Los informáticos (The IT Crowd, 2006)

Sempre he trobat molt divertit allò que en diuen humor anglès. És un humor una mica difícil de classificar ja que avarca coses ben diferents, però en les que hi podem percebre un fil de connexió. Algunes d’elles les vam poder descobrir als primers anys de TV3 amb sèries com l’“Escurçó Negre”, "Si, Ministre" o “Els Joves”, i d’altres per diferents vies com les pel·lícules o els gags dels "Monty Phyton", o més recentment amb les sèries de Rick Gervais.

Des de fa 4 temporades hi ha una nova sèrie que segueix aquest humor, més en la línea cafre i moltes vegades absurda de “Els joves”. Aquesta sèrie és “The IT Crowd”, que parteix d’una trama molt senzilla: una noia accepta la feina de directora de l’equip de informàtica d’un gran empresa, format per dos friquis, sense tenir ni idea de informàtica. Al igual que passava a “Els joves”, la trama només és una excusa per explicar-nos situacions absurdes, inversemblants divertides i sorprenents que moltes vegades es permeten fins i tot el luxe de saltar-se la continuïtat de la sèrie.

El gran encert, que comparteix amb moltes sèries britàniques, és no allargar-se en excès i fer només 6 episodis per temporada. Tot i així cal dir que la frescor i l’efecte sorpresa inicial van a la baixa a partir de la tercera temporada i sobretot a la quarta, on sense deixar de ser una sèrie divertida i entretinguda, és evident que no rius tant com al principi.

Caín (Caim, 2009)

 
Segons ens explica la Bíblia en el llibre quart del Gènesis, després de l’assassinat d’Abel, Déu condemna a Caín a vagar per la terra de Nod, quan aquest li diu que l’està condemnant a morir de gana o a ser assassinat, Déu li asegura que ningú el matarà i per tal de que aixó sigui així, li posa una marca al front. Saramago converteix aquesta condemna en un viatge en el temps i en l’espai a través de diversos passatges de l’Antic Testament.

L’autor ens presenta a Caín com l’heroi de la història, ell és l’ésser racional que ,amb la seguretat de qui no té res a perdre ,es converteix en el crític dels actes de Déu. L’únic que qüestiona els motius dels designis divins, posant de manifest les contradiccions i arbitrarietats de les decisions d’un Ésser Suprem injust, capritxós, cruel i egoista . Seguint el viatge a traves del temps del protagonista, l’autor ens porta a una sèrie de passatges de l’Antic Testament: El sacrifici d’Isaac, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la història de Job, el diluvi ... Tots ells caracteritzats per la crueltat amb la que actua Déu.

Escrit casi vint anys després de “L’evangeli segons Jesucrist” el llibre és una nova crítica a la religió , en aquest cas no tan sols a la cristiana, ja que al tractar de l’Antic Testament també inclou el judaisme. De totes maneres les reaccions contraries més ferotges a la novel·la van venir de l’entorn del catolicisme.

Cal tenir uns coneixements bàsics en les històries que explica l’obra, conèixer una mica l’Antic Testament, per poder copsar tota la ironia i la crítica que conté. A Caín els personatges que a la Bíblia són menyspreables, un assassí i una fetillera, es converteixen en els que desperten més simpaties en el lector, són els únics que actuen racionalment. Mentre que el gran heroi del llibre sagrat dels jueus i dels cristians, Déu, i amb ells tots els seus seguidors, ens arribaran a semblar autèntics brètols irracionals.

Retorn al futur (Back to the Future, 1985)

Sí senyors i senyores, aquesta trilogia està d'aniversari. Llunyans queden ja els 25 anys que fa de l'estrena de la primera part de la saga, una dada més per corroborar i constatar que el temps passa volant.

Tota l'aventura arrenca quan Marty Mcfly, un adolescent americà de disset anys, es reuneix amb el seu amic Emmett Brown ,una mena de científic boig conegut amb el sobrenom de "Doc", per ajudar-lo a provar l´últim invent d'aquest; una màquina del temps instal·lada en un De Lorean. Just en plena celebració de l'èxit de la prova, i després d'haver aconseguit enviar al gos d'en Brown, de nom Einstein, al futur durant un minut, apareixen en escena uns terroristes emprenyats amb el "Doc" per haver-los enganyat en un intercanvi comercial de plutoni -combustible necessari pel funcionament de la màquina del temps-. Després de veure com el científic és assassinat en mans dels terroristes, Marty Mcfly utilitza el De Lorean per fugir i, en el fulgor de la fugida i per accident, la màquina del temps s'activa portant a Martí Mcfly a viatjar a l'any 1955 ( 30 anys enrere).

