Ugly Americans (2010)

Nova York es troba entre les aglomeracions urbanes més grans del món, al 2005 es parlaven gairebé 170 idiomes a la ciutat i el 36% de la seva població havia nascut fora dels Estats Units. Aquesta sèrie animada de Comedy Central recorre a monstres, zombies i dimonis per fer una divertida al•legoria sobre tota aquesta diversitat cultural. La història es desenvolupa en un món alternatiu on aquesta ciutat continua sent un dels principals ports d'entrada d'immigrants, però en comptes de porto-riquenys, italians, dominicans o xinesos, trobem a tot tipus d'icones de l'imaginari terrorífic. En línies generals podríem dir que Ugly Americans fa pel terror el mateix que en els últims anys ha fet Futurama per la ciència ficció, solament que, a diferència de la sèrie creada per Matt Groening, aquesta s'allunya del "mainstream" i es decanta per una estètica lletja i marginal, amb altes dosis de mala bava. Ugly Americans jutja amb ironia la nostra realitat, i ho fa carregada de paraulotes, sexe, violència i humor. Matt Oberg, l'actor que presta la seva veu al protagonista, ha declarat en una entrevista que «potser cal fer un show sobre monstres i zombies per mostrar el que Nova York és en realitat». Qui pot resistir-se a un punt de vista com aquest?

La lladre de llibres (The book thief, 2005)

"La lladre de llibres" de Markus Zusak és una novel·la molt original. Per començar està narrada en segona persona. No recordo haver llegit cap llibre en segona persona a part d’aquest. No us desvetllaré qui és el narrador, però també us asseguro que és del tot original.

El llibre ens explica una història particular de la segona guerra mundial, des del punt de vista alemany, cosa a la que de mica en mica ens anem acostumant des de la pel·lícula “La llista de Schindler” de Steven Spielberg,  la novel·la “Les Benignes” de Jonathan Litell o el conte "El noi del pijama de ratlles", aquest últim ben poc interessant. La història que ens ocupa, utlitza els fets que passen als carrers de Munich com a reflexe del que passava al món, en un gran exercici de passar del particular al general.

Tot plegat decorat amb una declaració d’amor als llibres i a la paraula, i també del seu poder. Zusak et fa pensar com de curiosos som els homes, capaços d’un desastre com aquella guerra i capaços de treure d’aquest desastre petites meravelles com aquesta obra.

Moltes vegades ens decidim a comprar un llibre llegint-ne només les primeres línees. Aquesta vegada us estalviaré d’anar a la llibreria. “La lladre de llibres” comença amb un pròleg que diu:

Primer els colors.

Després els humans.

Així és com normalment veig les coses.

O almenys ho intento.

- VET AQUÍ UN PETIT FET -

Et moriràs

No us en diré més, llegiu-lo i descobriu-lo.

El caçador (The Deer Hunter, 1978)

El director Michael Cimino serà recordat per portar a la fallida a la mítica United Artists amb la llarguísima pel·lícula La porta del cel (1980), però també per realitzar una pel·lícula tan dura i bonica, terrible i nostàlgica, plena d'amor i de dolor, amb l'amistat com a punt de referència, anomenada El caçador (1978).

Mike (Robert de Niro), Nick (Christopher Walken, que va guanyar l'Oscar) i Steven (John Savage) són tres treballadors d'una farga que decideixen anar-se'n com a voluntaris al Vietnam, "per servir amb orgull al seu país", però el terror que passaran junts serà una inoblidable experiència, sent presos a les mans dels guerrillers del Vietcong, amb la ruleta russa com a joc habitual entre ells.

La pel·lícula està dividida en quatre parts, amb una primera part més extensiva que les altres en la que veiem als tres amb els seus amics de sempre anant-se'n de cacera i gaudint del poc temps que els queda per estar junts. També veiem el casament entre Steven i la seva núvia, amb una festa nupcial que serveix també com a comiat dels tres homes. La següent part és una immersió total en l'horror d'aquella guerra, amb el temor de la ruleta russa ja esmentada, posant a prova els nervis dels protagonistes i dels propis espectadors. La tercera part és l'arribada a casa de Mike, ja que Nick s'ha quedat allà, malvivint jugant a aquest terrible joc sense donar-li importància a la seva vida i Steven va ser enviat a un hospital de veterans en partir-se les dues cames a causa d'una caiguda. L'última part és la tornada a Saigon de Mike per intentar recobrar la consciència del seu amic Nick, que està bastant atordit segurament per les drogues que li subministren i les ferides que li produeixen els mafiosos d'aquell lloc.

En definitiva, El caçador és una obra mestra que va guanyar 5 Oscars, inclòs el de millor pel·lícula i millor director, que emociona per la seva valenta posada en escena, per les interpretacions de tots els actors i per destacar les coses que ens fan ser humans, com l'amistat i la guerra.

L'Home Llop (The Wolfman, 2010)

L'home llop és el meu personatge de terror preferit, però el cinema sempre insisteix en que haig de replantejar-me les meves preferències. La pel•lícula realitzada per John Johnston, el director de Roqueteer (1991), Parc Juràsic III (2001) o Hidalgo (2004), és un remake que capta amb fidelitat l'esperit de la cinta original, la qual cosa seria una bona notícia si no fos perquè el clàssic de la Universal era ja de per si molt dolent. El lector pot revisar el Dràcula (1931) de Tod Browning, El Doctor Frankenstein (1931) de James Whale i La mòmia (1932) de Karl Freund, i passar una bona estona, però ningú trobarà diversió a donar un altre cop d'ull a L'home llop (1941), una pel•lícula cinematogràficament pobra i d'escàs entreteniment. El problema principal és que l'home llop, pedra angular del relat i un personatge del tot fascinant, aquí apareix mancat de carisma. La seva presència es perd en un joc d'artifici que no destil•la ni màgia ni terror, i on la trama avança de manera lineal i previsible, cometent l'error d'explicar-se massa a si mateixa, una cosa imperdonable en una cinta de misteri. El film, en definitiva, renuncia a la possibilitat d'impacte en la consciència de l'espectador i no assumeix riscos, decantant-se cap als abismes del cinema fantàstic sense fantasia.

Economia freaky (Freakonomics, 2005)

Quan a algú li parles d’un llibre d’economia, automàticament pensa en dues coses:

1. Només parla de diners

2. Quina mandra llegir-lo

Avui us recomano un llibre d’economia, però que no parla de diners sinó d’incentius i que no només no es un pal sinó que a sobre és divertit. La teoria econòmica parteix de la base que l’esser humà es mou a través d’incentius, que poden ser econòmics o morals. A partir d’eines econòmiques Steven D. Levitt (en col.laboració amb el periodista Stephen J. Dubner) explica fets quotidians normalment analitzats per experts i carregant-se els arguments que tothom dóna per assumits.

- Que va fer baixar la delinqüencia als EUA als 90, la política dels governs o una decisió judicial dels anys 70?

- Com va derrotar Superman al Ku Klux Klan a la vida real?

- Hi ha discriminació racial entre els concursants de “El rival más débil”?

- En que s’assembla un camell i una cambrera que pretén triomfar a Hollywood?

- Quins son els factors bàsics per ser un bon pare?

- És més perillós pel teu fill que tinguis una piscina o que tinguis una pistola?

Obtindreu les respostes d’aquesta i d’altres preguntes molt interessants a “Economia freaky”, on l’autor assumeix que els experts poden mentir, però les dades no. Amb un anàlisi moltes vegades políticament incorrecte i molt entenedor, farà que us divertiu i penseu dues vegades coses que sempre havíeu donat per segures.

