divendres, 8 d’abril de 2011

Yatterman (2009)


Quina cara se li quedaria a un japonès després de veure la pel•lícula de Mortadelo y Filemón? Doncs segurament la mateixa que vaig posar jo al veure aquesta adaptació d'una sèrie d'animació japonesa de finals dels 70’s. Com passa amb els cèlebres personatges d'Ibáñez, la pel•lícula no és molt bona, no dóna a l'espectador cap respir i el seu sentit de l'humor és terriblement autòcton, la qual cosa dificulta la seva exportació i la converteix en una joguina privada per a coneixedors del material original. Aquesta extravagància nipona tracta sobre una parella de superherois que, una vegada a la setmana, lluiten contra el mal, al mateix temps que viuen una aventura arqueològica per recompondre les peces de l'objecte místic de torn; la misteriosa calavera de pedra. La narració és episòdica i gairebé sembla que hagin adaptat tres capítols diferents de la sèrie original, la qual cosa s'agraeix, perquè la dèbil trama i el ritme frenètic serien molt difícils de digerir si no fos perquè l'estructura es repeteix. Les propostes de Takashi Miike (Audition, 1999) semblen interessants a priori, però sempre acaben per produir desencantament. El director està fascinat pel visualment estrafulari, i en aquesta ocasió aconsegueix un pastitx que s'alimenta de l'anime, el manga, els musicals, els videojocs i Déu sap quantes coses més, però de cinema més aviat poc. Hi ha molt colorit i molta acció absurda, uns dolents de pega, diversos moments ridículs, robots gegants i fins i tot sexe entre robots. La pel·lícula abusa de la infografia i la posada en escena està totalment digitalitzada, però que et sentis atret o no per aquest frívol artifici no depèn de l’estricament cinematogràfic, si no de la teva edat i de la relació que tinguis amb la cultura nipona.

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...