A partir d'aquest moment, Martí Mcfly haurà de trobar la manera de tornar al futur, ajudat per una jove Doc, i sempre intentant modificar el menys possible el passat. Aquesta intenció és veurà compromesa, amb l'atropellament del jove per un cotxe a l'intentar salvar al seu futur pare d'un accident. A partir d'aquest succés, el problema de tornar al futur ja no serà l´únic que haurà de resoldre el jove.

Passant a realitzar una mirada al pac, i com ha passat en altres casos, aquesta trilogia va de més a menys: tenim una primera pel·lícula magistral, una segona passable i decent, i una tercera que gairebé, des de la meva humil opinió i sense voler ferir sensibilitats, voreja la mediocritat. En la segona entrega, a manera d'anècdota, està molt bé veure com a l'any 89, any de l'estrena mundial d'aquesta segona part, es pensaven que seria l'any 2015 : amb cotxes i patins voladors, skates a motor, justícia immediata, cambrers autòmates, caçadores que s'ajusten i s'assequen soles, forns màgics, etc. No crec que en els quatre anys que queden fins el 2015, s'assoleixin les tecnologies que facin possibles aquests invents. Això sí, espero no morir-me sense haver provat un patinet volador!

La conversa (The conversation, 1974)

La conversa (1974), de Francis Ford Coppola, va guanyar la Palma d'Or a Cannes, però va tenir la mala sort de ser realitzada entre les dues parts d'una de les sagues més conegudes de la història del cinema, El Padrí, i no solament això, va compartir nominació a la Millor Pel·lícula en els Oscars de 1975 amb la segona part d'aquesta saga, la qual va guanyar la famosa estatueta.

La història té punts molt interessants. La trama s'explica de manera subtil, amb poca informació per a l'espectador i també per al protagonista, Harry Caul (Gene Hackman), un tècnic expert en seguretat que construeix els seus propis mecanismes, considerat el millor pels seus companys d'ofici, al qual li encarreguen espiar a una parella sense comentar-li res més de l'assumpte i sense tenir cap informació del director de l'empresa que l'ha contractat. A partir d'aquest punt, Harry intentarà contactar amb ell i s'anirà involucrant cada vegada més en una perillosa aventura que el farà pensar a tota hora en la parella que va espiar, sentint sempre aquella maleïda conversa.

Gene Hackman crea molt bé aquest personatge solitari, massa posat en el seu treball, provocant-li verdaders maldecaps i arribant a tornar-lo boig. La direcció de Coppola és brillant, utilitzant la càmera de forma esplèndida, movent-la amb els personatges, acompanyant-los al seu pas, amb plànols generals i mitjos, alternant-los molt bé amb primers plànols. Els seus zooms lents són envejables i presagien sempre algun esdeveniment.

Per cert, aquesta pel·lícula serà traslladada a la televisió de la mà de la cadena AMC, la mateixa que ha obtingut diversos premis i molt bones crítiques amb la sèrie Mad Men i que ara està tenint molt èxit amb la nova sèrie The walking dead.

Defendor (2009)

Pel•lícules com El protegit (2000) i Batman Begins (2005), còmics com la línia Ultimate de Marvel o sèries televisives com Herois, pretenen dotar de cert realisme i versemblança al gènere superheroic, arribant en ocasions a nivells absolutament sorprenents. Però per molt bones que siguin aquestes obres sempre hi ha un instant en què l'espectador ha de deixar-se portar per la suspensió de la incredulitat i acceptar les inconsistències que planteja aquesta ficció. Això es deu al fet que la figura del superheroi comporta unes convencions dramàtiques ineludibles i que, per molt que els despullem dels seus colorits vestits i els concedim matisos urbans, profunditat psicològica, comptes corrents o diabetis, aquests personatges es mouen en paràmetres purament fantàstics, com els unicorns i els elfs. Si algú a la vida real intentés emular a un d'ells semblaria un pallasso, com Defendor. A mig camí entre la comèdia, la tragèdia i el divan del psicoanalista, trobem aquest psicodrama canadenc que conté certs elements cervantins, com la imatge de l'heroisme patètic i la confrontació entre idealisme i realisme. A mesura que avança el metratge anem coneixent les motivacions i el sòrdid passat de Defendor, i la cinta passa de fer riure a commoure. El que havia començat com una desmitificadora sàtira del món dels superherois acaba sent un esperançador melodrama urbà, i encara que el conjunt queda bastant equilibrat, la veritat és que tot resulta massa convencional i que la pel•lícula es limita a donar una visió simpàtica i pueril d'una història que podia haver donat molt més de si.

Plácido (1961)

Fa gairebé una setmana que ens va deixar un dels grans directors de la història del cinema: Luís García Berlanga. El seu humor negre i la seva satírica visió de la societat fan que sigui el més clar exponent de la comèdia espanyola. Plácido (1961) és una de les seves obres mestres indiscutible.

