Crec que tothom té una pel·lícula predilecta, és a dir, una pel·lícula que l'hagi emocionat més que qualsevol altre, i per a mí, sense cap dubte, és Léolo (1992). Recordo amb tot detall les meves sensacions del primer cop que la vaig veure: just en el moment que va acabar em vaig adonar que estava ben bocabadat i que havia vist una història única, plena de tanta bellesa que m'havia captivat del tot. Encara que sembli massa exagerat, fins i tot vaig arribar a pensar que des d'aquell moment alguna cosa havia canviat en mí (i certament encara ho penso). El director Jean Claude Lauzon, que malauradament va morir juntament amb la seva parella en un accident d'avioneta al 1997, va encertar a no fer una narració lineal de la infància del protagonista, barrejant diferents edats amb una direcció molt correcta i uns personatges ben peculiars. La història ens mostra al noi Leo Lauzon (que vol que l'anomenin Léolo per una curiosa raó) que viu en un barri de Montreal rodejat de la bogeria que tenen quasi tots els components de la seva família. La seva fascinant imaginació es barreja amb la realitat tan crua que viu, juntament amb els preciosos versos que el narrador llegeix durant tota la pel·lícula, provinents dels textos que el mateix Léolo escriu des del seu llit o des de qualsevol racó de casa seva per intentar escapar de la malaltia que sembla escampar-se per tota la família. Per això sentirem paraules dures i sinceres, sobretot cap al seu pare i el seu avi, però també hi haurà d'altres de molta tendresa, influenciades per l'estima que té cap a la seva mare i per l'amor que sent cap a la seva veïna Bianca, d'origen Italià: "Bianca, amor mío, mi dulce amor, mi único amor, mi Italia".
Per últim, la pel·lícula es va inspirar en els textos de El valle de los avasallados (1966), de Rejean Ducharme, publicat en castellà al 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada