Mujeres (2010)

Suposo que sóc jo!

Fa molt temps que escolto música. Per qui no em conegui només els diré que ja tinc una edat. No! Espera... Dues!

La meva passió m’ha portat a una possible degeneració del meu gus musical i, ademés, a la meva radiofília galopant.

És per això que, apel•lant a la meva experiència i comparant-la amb amics i coneguts de la meva generació, em fa pensar que enlloc de refinar l’esmentat gust musical l’estigui embrutint. I és que amb els anys no he acabat comprenent el jazz, assaborint el folk, apreciant la new age ni engantxant-me a la música clásica. Més aviat el contrari!

Qui em coneix sabrà que sóc un consumidor de pop en totes les seves vessants. És a dir, qualsevol etiqueta que tingui com a prefix i/o sufix el terme “pop”.

Però cada vegada gaudeixo més del garatge, el punk o la música surf. Per això he pensat en fer posts referents a aquests estils que tant m’agraden. Així que inicio la meva primera col•laboració a aquest blog amb una ressenya del fenomenal disc de debut de Mujeres.

Mujeres són quatre amics de Barcelona que il•luminats per la llum estroboscòpica que irradien els Black Lips són capaços de crear un garatge ben arrelat i ,alhora, amb un toc modern que els pot incloure a la recent fornada etiquetada com a nou garatge, a on figuren grups molt interessants com The Soft Pack, Junior Boys, Harlem, Jacuzzi Boys, Dead Gohsts, Strange Boys... dels que possiblement parlaré en properes entregues.

El seu directe és força divertit i contagiós i s’atreveixen a fer versions de clàssics del punk rock com el “Demolición” i el “Come on” de Los Saicos o el “Run run run” de la Velvet Underground.

El seu disc de debut, editat a Strange Ones, ha rebut excelents crítiques pel seu rock primitiu, salvatge, adictiu, ballable i ple de talent i personalitat que fou grabat en només 7 dies al estudis Ultramarinos, de Santi García, a Sant Feliu de Guíxols.

Per acabar no em puc estar de transcriure textualment un paràgraf del seu full promocional que diu el següent: Mujeres tenen l’objectiu de “ hacer canciones coreables, con melodías vocales asilvestradas y perfectas, ritmos básicos para dar palmas y guitarrazos saltarines llenos reverbs cavernosas y el rin ran run contagioso de un coche de bomberos.”

Per a més informació adreceu-vos al seu maispeis: http://www.myspace.com/mujeresdebarcelona

Ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta yaaa-yaaa-yaaa-yaaa!!!!

Bienvenidos a Zombieland (Zombieland, 2009)

Primer va ser la genial Zombies Party (2004), després va venir Fido (2006) i ara és el torn de Zombieland, una nova comèdia d'horror que tot i ser menys àcida que les seves antecessores, també és terriblement divertida. Com a proposta resulta molt, però que molt americana, en sentit positiu i negatiu. Zombieland és tova, tracta de manera massa escrupolosa als seus protagonistes i conté un missatge una mica conservador, però també és un xut de pura conyeta zombie. La història gira entorn al conegut holocaust zombie i el protagonista és un nerd (Jesse Eisenberg) que ha sobreviscut gràcies a la seva condició d’inadaptat social i a una sèrie de normes que s'ha imposat, un reglament que propiciarà multitud de gags i marcarà el to desenfadat del film. A ell se li uneix un tipus dur amb barret de cowboy (Woody Harrelson), l'únic objectiu del qual és matar zombies i menjar Twinkles, i un parell de joves germanes (Emma Stone i Abigail Breslin) que sobreviuen aixecant-li la camisa a innocents com ells. Molta diversió, alguns zombies bavosos (encara que menys dels esperats) i una infinitat de gags que van causar furor en el pati de butaques (el moment Cazafantasmas va ser apoteòsic). La pel•lícula es va dur justament el Gran Premi del Públic del Festival de Sitges de l’any passat.

María y yo (2010)

Com bé diu en Marc en la seva opinió sobre el còmic María y yo, el seu autor, Miguel Gallardo, aconsegueix reflectir amb total sinceritat la relació tan especial que té amb la seva filla autista, sobretot gràcies als seus dibuixos i els seus texts tan emotius.