Plácido Alonso ha de pagar la lletra del primer termini del motocarro al mateix dia que se celebra una campanya de Nadal a favor dels desemparats. Arran d'aquesta campanya, el seu vehicle també és utilitzat en la cavalcada. Des de la primera escena intenta aconseguir que li paguin per avançat el servei prestat per poder pagar la lletra i així aconseguir que no li embarguin el vehicle, però no li resultarà gens senzill.

Amb aquest argument, Berlanga aconsegueix una pel·lícula coral omplerta de grans moments, en la qual apareixen davant de la càmera infinitat de personatges amb una posada en escena meravellosa. És una història plena d'aparences, on es critica ferotgement la hipocresia de la societat que només pensa en el que diran els altres. I l'elenc d'actors és interminable i arxiconegut: Cassen (que era el seu primer paper en cinema), José Luís López Vázquez, Manuel Alexandre (que fa poc també ens va deixar), Agustín González, Luís Ciges, Antonio Ferrandis (més conegut posteriorment com Chanquete) o Amparo Soler Leal, entre d'altres. El guió és del propi Berlanga junt amb el gran Rafael Azcona, amb el que va tornar a col·laborar després a El Verdugo (1963).

Plácido va estar nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula estrangera i Berlanga sempre va recordar el cocktail que donaven llavors els directors d'Hollywood per als nominats com el moment més culminant i emocionant de la seva carrera cinematogràfica, ja que es va quedar estupefacte en veure que els grans, com Billy Wilder o Frank Capra, se li apropaven i li preguntaven dades molt precises sobre la seva pel·lícula.

Shameless (2004)

"Per això Tony Blair és una cagada. Oblideu Iraq! No importen les pensions! Tot el que ha aconseguit aquest capullo és que les lesbianes es creguin les putes ames, mentre que als herois de la classe treballadora, com jo, els toca treure aquest fotut país endavant. Que els fotin!"
Així les gasta Frank Gallagher, l'indescriptible protagonista de Shameless, al exitosa sèrie del Channel 4 britànic. Un vividor, un paràsit social, un pare de sis fills "exemplar": alcohòlic, caòtic, capaç de robar-li la nòvia al seu fill de 14 anys i, a canvi, acceptar una pixada com a penitència. Això es Shameless.
La televisió i el cinema britànics conten amb una llarga tradició realista, totalment unida a la consciència de classe obrera, un realisme social amb un nom clau, Ken Loach. A partir de mitjans del 90, directors com Cattaneo (Full Monty), Leigh (Secrets & Lies) o Boyle (Trainspotting) ens han mostrat els budells del "sink estate" (els barris-claveguera) per a configurar un estil propi. D'aquí és on Shameless (Paul Abbot, estrenada al 2004) agafa tot el seu potencial: família disfuncional, mugre post-industrial, marginació social, violència juvenil i un dialecte de Manchester que és gairebé un escenari més.
Però Abbot fa un pas endavant i ens situa en un post-realisme que capgira molts dels valors del realisme social britànic. Shameless renuncia a retratar el proletariat de Chastworth Estate (Stretford, Manchester) des de fora, ho fa des de dins, amb simpatia, sense cap eina moralitzant ni moralitzadora. Aquesta és la gran novetat. Per això es possible trobar-se amb un muntatge accelerat, seqüències oníriques, una narració coral, una banda sonora persistent o un humor grotesc que anul·la la càrrega crítica de qualsevol realisme. Els Gallagher no reclamen mesures polítiques de canvi, odien ser jutjats moralment i, sobretot, no tenen vergonya (d'aquí el títol) de ser el que son, un desastre de família, però amb forts llaços de sang, amor, lleialtat i amistat. I no vingui vostè des de fora a dir-nos com hem de viure!
I amb tot això, Shameless val la pena? És una sèrie que es gaudeix? Doncs depèn. A mi ara m'apassiona però em va costar quasi tota la primera temporada que Frank Gallagher em resultés simpàtic, agafar-li carinyu. Suposo que el haver conegut a milers de Franks Gallaghers voltant per Calella, deixant dormir als seus nanos en un sofà mentre s'infla a cervesa, no ajuda. Però us puc assegurar que se li agafa, i molt!

