagatall de la Segona Fundació, l'única que s'interposa entre el Mulo i la seva intenció d' esdevenir l'amo de la galàxia..  

A la segona part de la novel·la, superada ja l'etapa anterior, tornem a Terminus el planeta d'origen de la fundació. En aquest planeta un grup de científics té evidències del control mental que exerceix la Segona Fundació sobre les seves vides i, organitzant-se clandestinament, intentaran fer-l'hi front. 

Una saga imprescindible, però que un cops arribats aquí, obliga al lector a continuar amb les dues següents novel·les per tancar la perfecta simfonia gal·làctica que va escriure aquest geni. 

Fundación y imperio ( Foundation and Empire, 1962)

Ens trobem davant de la segona novel·la de la Trilogia de les fundacions, considerada una de les millors sagues de ciència-ficció de la història. 

En aquesta segona entrega podem distingir-ne dues parts:

La primera part, on la profecia que preveia la psicohistòria de Harry  Seldon,  sobre la caiguda de l'Imperi Galàctic, és ja un fet. La decadència de l'imperi fa que aquest intenti desesperadament una contraofensiva contra la fundació de la mà del general Bel Riose. Aquests últims sospirs de l'Imperi recorden a la caiguda de l'Imperi Romà que va servir d'inspiració per Isaac Asimov.

La segona part, l'aparició del Mulo. Un mutant comença a posar en perill el plan Seldon, la psicohistòria capaç de preveure les accions de grans grups humans, pot veurés compromesa per l'aparició d'un ésser amb poders especials, un ésser inesperat i inexistent en les formulacions matemàtiques.

La primera novel·la de la Saga, Fundación, és una preludi: Isaac Asimov ens presenta els actors principals de la narració, les fundacions, l'Imperi Galàctic i el pla Seldon: el director d'orquestra que ha de dirigir de manera magistral els avatars i les accions humanes cap a un univers millor. Aquesta segona novel·la comença a posar en qüestió el director d'aquesta simfonia i els rols dels diferents actors. Ara sí, ja entrem de ple en un viatge al·lucinant cap a un futur incert per a la nostra espècie, on les coses no són mai com ens pensem. 

Hem podria atrevir a dir que, aquesta obra és per a la ciència-ficció el que és el Senyor dels Anells per al gènere fantàstic. La quantitat de referències i idees extretes d'aquests llibres en la filmografia i la novel·la d'aquest gènere són innombrables. Això encara és més evident,  si hi afegim els llibres anteriors i posteriors de la saga. Sí, el llegat que ha deixat Asimov en aquest camp, és incalculable. 

"Y pese a todo" - Juan de Dios Garduño

“Y pese a todo” ens narra la historia d'un món apocalíptic a causa de la 3a Guerra Mundial en que les armes nuclears han deixat el planeta gairebé deshabitat. A la ciutat de Bangor, a Maine, només hi queden tres persones. Peter, la seva filla petita i Patrick, el veí al que odia profundament, amb el seu gos Doggy.

La supervivència no només es centra en fer front a les gèlides temperatures de la ciutat deshabitada sinó a l'horrible presència d'uns ésser albins, producte de les armes químiques, que amenacen als protagonistes d'una manera letal.

Hi ha tres coses que fan enganxar al lector. La primera és com se'ns va explicant poc a poc com els dos protagonistes, Peter i Patrick, han arribat a aquest punt de la seva vida tant pel que fa a la situació actual com a la seva relació personal profundament trencada. La segona és que el protagonisme recau en els personatges i no en els albins o en l'amenaça que suposen, l'escriptor aconsegueix que coneguis bé al dos homes i que entenguis els punts de vista contraposats i els seus debats interiors. Finalment, l'ambient: la gelada Bangor esdevé un personatge més de la trama i gairebé pots notar com l'alè se't va congelant mentre avances en la lectura del llibre.

Mentre escric aquestes línies, ja fa algun temps que vaig llegir la novel·la, penso que el que planteja l'escriptor, tot i ser ciència-ficció, està de rabiosa actualitat. El governants d'un món pràcticament destruït són els culpables d'haver creat uns ésser que havien de servir-los per guanyar guerres fins que se'ls hi va escapar de les mans. La veritat és que en el món en el que ens ha tocat viure la premissa és més que creíble.

Si he de trobar-li un “però” diria que el final no m'ha deixat satisfeta i que de Dios Garduño ha tirat pel efecte de gran producció americana quan podia haver explorat altres camins. Tot i així, de moment, la novel·la s'adaptarà al cinema i no trigarem gaire a veure-la als cinemes.

Relatos Salvajes (2014)

Relatos Salvajes és una pel·lícula argentina (produïda en part per Pedro Almodóvar), dirigida per Damián Szifron, que es va estrenar als cinemes aquest divendres passat. I la veritat que, després de llegir tantes bones crítiques i de tenir tant d'èxit a Argentina (ja van per més de tres milions d'espectadors que l'han vist), tenia ganes de veure-la i, al contrari que passa a vegades que quan un té tantes expectatives acaba decepcionant-se, doncs en aquest cas ha sigut totalment al contrari. La pel·lícula conté sis històries plenes d'humor negre, venjança, ràbia, on els protagonistes es troben en situacions límit on es posa a prova la seva capacitat per actuar d'una manera civilitzada; però, com ja us podeu imaginar, les reaccions dels personatges representen la salsa de la pel·lícula ja que responen a un fet del què ja estan farts (i que també es pot veure al subtítol del cartell de la pel·lícula): “Este año se acabó poner la otra mejilla”. I encara que expliqui tot això, l'espectador es trobarà més sorpreses en la pel·lícula que faran que disfruti del moment. A més, no oblidem, i això és el que m'ha fet recomanar-vos el film, hi ha un element molt important: la pel·lícula està molt ben narrada i dirigida, amb la càmara situada on ha d'estar i aconseguint imatges impactants. O sigui que, qui vulgui passar una bona estona i disfrutar de bon cinema doncs ja sap el què ha de fer. I un últim apunt, el director va dir en una entrevista que havia tingut com a referents per la pel·lícula sèries com Cuentos Asombrosos (1985-1987), de Spielberg, The Twiligth Zone (1959-1964) i Alfred Hitchcock presenta (1955-1965); i per resumir, més o menys, el que he comentat abans, el director també va deixar clar, en una frase, el seu missatge: “Esta película es para los que explotan”.

Dates (2013)

Minisèrie britànica amb una proposta senzilla i alhora arriscada, i amb uns resultats interessants i alhora irregulars. 

La proposta és la següent, 9 capítols de poc més de 20 minuts on veurem la cita que dos personatges han concertat a través d’una pàgina web per a la recerca de parella. Gairebé 20 minuts de diàleg on el projecte de parella es coneix, es discuteix o s’agafa certa estima. 

Els 9 capítols de la trama versen sobre 5 personatges que expliquen 3 històries independents a través de les seves diferents cites. Per mi és en aquest punt on la sèrie falla. És interessant veure’n la primera història, la primera cita, però a mesura que vas coneixent els personatges, veus que no estan prou treballats com per mantenir-hi l’atenció durant més temps, que fa que la sèrie vagi perdent gas a mesura que avança. 

Al ser una sèrie curteta fa que aquest principi d’avorriment no arribi a fer-te abandonar (hi ajuda el bon treball dels actors) i pots acabar de veure els nous episodis tot pensant com hagués estat d’interessant la mateix proposta sense voler-hi donar continuïtat d’un episodi a l’altre.

Fargo (2014)

Reconec la idea de veure una sèrie que porta el nom de l’obra mestra dels germans Cohen, em va tirar enrere des del primer moment, però les bones crítiques llegides i les recomanacions sentides em van fer provar-ho. 

Al igual que la pel·lícula, la sèrie Fargo ens explica una història de crims reals a un petit poble de Dakota del Nord. No cal haver vist la peli per seguir la sèrie, però si la teniu present hi veureu un punt de connexió. 

En un primer moment sembla que la sèrie vol mantenir aquell to tan especial que van saber donar els Cohen a la pel·lícula, aquella sensació de veure la vida passar sense esforçar-se per ser-ne protagonista que donaven els habitants del poble i que podia arribar a irritar a algun espectador. Doncs bé, si aquesta es la intenció de la sèrie, no ho aconsegueix. 

Ens trobem però davant d’un bon thriller que segueix els cànons marcats pels èxits més recents de la televisió: plànols impossibles (especialment al inici dels episodis) i converses entre els personatges que expliquen històries que amaguen filosofia de pa sucat amb oli. Només deu episodis, una història autoconcloent en la que patireu bastant dels nervis i gaudireu de l’excel·lent interpretació de Billy Bob Thornton i de Martin Freeman.

