Fa temps que dic que tot el que se de política americana és gràcies a El ala oeste de la Casa Blanca, una sèrie em va despertar cert interès per trames d’acció política. Aquest interès, un parell de recomanacions i el fet que estigués dirigida per George Clooney van provocar que m’instal·lés al sofà per veure “Los idus de Marzo”.
Amb un inici molt interessant i allunyat de la política ideal que ens mostrava la sèrie de Aaron Sorkin, la pel·lícula ens explica el desenvolupament de les primàries del partit demòcrata des de dins en els dies en que es juguen l’elecció als estats decisius. Les punyalades per l’esquena, els draps bruts, el joc dels assessors polítics dels candidats, tot està molt ben retratat i explicat, amb un ritme més que correcte i gens avorrit tot i que la trama podria resultar-ho. El bon treball d’actors com el mateix Clooney, Philip Seymour Hoffman o Paul Giamatti ajuden a construir una trama que transpira realisme i que et fa estar convençut que les coses de la política per aquelles terres van així.
A partir de la meitat del metratge la pel·lícula canvia de rumb i opta per fugir de la realitat, sorprendre l’espectador i situar-se en la comoditat que pot oferir quedar-se a mig camí d’un thriller que pot captivar fàcilment a qualsevol espectador.
La pel·lícula queda al final com una obra correcta, ben executada però que, per al meu gust, deixa a mig camí l’interessant realisme que Clooney ens va mostrar a “Bona nit i bona sort” per anar per camins més fàcils, més coneguts i més fàcilment digeribles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada