4 meses, 3 semanas y 2 días (4 luni, 3 saptamini si 2 zile, 2007)

4 meses, 3 semanas y 2 días (2007), de Cristian Mungiu, és una pel·lícula dura i intel·ligent que tracta de l'avortament clandestí a la Romania de finals dels 80. Entre 1966 i 1989, o sigui, fins el final de la dictadura de Nicolae Ceausescu, més de mig milió de dones van morir a Romania a causa dels avortaments ilegals.

La història està centrada en dues noies estudiants que comparteixen habitació a una residència d'una ciutat de Romania. Una d'elles està embarassada i vol avortar. Ho tenen tot preparat per realitzar la seva comesa en una habitació d'un hotel, però les coses no sortiran com ho tenien planejat.

Arran dels primers quinze minuts del començament, potser una mica lents, en què el director no arriba a atrapar a l'espectador, el major èxit d'aquesta pel·lícula és aconseguir que es vagi agafant interès mentre va avançant la trama, sobretot gràcies a unes el·lipsis molt ben aconseguides que fan que sembli que la història estigui explicada en temps real. Rodada com un documental, sense alteracions, sense música (excepte en les lletres de crèdit finals), amb la voluntat de capturar una realitat tal com és, ens trobem escenes que duren al voltant de deu minuts en què hi ha un pla fix, en el que el treball dels actors és l'únic que compta. I, sense cap dubte, el millor són els últims vint minuts, amb un pla contundent que deixa empremta i amb un final que convida l'espectador a opinar sobre el que s'ha vist a la pantalla.

Tráeme tu amor y otros relatos (Bring me your love 1983, There's no business 1984, Bop Bop against that curtain 1973)

No se m'acudeix ningú millor per il·lustrar les històries de Charles Bukowski que Robert Crumb. 

Ambdós artistes van marcar la (contra)cultura nordamericana del segle XX, tractant temàtiques semblants, un des dels seus contes, poemes i novel·les, i l'altre de dels seus còmics.

A més del diari "El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco" publicat després de la mort de l'escriptor, Crumb va il·lustrar tres contes de Bukowski. Tots tres contes, "Traéme tu amor", "No funciona el negocio" i "Bop, bop, contra aquel telón" han estat inèdits a l'Estat espanyol fins ara. 

Aquestes tres històries no sorprendran als lectors habituals de Bukowski, però pels que no l'hagin llegit mai, poden ser una bona forma de conèixer l'escriptor, i el seu món, format per perdedors, alcohòlics, perturbats i tota classes de fauna de la cara fosca dels EUA.

Crumb per la seva banda es limita a dibuixar el que explica l'escriptor, sense donar segones lectures ni interpretacions, i ho fa perfecte, amb el seu estil detallista i barroc.

Ciutat de vidre (City of Glass, 1985)

Aquesta novel.la curta és la primera de l'anomenada Trilogia de Nova York de l'autor Paul Auster, recull de tres històries que succeeixen a la ciutat dels gratacels, on l'autor reinventa el gènere de la novel.la negra i de les novel.les de detectius.

Una trucada equivocada és el desencadenant de la trama d'aquest primer relat, Ciutat de Vidre. Quinn, un jove escriptor de 35 anys, rep una trucada inquietant preguntant per un tal Paul Auster, detectiu privat, amb la intenció d' encomanar-li una feina de vida o mort. En un primer moment, el protagonista no farà cas de la trucada, però serà la curiositat la que farà que en la propera trucada suplanti la seva personalitat, i accedeixi a portar el cas en nom del tal Paul Auster. A partir d'aquest moment, es veurà atrapat en una història repleta d'enigmes, persecucions, deliris i paranoia.

Paul Auster aconsegueix enganxar al lector, amb la ciutat de Nova York com escenari, ens submergeix de ple en la trama detectivesca i ens porta a plantejar-nos molts enigmes i fer-nos moltes preguntes, ens fa partíceps de la investigació per després donar un gir a la mateixa, que no deixarà indiferent a ningú .

"Fantasmes", segona part de la trilogia de Nova York
"L'habitació tancada", tercera part de la trilogia de Nova York 

Castell de Púbol

Quan un concepte ven, es fa tot el possible per exprimir-li fins a l’últim euro. Des de sagues de best-sellers fins a artistes moderns estan subjectes a les lleis del mercat.