El director Félix Fernández de Castro acaba d'estrenar la seva primera pel·lícula basant-se en aquest còmic i amb la que ha aconseguit tanta tendresa com la història de Gallardo. El resultat deixa clar que els dos punts de vista semblen formar part d'un conjunt únic, com si la pel·lícula fos un extra del còmic, amb entrevistes tant a Gallardo com a la mare de María, donant encara més informació sobre l'estranya malaltia de l'autisme, que encara avui en dia es desconeixen les causes exactes que produeixen la seva aparició.

La gran diferència entre el còmic i la pel·lícula és que el primer és més directe, curt i amè, deixant molta llibertat a la imaginació del lector; en canvi, a la pel·lícula cal omplir una hora i vint minuts de metratge, per la qual cosa es dóna més importància a altres personatges que en la història original no tenien tant, afectant la narrativa de la història.

L'encert més gran de la pel·lícula és haver sabut jugar amb el muntatge i haver apostat per utilitzar diferents tècniques d'animació, amb el mateix traç de Gallardo per a alguns dibuixos. I és que per a un servidor, els millors moments són els que l'espectador pot veure a Gallardo en acció.

Habíamos ganado la guerra (2007)

Avui us recomenaré un llibre no pel seu valor literari, i no perquè estigui mal escrit, sinó pel seu superior valor documental i per la seva sinceritat. En masses ocasions he tingut la sensació que s'em volia fer creure que no hi havia franquistes catalans, com si la batalla de l'Ebre hagués iniciat una mena d'invasió. Al tenir familiars que eren franquistes i nascuts aquí, era una versió de l'història que mai em vaig creure, i m'ha agradat molt que ara Esther Tusquets hagi escrit "Habíamos ganado la guerra", on explica els primers anys de dictadura des del punt de vista dels vencedors.

El llibre comença parlant de la represió que va rebre la burgesia que vivia a la zona roja i l'euforia que es va desencadenar amb l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona. Si em permeteu, en citaré el primer paràgraf:

"Habíamos ganado la guerra. Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos. No es verdad. Cierto que, tras una contienda que dejaba el país en ruinas y había ocasionado un millón de muertos, tenía que haber forzosamente motivos de duelo en ambos bandos. Pero unos la habían perdido y otros la habían ganado. Los que la ganaron lo sabían bien, y los que la perdieron debían empezar a calibrar, supongo, la magnitud de la catástrofe. Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores."

Així doncs, el llibre narra la infantesa i l'adolescència de l'escriptora a la Barcelona dels anys 40 i 50, dins d'una familia de classe alta i una mica fora del més comú: són franquistes però ateus. La nena té sempre la sensació que les coses no van bé a la seva ciutat i al seu païs, convertint-se en un cul de mal seient que va creixent i viatja de la banda feixista a l'afiliació al PSUC, passant fins i tot per un convent de monges.

L'incident (The Happening, 2008)

Després de La jove de l’aigua (2006), Shyamalan va tornar a la ciència ficció amb una pel•lícula que no sé si considerar de terror ecològic o d'empanada vegetal. L'incident (2008) és un film que s'obstina una vegada i una altra en demostrar-nos que la seva premissa no funciona bé en cinema. Qui sap si podria servir per un capítol de mitja hora de La dimensió desconeguda, o com excusa per a una novel•la moralista, l'única cosa que es pot dir amb seguretat i sense por a equivocar-se, és que definitivament no funciona en cinema. El director escull un altre dels grans temes de la ciència ficció, la catàstrofe planetària, per a realitzar la seva última cabriola. El truc aquesta vegada (perquè sempre hi ha truc, no ho dubtin), consisteix en despullar de la posada en escena qualsevol element que habitualment relacionem amb aquest gènere. I si traiem els marcians, els monstres, les naus i tota la parafernàlia, què queda? Aire. Tot és aire en el film, la trama, les interpretacions, la direcció... Un fet que queda ben il•lustrat a la ridícula escena en que els protagonistes són perseguits pel vent. És possible que Shyamalan hagi arribat al seu zenit, deconstruint el gènere fins a les seves últimes peces i rodant el que podríem titllar d’un thriller abstracte. O pot ser que tot sigui una broma, una burla, i que ell s'estigui rient de nosaltres des d'un lloc llunyà. Ohio, per exemple. Qui sap, parafrasejant la pel•lícula direm que L'incident és un acte de la naturalesa que mai arribarem a comprendre. La crítica donarà amb alguna cosa per a posar en els llibres, però no serà més que una teoria.

La verdadera historia del cine (Forgotten Silver, 1995)

Abans de ser mundialment conegut per dirigir la magnífica trilogia de "El senyor dels anells", Peter Jackson era un director amb algun film produït a Hollywood, molt conegut al seu país, Nova Zelanda, i entre els fans del cinema gore gràcies a la pel·lícula que va dir la última paraula del gènere, "Braindead", coneguda aquí com "Tu madre se ha comido a mi perro".

Després d'acabar amb el gore, Jackson en col·laboració amb Costa Botes, va realitzar un fals documental amb el que acabar amb l'història de cinema. En ell, ens expliquen a través de fotografies, suposats fragments de celuloide de gairebè cent anys, i alguns testimonis entre els que es compten personalitats de Hollywood com Sam Neill o un dels productors de Miramax, com un neozelandés anomenat Colin McKenzie al veure a finals del segle XIX algunes de les primeres imatges rodades en cinematògrafs, en va quedar tan impresionat que va investigar pel seu compte i va arribar a inventar de la manera més insòlita, tots els grans avenços de la història del cinema, des del llargmetratge fins al color, passant pel primer plà o fins i tot la primera càmera oculta.

Tot plegat narrat pel propi Peter Jackson, en una història hilarant que ningú es pot prendre seriosament,  tot i que el més graciós és que Jackson t'ho ensenya de forma seriosa.

Deixem-ho en que és una curiositat de una hora escassa de durada i força recomenable.

La jove de l'aigua (Lady In The Water, 2006)

Sense perdre gens de la seva forta marca personal, La jove de l'aigua (2006) representa un punt i a part en la filmografia del director indi, una cinta que recupera com cap aquest «sense of wonder» tan habitual a la dècada dels 80’s, un esperit amb el qual Shyamalan sempre ha impregnat el seu cinema, però mai de manera tan explícita. Si a això li sumes el to infantil que desprèn el film, és possible que La jove de l'aigua recordi altres títols emblemàtics d'aquella època com ET, l'extraterrestre, Els nostres meravellosos aliats o, ja que estem en el tema aquàtic, Cocoon per exemple. Es fa evident que juga en una lliga menor que els seus anteriors treballs, però una lliga potser més honesta. La jove de l'aigua és un conte de fades que aposta des del primer instant i de forma inequívoca per la fantasia, fins i tot de manera una mica exagerada, com una antítesi de la pretensiosa El bosc. En aquesta ocasió el joc metalingüístic el posa la presència d'un crític cinematogràfic entre els personatges. Shyamalan, sentint-se obertament atacat per aquest sector, respon amb un parell d'escenes on s'efectua el mateix tipus de malabarisme autoreferencial que tan bons resultats va donar a la saga Scream, i on el crític i el seu ofici surten bastant mal parats. La gran interpretació de Paul Giamatti, pel seu costat, s'afebleix en el moment crucial, però no per culpa de l'actor. En totes les pel•lícules de Shyamalan existeix un instant en que es dóna l'oportunitat al protagonista d'exorcitzar els seus dimonis interiors, ja siguin problemes matrimonials o la mort dels éssers estimats. Doncs bé, aquí, com ja va ocórrer a Senyals, a aquest moment li manca força, probablement perquè la trama no li ha concedit la suficient atenció. Cap al final, la pel•lícula acaba amb una escena filmada i coreografiada de manera magistral, una seqüència que, seguint de nou la tradició del cinema fantàstic dels 80’s, accentua el to sobrenatural de la cinta i sembla pensada amb un sol propòsit: esborrar qualsevol mal sabor de boca que pogués haver deixat El bosc.

Els visitants. 1a Temporada (V, 2009)

Ràpidament s'ha contagiat la televisió de la febre de remakes que, fa temps, viu el món del cinema. Recentment ens han arribat noves revisions de títols tant populars com: El cotxe fantàstic, Sensació de viure, Melrose Place o El presoner. Una de les darreres en pujar-se al carro ha estat "V".