Festa dels Empestats de Malgrat de Mar "Visita dramatitzada"

La nit del dijous 14 d'Agost vam ser reclutats a Malgrat de Mar per anar a lluitar a Barcelona dins del context de la Guerra dels Segadors, a més vam anar a signar el nostre testament davant del notari del poble per deixar cobertes les esquenes de les nostres famílies, vam fer revisió d'armes, vam anar a l'església per expiar els nostres pecats amb el cor celestial de fons donant-nos la benedicció , vam ser testimonis dels estralls de la Pesta Negra i les seves funestes conseqüències, vam presenciar la separació d'una parella jove, la destitució i elecció d'un nou alcalde i , finalment, ens vam trobar cara a cara amb la innombrable i les seves fredes però sàvies paraules. 

Aquesta visita dramatitzada és l'activitat estrella de la Festa dels Empestat de Malgrat de Mar, una festa que va néixer gràcies a l'amor per la història i també per Malgrat d'en Joan Piña, la Núria Arís i la Sònia Arangou. Aquesta idea de crear una festa cultural a Malgrat de Mar que fes present la vil·la en el mapa cultural del territori, s'ha convertit en una realitat que ja va per a la seva tercera edició i ha aconseguit mobilitzar a tot un poble - a la festa hi participen moltes associacions veïnals, grups de teatre, dansa, corals, etc.- aconseguint un èxit merescut, com demostra la nombrosa participació de la gent a la Rua dels Empestat i l'esgotament ,en només tres dies, de les places per a la visita dramatitzada pel poble. 

Així que ja ho sabeu, l'estiu que ve, per a la festa major de Malgrat de Mar- la festa de Sant Roc- no us podeu perdre la Festa dels Empestats, si voleu fer la visita dramatitzada pel poble haureu d'estar a l'aguait ja que les entrades volen. 

Aquí teniu alguns enllaços amb més informació:

• Blog " Festa dels empestats de Malgrat de Mar"
• Aparició al programa Divendres de Tv3.
• Pàgina del Facebook
• Vídeo " visita dramatitzada"

Capitán América: El soldado de invierno (Captain America: The Winter soldier, 2014)

Després d’una molt recomanable primera part, on en el context de la primera guerra mundial, el Capità Amèrica s’enfrontava als nazis al més pur estil Indiana Jones, a la segona part de la saga, sembla que vulgui agafar de referent les pel·lícules d’espionatge de James Bond. 

Basada en les línees argumentals desenvolupades en les etapes més recents del còmic per Ed Brubaker, trobem una pel·lícula amb bones escenes d’acció dirigides amb destresa, efectes especials a dojo, moderadament entretinguda i amb un missatge entorn a la pèrdua de llibertats que han patit els americans durant els primers lustres del segle XXI amb l’excusa de l’amenaça terrorista. 

El principal problema és el guió. Sembla que en les més de dues hores de durada no en tinguin prou per explicar-nos bé la història i de sobte ens trobem amb girs de guió inexplicables que semblen no sorprendre a ningú i que pretenen que l’espectador entomi amb naturalitat. 

Aprofundir una mica més en el missatge, explicar millor allò aparentment inexplicable i estalviar-se alguna escena d’acció l’hagués convertit en una pel·lícula en digna continuació de la seva primera part. Una llàstima.

Bon estiu

Marxem de vacances. Tornarem a mitjans de Setembre. Us deixem una de les reflexions del Dr.  Repronto i, si no les coneixeu, us recomeneu que aprofiteu el temps lliure d'aquests dies (si en teniu) i us hi submergiu.

A gaudir de l'estiu!

Gomorra (2014)

Tothom sap que Roberto Saviano va escriure Gomorra arriscant la pell i vivint en la clandestinitat. D'aquest llibre se'n va fer una pel·lícula l'any 2008 i ara n'arriba la sèrie. No he vist encara la pel·lícula però recomano el visionat de la sèrie durant l'estiu.

L'argument es centra en la guerra entre dos capos: els Savastano y Conte que es disputen el poder del territori de la droga. Aquí els mafiosos no tenen glamour - al contrari, ens hem d'anar acostumant al estil kitsch de la Camorra - i és molt difícil posicionar-se amb cap dels dos clans perquè aquí el que compta és el poder, els diners, la posició i la jerarquia. La càmera capta el realisme com sobreviuen rodejats de pistoles i bales els anomenats treballadors de la droga i quin paper tenen cada un d'ells en aquest complicat joc d'escacs.

Pel que als protagonistes ni Savastono ni Conte són l'eix central. El personatge que funciona com a fil conductor es Ciro di Marzo, del clan Savatano i millor amic del fill del capo, a través d'ell anirem veient com la crueltat es menja tots els sentiments o gairebé tot. També resulten molt interessants el personatges de Genny Svastano, el fill únic del clan, i la seva mare.

Que ningú esperi El Padrino perquè aquí ens troben davant la crua realitat.