Recentment se n’ha publicat una segona part, de moment només en castellà que es diu “Superfreakonomics (2009)” on resol altres dubtes com:

- Per què els terroristes suicides haurien de fer-se una assegurança de vida?
- En què s'assembla una prostituta del carrer i un Pare Noel a uns grans magatzems?
- És més perillós conduir borratxo o caminar borratxo?
Jo ja n'espero un tercer volum. Mentrestant es pot anar seguint el seu bloc al "New York Times"

Els viatges de Gulliver (Gulliver's Travels, 1735)

"Els viatges de Gulliver" és una d’aquelles històries clàssiques que degut a una excessiva simplificació, ha acabat a la memòria col·lectiva perdent la seva irònica crítica social, per convertir-se en un conte per nens, que tot i se molt imaginatiu i divertit, no deixa de ser, com diu Francesc Francisco-Busquets, traductor de la versió catalana, un càstig a l’agoserat Jonathan Swift, per escriure tan sarcàsticament sobre la societat anglesa del S.XIX.

Probablement, quan sentiu el nom de Gulliver, us ve al cap el famós país de Lil·liput i un país de gegants del qual probablement no recordeu que es deia Brobdingnag.

Al llibre, que originalment es deia “Viatges a diverses nacions remotes del món, en quatre parts. Per Lemuel Gulliver, un cirurgià especialista primer, a continuació, un capità de diversos vaixells”, li passa doncs com al seu títol, ens n’hem oblidat de gairebé tot. En el seu viatge a Lilliput i Brobdingnag, Swift aprofita les observacions que fa Gulliver del govern, la justícia i la religió d’aquests països per criticar precisament aquests aspectes de les societats europees de l’època, bona part dels quals hem heretat.

Gulliver visita també en un tercer viatge la illa voladora de Laputa i la illa de Glubbdubdrib, on resuciten a eminències ja mortes per conversar amb elles, i a on també hi ha ésser inmortals. Aquestes troballes dónen un contrapunt més filosòfic i potser menys humorístic a aquesta part de les aventures.

Al seu quart i últim viatge, se’ns presenta el país dels Houyhnhnms, uns cavalls que actuen com a uns éssers molt més racionals que nosaltres, en un país on els homes son uns animals salvatges anomenats yahoos. Com veieu un clar precedent del que seria “El planeta dels simis”.

Gràcies doncs a la publicació de l’obra completa que n’ha fet per primer cop en català CCG edicions, els meus curiosos podran gaudir de la història tal com fou concebuda per l’autor. Un llibre entretingut, que no divertidíssim ni imprescindible, i que segur que us farà passar com a mínim alguna bona estona.

Super (2010)

Si Kick-Ass (2010), Defendor (2009) i Super fossin les tres bessones, Super seria Teresa, la més intel•ligent de les tres, tot i que de vegades costi distingir-la de les altres. James Gunn, un cineasta guillat que va començar treballant per a la productora Troma, ens porta la seva personal visió de com ha de ser una comèdia negra de superherois, i encara que el tema sembla estar sobreexplotat, la veritat és que el tipus li posa suficient energia, inventiva i mala llet, com per aconseguir que la cosa funcioni, a més de comptar amb un parell d'asos en la màniga com Rainn Wilson (The Office) i Ellen Page (Juno), dos carismàtics actors que li atorguen un plus a la funció. La història és la d'un tipus bastant vulgar que després d'una revelació decideix posar-se un vestit de superheroi i sortir al carrer a partir-li el crani als dolents. Si els Blues Brothers estaven en una missió de Déu, el nostre amic del pijama vermell també. A partir d'aquí, molt d’humor i violència a càrrec d'una àcida comèdia que arriba als títols de crèdit sense decebre.

Bajo escucha (The Wire, 2002)

Suposo que tothom s'enfrontarà a un sèrie com "The Wire" amb la retina més o menys saturada d'històries de policies i traficants de drogues sigui a la TV, al cinema o a qualsevol novel·la escrita amb més o menys gràcia. Segurament és per aquest motiu que un es pot trobar descol·locat davant d'una història coral, amb una trama complexe i totalment buida de referents amb els que poder-se identificar, tan a la banda dels bons com a les dels dolents. Difíclment trobarem a "The Wire" un personatge que ens sedueixi, estiguin a una cantó o l'altra de la llei, tots tenen una moralitat ambigua, un costat fosc i et desperten certa antipatia.