No heroics (2008)

La televisió anglesa sent certa inclinació pels perdedors, sèries com Extras (2005-2007) o The It Crowd (2006) així ho avalen, i No heroics és una àcida comèdia de situació que narra els avatars d'uns superherois de tercera, personatges que en circumstàncies normals s'oblidarien amb facilitat i mai col•locarien el seu nom a la capçalera d'una revista. Més que éssers extraordinaris amb poders extraordinaris, poden considerar-se com gent completament ordinària, vulgar i grollera. No són anatòmicament perfectes, no tenen habilitats atlètiques, coneixements en arts marcials o una gran intel•ligència, però això sí, porten vestits ajustats. Els personatges se'ns presenten molt repel•lents i a l'espectador li costa sentir certa inclinació per ells, una cosa que resulta difícilment perdonable en una sèrie coral. Hi ha altres ficcions de la petita pantalla, com The Office (2001) per exemple, en què varis dels seus protagonistes procuren caure’t malament intencionadament, però no queden exempts de carisma i encant, perquè reben el suport de guions sòlids i replets d'intenció, una cosa que aquí no succeeix. Tenim paraulotes i tipus panxuts amb súper poders, i des del principi estem desitjant que la cosa agafi el seu punt i aixequi el vol. Però els personatges parlen i parlen, i els deures queden per fer.

Males terres (Badlands, 1973)

Males terres és una obra mestra i va ser la primera pel·lícula realitzada per Terrence Malick, que amb només quatre pel·lícules és considerat com un dels directors nord-americans més importants de la seva generació. Martin Sheen i Sissy Spacek van crear dos personatges antològics, basats en la història real d'un dels assassins en sèrie més famosos dels Estats Units, Charles Starkweather i de la noia que el va acompanyar durant els seus crims, Carol Anne Fugate, a finals dels anys 50. A la pel·lícula ella es diu Holly i serà la narradora de la història. La seva mare va morir de pneumònia quan era una criatura i a l'edat de quinze anys es va traslladar amb el seu pare de Texas a Fort Dupree (Dakota del Sur). Allà coneix a Kit, un noi deu anys més gran que ella que treballa recollint escombraries encara que aviat serà acomiadat, i amb el que tindrà una història d'amor amb terribles conseqüències. Ja que el pare de Holly (interpretat per Warren Oates) no vol que segueixi amb aquesta relació, Kit se la voldrà portar amb ell per força, entrant a la seva casa per recollir les seves coses i disparant al seu pare provocant-li la mort. A partir d'aquest esdeveniment, Kit i Holly iniciaran una fugida en la qual hi haurà més assassinats, passant per bells paisatges com el desert de Montana.

Terrence Malick escriu, produeix i dirigeix aquest relat colpidor i fascinador, en el qual sorprèn sobretot la terrible fredor amb què Kit executa les seves víctimes, amb una prodigiosa actuació de Martin Sheen que aconsegueix un dels millors assassins en sèrie que s'hagin interpretat en el cinema, amb una semblança intencionada a James Dean, el mateix referent que va tenir el personatge real. I què dir de l'actitud tan estranya de Holly, d'una barreja d'ingenuïtat i alhora de falta de remordiments, simplificada en l'esplèndida escena en que Kit dispara a un antic company de feina per temor a què avisi la policia i mentre aquest roman ferit a casa seva ella li pregunta a Kit si s'haurà enfadat per haver-li disparat i li farà companyia mentre agonitza.

El ala oeste de la Casa Blanca (The West Wing, 1999)

Potser penseu que durant els últims anys, gràcies a la cobertura mediàtica que s'ha fet de Barack Obama primer a les primàries, després de les eleccions a la presidència dels Estats Units, i recentment a les eleccions de meitat de mandat, heu fet un curs accelerat de política americana. Segurament tindreu raó. Però us informo que si vosaltres heu fet un curs, a casa hem fet un màster empassant-nos les 7 temporades de "El ala oeste de la Casa Blanca".

Aquesta sèrie va ser creada per Aaron Sorkin, i narra les intrigues, negociacions, errors, decisions polítiques i també la política vida personal del gabinet del president dels EUA i també del propi president. En ella, a part d'enganxar-te completament a una trama que aparentment sembla que pugui fer qualsevol cosa menys enganxar-te, aprens com funciona la democràcia nord-americana i potser fins i tot, t'apassiona. A nivell de repartiment, es recuperen actors com Martin Sheen en el paper de President, Stockard Shanning en el paper de primera dama o Rob Lowe com un dels escriptors de discursos, entre d'altres. Tots els actors estan prou bé, però brillen especialment John Spencer, que interpreta el cap del gabinet, i Martin Sheen.

Només alguns aspectes em semblen criticables. El primer és que el govern de la sèrie és massa d'esquerres per ser americà, sembla un govern de centresquerra europeu. De fet alguns crítics anomenaven a la sèrie "The left wing" enlloc del seu títol original "The west wing". Un ltre punt criticable és que en les dues primeres temporades els personatges, i especialment el president eren moralment impecables. Aquest punt s'arregla una mica en una tercera temporada marcada, potser un pèl massa, pels atemptats del 11-S. Finalment també té com a punt negatiu el fet de deixar algun personatge i alguna trama secundària una mica despenjada.

Tot plegat però, no treu que sigui una sèrie molt entretinguda, i que val la pena veure encara que només sigui per entendre de què dimonis parla en Basses quan surt per la TV.