Un d’aquests últims exemples es fa evident amb una visita al Castell de Púbol, últim taller creatiu de Salvador Dalí, mausoleu i espai dedicat a la seva mussa: Gala. El castell té cert interès pel seu origen medieval, però un cop dins dubto que interessi a ningú fora dels mitòmans o estudiosos del pintor. Al igual que passa amb la casa de Port-Lligat, no hi trobem cap obra rellevant fora de elements decoratius que poden cridar més o menys l’atenció. Dalí, però, va aconseguir crear un personatge entorn a la seva figura, que el fa tan atractiu pel públic general, que suposo que deu fer que mantenir aquests espais oberts el públic sigui rentable.

En definitiva, una visita que val la pena només si us ve de pas en una visita per la bonica comarca del Baix Empordà i no us reca gastar-vos els  8 euros que costa l’entrada. Un preu excessiu.

Bona Setmana Santa

Ja som de ple a la primavera, comença a fer caloreta, deixem de banda les sopes calentes de l'hivern i encetem la temporada del gaspatxo.

Els col·laboradors de Porcions aprofitem la setmana santa per prendren's un descans. Tornem el 26 d'Abril.

Bones vacances!

Video d'Applejux

Tres vidas de santos (2009)

Una nova lectura dels Lleons de la vella Europa.

Llibre molt irregular d’Eduardo Mendoza, potser degut a que es composa de tres històries escrites en tres moments diferents del temps, totes elles però tracten d’acabar donant al lector una mena de lliçó moral que no sempre és ben rebuda. Tot i així, el sentit unitari que pretén donar-se al ajuntar els tres contes en un sol llibre, es percep artificial.

Els personatges de les històries solen esta marcats per vides que ells mateixos perceben com a monòtones i aburrides. Molts d’ells son grisos i no tenen altibaixos durant les històries. Uns relats molt cerebrals en els que l’autor ens mostra poca cosa més que ofici.

Un llibre que deixa força indiferent, i en el que el lector fins i tot acaba amb la sensació que a algún dels contes li sobren pàgines.

Summer Wars (2009)

Tot i que m'agrada Miyazaki, això no em converteix en cap fan de l'anime, i creguin-me, diguin el que diguin els responsables de la cinta, Summer Wars té tant de Miyazaki com de Hannah Barbera. La història es debat entre dos fronts, la relació del protagonista amb la família de la noia per la qual està colat i el seu enfrontament contra un hacker informàtic que ha posat contra la paret a tota la nació. La família tradicional japonesa com a contrapunt a l'era de la realitat virtual. El primer està tractat de forma tendra i còmica, com és habitual en aquest tipus de produccions, i és el més interessant del film. Però després tenim aquesta lluita campal a internet que va acaparant trama a mesura que avança l'acció, fins a arribar a un clímax de llums i colors que ens recordaria al de 2001: Una odissea de l'espai (1968), si aquesta pel•lícula l'hagués dirigit una nena de 8 anys addicta al sucre. L'acció se situa en un camp de batalla virtual que ens remet directament a portals tipus Facebook, i suposo que per això ha de semblar-nos suggerent i de rabiosa actualitat. En aquest context seria molt fàcil elaborar un advertiment del perill que correm per dependre massa de les noves tecnologies i francament, aquest subtext gairebé hauria de quedar implícit en la història, però Summer Wars no està per a ximpleries i es limita a la cursi pirotècnia visual i a l'èpica infantil.

El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant (The cook, the thief, his wife and her lover, 1989)

El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant (1989), és una pel·lícula fascinant, carregada d'imatges precioses i altres certament desagradables, que no deixa a ningú indiferent.

La història és pròpia del món del senyor Peter Greenaway, amb decorats absolutament teatrals. En aquest cas, l'argument es basa en la figura d'Albert Spica (Michael Gambon), l'amo d'un restaurant que és molt maleducat, produint veritable fàstic en l'espectador. Les seves terribles aparicions s'equilibren molt bé amb la història d'amor paral·lela de la seva dona Georgina (Hellen Mirren) amb un client del restaurant, Michael (Alan Howard), un enamorat de la literatura, que en la seva primera trobada en els serveis acabarà per provocar una veritable passió que els conduirà a fer l'amor cada dia, fins i tot a la cuina del restaurant, amb el beneplàcit del xef. No obstant això, a causa d'una delació, el senyor Spica s'assabentarà de l'afer de la seva dona i no es cansarà de buscar-los per tot l'establiment, destrossant tot ple de fúria i de ràbia. A partir d'aquí, el film entra en un moment crític, amb l'obligada fugida de la parella enamorada i amb l'estimable ajuda del xef.

Cal destacar la música de Michael Nyman, habitual en les pel·lícules del director, la fotografia de Sacha Vierny, el vestuari de Jean Paul Gaultier, i la increïble i sorprenent escena final. Encara que està clar que és una pel·lícula que hipnotitzarà a uns i fastiguejarà a altres.

Cafe Budapest (2008)

A Porcions hem parlat de diferents obres que retraten el conflicte de l’Orient Mitjà en còmic amb “Palestina” i “Notas al pie de Gaza” de Joe Sacco, al cinema amb “Vals amb Bashir” o el documental “Promises”.

Avui parlarem d’un altre còmic, escrit i dibuixat per Alfonso Zapico, que ens explica l’origen del conflicte i com van canviar les coses amb la creació de l’estat d’Israel i la posterior marxa dels colonitzadors britànics de la zona.

Es nota una ferma documentació en l’obra per part de Zapico, al explicar-nos la història d’un violinista i la seva mare, que acabada la segona guerra mundial, se’n van del Budapest comunista cap a Palestina, on un familiar regenta un cafè des de fa uns anys. Un cop a Palestina, ens trobem una població diversa en equilibri, on conviuen jueus, musulmans i anglesos. Les decisions preses per les Nacions Unides i l’actitud passiva dels britànics acaben portant al desastre que fa més de 50 anys que perdura.

Zapico ens ho explica des del punt d’un vista particular que humanitza els esdeveniments, i ho acompanya de petites pinzellades històriques que ajuden al lector a entendre l’entorn que va generant el conflicte entre les persones i va estenent poc a poc el radicalisme en ambdós bàndols fins a un punt sense retorn.

El dibuix, en blanc i negre és detallat en els escenaris i més esquemàtic i fins i tot còmic en les expresions dels personatges, ajudant molt a donar el contrapunt al drama que ens explica.

Una bona i entretinguda manera d'entendre millor tot plegat.

Yatterman (2009)

Quina cara se li quedaria a un japonès després de veure la pel•lícula de Mortadelo y Filemón? Doncs segurament la mateixa que vaig posar jo al veure aquesta adaptació d'una sèrie d'animació japonesa de finals dels 70’s. Com passa amb els cèlebres personatges d'Ibáñez, la pel•lícula no és molt bona, no dóna a l'espectador cap respir i el seu sentit de l'humor és terriblement autòcton, la qual cosa dificulta la seva exportació i la converteix en una joguina privada per a coneixedors del material original. Aquesta extravagància nipona tracta sobre una parella de superherois que, una vegada a la setmana, lluiten contra el mal, al mateix temps que viuen una aventura arqueològica per recompondre les peces de l'objecte místic de torn; la misteriosa calavera de pedra. La narració és episòdica i gairebé sembla que hagin adaptat tres capítols diferents de la sèrie original, la qual cosa s'agraeix, perquè la dèbil trama i el ritme frenètic serien molt difícils de digerir si no fos perquè l'estructura es repeteix. Les propostes de Takashi Miike (Audition, 1999) semblen interessants a priori, però sempre acaben per produir desencantament. El director està fascinat pel visualment estrafulari, i en aquesta ocasió aconsegueix un pastitx que s'alimenta de l'anime, el manga, els musicals, els videojocs i Déu sap quantes coses més, però de cinema més aviat poc. Hi ha molt colorit i molta acció absurda, uns dolents de pega, diversos moments ridículs, robots gegants i fins i tot sexe entre robots. La pel·lícula abusa de la infografia i la posada en escena està totalment digitalitzada, però que et sentis atret o no per aquest frívol artifici no depèn de l’estricament cinematogràfic, si no de la teva edat i de la relació que tinguis amb la cultura nipona.