Les cinc grans històries que ens explica la sèrie, una per temporada, es centren en diferents aspectes de la vida a la ciutat de Baltimore, però sempre giren entorn al tràfic de drogues i al treball policial, i de fet la primera temporada està especialment centrada en les escoltes, la investigació i les interioritats de la jerarquia policial. La segona temporada tracta sobre el port de la ciutat, la corrupció i els seus sindicats. La tercera és la més política de la sèrie, trobant-nos de ple en les intrigues de l'ajuntament, que al cap i a la fi, són els que dirigeixen la policia. La quarta temporada ens parla de l'educació als barris més marginals i dels nens amb risc de caure a les bandes de tràfic de droga o directament en la drogaadicció. Per últim la cinquena temporada ens explica per dins la vida de la prensa local. El fil conductor sempre són els mateixos personatges de la sèrie i les trames secundaries que van enllaçant una temporada amb l'altre.

El realisme és una de les parts més treballades a consciència pels seus creadors David Simon i Ed Burns. Tenien en què basar-se ja van ser respectivament, reporter del diari "The Baltimore Sun" l'un, i detectiu de la policia i professor a diverses escoles l'altre.

Una sèrie molt recomenable però que requereix certa atenció per part nostre per seguir-li el fil i treure-li tot el suc.

I saw the devil (2010)

Al veure aquesta pel•lícula tenia la sensació d'estar davant d'una d'aquestes grans fites del cinema de psicòpates, la cinta té un bon duel interpretatiu, una opressiva atmosfera, una posada en escena plena d'inventiva, una tensió ben gestionada i un tema contundent com és el de la venjança. La pel•lícula pot presumir també de posseir alguna cosa que es troba a faltar en moltes cintes d'avui dia, em refereixo a un bon nombre de seqüències amb la capacitat d'impactar en l'espectador, però la cruesa i brutalitat d'aquestes escenes acaben per eclipsar les altres virtuts del film. La filmografia coreana és molt donada a l'exageració, i I saw the devil posseeix unes explosions gore massa recarregades, a on l’ultraviolència exerceix l'efecte contrari al desitjat i acaba per desdramatitzar el relat. Malgrat això ens trobem amb un film molt recomanable, degut als seus innegables valors cinematogràfics i a la seva condició de producte destinat als amants d'emocions fortes. Jo per la meva banda confesso haver-m'ho passat en gran al cinema.

Pomplamoose

Imagineu que esteu a la lluna amb un telescopi ultrapotent enfocat cap a San Francisco, pel foradet veureu una casa, d’aquelles de fusta. A més, si teniu la capacitat d’atravessar les parets, veureu una parella (en Jack Conte i la Nataly Dawn) al menjador de casa envoltats d’instruments, cables, amplis... No esteu en cap altre lloc que l’estudi de grabació i vivenda dels Pomplamoose.

Us preguntareu, com els podem escoltar? Sap greu dir-vos que no tenen cap disc editat, és a través del Youtube que els podem veure i escoltar, doncs les seves gravacions són videomusicals.

Fan versions amb un toc personal, que en algun cas, passen a ser millors que les originals (com per exemple: “I Don't Wanna Miss A Thing”, d’Aerosmith).

La veu de la Nataly és molt dolça i agradable, però el seu talent no s’acaba aquí, en els vídeos la veus tocar diversos instruments (com és que la natura a repartit tant talent a uns i tant poc a mi?). En Jack és capaç de fer música amb qualsevol cosa i les seves cares fan que riguis encara que no tinguis el dia.

A continuació us passo un seguit de temes que, personalment, són els que més m’agraden: “My Favorite Things” de la pel•lícula Sonrisas y lágrimas (aquella que canta la Sor Maria quan els nens tenen por); “Beat it” de Michael Jackson; “September” de Earth, Wind and Fire; "Single Ladies" de Beyonce; “La Vie en Rose” d’Edith Piaf i “Mister Sandman” de The Chordettes, entre d’altres.

Mireu-los i en parlem. Segur que us deixen el cor robat!