Veure el nou "V" és com veure a un gos donant voltes sobre sí mateix, buscant la millor posició possible a l'hora de jeure. El problema és que una vegada ja acabada la primera temporada (composada de dotze episodis), el gos encara està donant voltes i un, com a espectador, ja comença a perdre la paciència.

El argument és semblant al que ja coneixíem: Una espècie de sargantanes gegants extraterrestres mal follades, arriben a la terra en les seves naus espacials, sota una aparença humana, i, tot i que en un principi asseguren anar de bona fe, tot fa indicar que amaguen obscures intencions. Tot i això, moltes coses han canviat en relació amb la sèrie original. Ha canviat aquella estètica tant potent (i tant '80, no ens enganyem), per una molt més freda i neutre; han desaparegut els crepats capilars (gracies a Déu); i, una vegada finalitzada la primera temporada, de moment aquí ningú s'ha papejat cap rata (moment que un servidor està esperant des del minut u de la sèrie).

El cert, és que després d'una arrencada esperançadora, amb un episodi pilot força interessant, en el qual els "visitants" arribaven a la terra i es barrejava la sorpresa de la població davant l'aparició de vida extraterrestre amb una espècie de fervor religiós cap als nou vinguts, la sèrie, poc a poc, ha anat perdent força, girant sobre sí mateixa, sense anar enlloc, donant bandades sense massa sentit i amb una continuada sensació de que la cosa s'està allargant més del compte.

Cinema signat (2010)

El Museu del Cinema de Girona exposa la col·lecció de fotografies Cinema signat, una recopilació de centenars d’imatges signades per actors, actrius i directors del món del cinema, que Vicenç Arroyo, un barceloní, però figuerenc d’adopció, ha cedit al fons del museu.

A través de les fotografies es pot resseguir una petita història del cinema que comença a la dècada dels 40 i acaba en l’actualitat. La mostra s’estructura en diferents seccions: el cos, el gest, el glamur, la disfressa, la mirada i el temps. Aquesta última molt curiosa de contemplar per constatar el pas del temps, també, en les mirades dels grans mites de Hollywood.

La col·lecció de Vicenç Arroyo està formada per més de 2.500 imatges recopilades tant personalment, com mitjançant sol·licituds a les distribuïdores o per la compra en cases de subhastes o botigues especialitzades. Hi ha, fins i tot, fotografies dedicades directament a Arroyo. Un petit audiovisual mostra com, molt curosament, s’han extret les fotos del àlbums personals (que també es poden veure en l’exposició) i s’han escanejat i convertit en fons del museu gironí.

Mites, fetitxisme, cinefília... Una “malaltia” del figuerenc d’adopció que per que per sort, ara tenim l’oportunitat de veure fins el 30 del gener del 2011, al Museu del Cinema de Girona.

Pyongyang (2003)

Diu la contraportada de "Pyongyang" de Guy Delisle que el millor reportatje que s'ha fet de Corea del Nord és aquest còmic. A priori pot semblar un mica exagerat, però no crec que ho sigui.

Guy Delisle va anar a treballar a uns estudis d'animació nord coreans i en aquest còmic ens explica la seva experiència durants els mesos que va estar allà. La introducció no pot ser més magnífica: la primera pàgina ens mostra la portada de "1984" de George Orwell. A mesura que avança el còmic, ens mostra que la ficció d'Orwell es va fer realitat, encara existeix als nostres dies i no és a un programa de TV, és a Corea del Nord.

Les anècdotes que serveixen a Delisle per explicar-nos el malson en el que viu aquest país, es mouen més en el terreny de l'humor i la ironia, amb un dibuix de còmic molt europeu, caricaturesc, que intercala de tant en tant amb il·lustracions més realistes per mostrar-nos les misèries del país en forma de monuments i edificis d'allò més megalòmans i monstruosos.

Pocs mesos deprés de la publicació d'aquest còmic, van emetre per TV3 el reportatge sobre aquest país que va fer Miquel Calzada al seu programa de TV "Afers Exteriors", on en cap moment va poder conèixer el pais pel seu propi peu, sempre acompanyat d'un guia (com també s'explica al còmic). Un arriba a la conclusió que probablement sí, un còmic és l'únic mitjà gràfic que ens pot explicar més o menys bé el que passa a Corea del Nord.