Només començar el seu personal conte de Nadal, Arnaud Desplechin ja ens mostra les regles del joc que seguirà durant la peli: Un avi ens parla del paper de la mort a la seva família a peu dret davant la tomba del seu fill, per seguidament escoltar com una veu en off explica la tràgica història de la família, representada per ombres de titelles que li restaran dramatisme als fets.
Aquesta manera de fer seguirà durant tota la pel·lícula, tot i que no hi tornarem a trobar les titelles, si que hi veurem unes grans dosis de dramatisme suavitzades per cert humor implícit o situacions i converses inversemblants. Estarem veient un gran drama que no deixa de tenir un punt d’optimisme al darrera.
Desplechin posa el focus a les relacions familiars durant la trobada d’avis, fills i néts en motiu de les festes de Nadal. Amors, odis, afinitats i indiferència són mostrats de forma crua a la càmera. Els protagonistes es diuen el que pensen a la cara i aparentment això els afecta ben poc, i si bé aquest exercici resta versemblança a les situacions en contrapartida li dóna a la pel·lícula un punt de vista interessant i diferent.
Interpretar un guió d’una peli a priori costumista que de cop ens allunya de la realitat per la forma d’interactuar dels protagonistes, segur que no va ser una tasca fàcil pels actors, però tots ells la resolen de meravella destacant especialment Catherine Deneuve en el paper de l’àvia i Mathieu Amalric en el paper del fill mitjà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada