Declaración de guerra (La guerre est déclarée, 2011)

En la seva segona pel·lícula, Declaración de guerra (2012), l'actriu, guionista i directora francesa, Valérie Donzelli, conta part de la seva vida personal, centrant-se en la dramàtica experiència que va viure amb la seva actual parella, l'actor Jeremies Elkaïm, quan van descobrir que el seu fill tenia una greu malaltia. Les diverses proves que els metges van haver de fer-li i la terrible espera que ells van haver de suportar per conèixer quins eren els resultats van fer que el seu amor fos encara més fort, com es mostra de forma molt original i emotiva en la pel·lícula. Els dos actors interpreten a la parella protagonista, cosa que dóna més proximitat i versemblança al seu propi relat, sobretot per la gran química que hi ha entre ells. I és que Declaración de guerra és, sobretot, una preciosa història d'amor i un dels films més atrevits i plens de vitalitat dels últims temps.

Star Wars: Darth Vader e hijo (Star Wars: Darth Vader & Son, 2012)

Quan en aquest blog vam parlar del documental “The people vs George Lucas” ja explicàvem que sembla que els fans d’Star Wars senten més amor per la saga que el seu propi creador (per això molts ens vam tranquilitzar al saber que Disney ha encarregat el desenvolupament de la nova trilogia a JJ Abrams).

El dibuixant Jeffrey Brown es mostra aquí com un fan de la saga que, barrejant la seva experiència personal com a pare i els personatges creats per Lucas, crea una sèrie de situacions que mai van poder ser entre Darth Vader i el seu fill Luke quan era petit. Les escenes que ens dibuixa Brown són còmiques, que és el que a priori es deu buscar al situar al personatge més fosc i temut de la galàxia jugant, entretenint i educant a un nen. Però alhora, de forma intencionada o no, moltes de les pàgines desperten una enorme tendresa cap al personatge. Suposo que conèixer la història d’Anakin Skywalker i la seva caiguda al costat fosc ho fa inevitable.

L’autor es mostra d’alguna manera fidel a la saga tot i explicar-ne situacions impossibles, i pica l’ullet als fans enfotent-se’n en ocasions d’aquelles coses que més se li han criticat a George Lucas.

Si ets seguidor d’Star Wars, aquest àlbum és imprescindible.

Nader y Simin, una separación (Jodaeiye Nader az Simin, 2011)

Nader y Simin, una separación és un contundent drama iranià, escrit i dirigit per Asghar Farhadi, guanyador de molts premis, entre ells l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. En aquesta tràgica història el que s'imposa per sobre de tot és la realitat amb què està tractada la situació a la qual són exposats els personatges principals, posant els pèls de punta en algunes escenes on la tensió és gairebé palpable. Els boníssims diàlegs són transmesos amb tanta força que per moments és possible que l'espectador més vulnerable s'emocioni per complet, i tot sense caure ni en el sentimentalisme ni en l'exageració. El director té el gran encert d'explicar la història guardant certs detalls que es van revelant a poc a poc, mantenint d'aquesta manera l'interès de l'espectador per conèixer el resultat del que està passant. Potser estiguem parlant del que es podria considerar com el Michael Haneke iranià, i no només per la falta de música o per sorpreses que van apareixent a la trama, sinó també pel mateix bon inici i el gran final.

Aquí us deixo el tràiler del film: http://www.youtube.com/watch?v=nXs3aaZVL3U

Cashback (2006)

Escrita i dirigida per Sean Ellis (i basada en el seu propi curtmetratge), aquesta pel·lícula és original, fresca i respira un tò britànic que detectareu en el seu humor i també en la forma en que està dirigida, que ens pot recordar a directors com el Danny Boyle més primerenc o Edgar Wright.
Un jove estudiant d'Art és abandonat per la seva novia fet que li provoca un trauma que li provoca una depressió que li provoca insomni. Aquesta fase de la pel·lícula està explicada com l’he escrit, sense pauses, però a partir d'aqui la pel·lícula es relaxa. El protagonista decideix aprofitar les nits d’insomni treballant en un supermercat, una feina on hi apareixen un cap i uns companys que son el personatges que permeten al director deixar-se anar en la part més còmica de la peli. El protagonista, descobreix que té la capacitat d'aturar el temps i així dibuixar totes les dones que troba al supermercat, posant en pràctica les seves capacitats artístiques, en unes escenes tranquil·les i pausades que contrasten amb l'inici picat de la peli. 

Es tracta d'una història original, divertida, de bon gust estètic i hàbilment dirigida que us farà gaudir d'una bona estona.

Un descans primaveral

Acabem d'encetar la primavera. Hi ha una millor manera de gaudir-la que amb unes mini-vacances de Setmana Santa que aquest any han caigut ben aviat?
Ens retrobem el 8 d'Abril.

Django desencadenado (Django unchained, 2012)

La història transcorre dos anys abans de l'esclat de la Guerra Civil Americana, King Schultz (Christoph Waltz), un caça-recompenses alemany, segueix la pista d'uns assassins per cobrar la preuada recompensa pels seus caps. És durant aquesta recerca, quan es trobarà en el seu camí amb un grup d'esclaus negres que estan sent portats cap a una plantació cotonera de les terres texanes. Aquí serà on conegui a l'altre protagonista de la història, un esclau negre de nom Django (Jamie Foxx) i a partir d'aquest moment, fruit d'un encontre fortuït o no,  les seves vides es veuran unides amb el tancament d'un acord entre King i Djanjo per trobar als antic capataços d'aquest últim, convertits ara en fugitius.

Pels seguidors de Tarantino és una pel·lícula a l'alçada de les seves millors produccions: guions treballats, situacions amb final inesperat, sang i fetge, diàlegs mordaços i escenes còmiques. Dins d'aquesta última, no perdres el diàleg que mantenen, en una de les escenes de la pel·lícula, els encaputxats. És un fragment memorable, on no pots parar de riure.

Per últim, no podia faltar en una pel·lícula de Tarantino les diferents picades d'ullet al cinema wester. Per tant, la pel·lícula està farcida d'homenatges i referències a pel·lícules mítiques i no tant mítiques d'aquest gènere com : Djanjo ( 1966, Sergio Corbucci ) i El gran Silencio ( del mateix Corbucci). També destacar la referència a Nigger Charley, caçarecompenses negre protagonitzat per Fred Williamson en els tres films: The Legend of Nigger Charley, The Soul of Nigger Charley i Boss Nigger. Si voleu veure alguns dels " easter eggs" que amaga la pel·lícula podeu fer una ullada a aquest enllaç: Easter eggs de Djanjo " desencadenado".

Va succeir una nit (It happened one night, 1934)

Una de les "screwball comedy" més conegudes de la història del cinema (i considerada habitualment com la primera) la trobem en la pel·lícula Va succeir una nit, el primer gran èxit de Frank Capra i la primera en aconseguir els Oscars de les 5 categories més importants: pel·lícula, director, actor, actriu i guió, cosa que després van tornar a aconseguir Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) i El silenci dels anyells (1991). Aquest tipus de comèdies es caracteritzen per ser comèdies romàntiques que es van fer molt populars en les dècades dels 30 i 40 a Hollywood, on la parella protagonista solia tenir una relació d'amor-odi, amb bastants embolics, i els diàlegs estaven plens de picardia. Capra va saber portar amb enginy el desenvolupament dels esdeveniments, encara que potser en algunes escenes es noti un ritme més lent i hagi alguns petits errors de raccord. Però, en general, la posada en escena és correcta i Capra filma alguns plans amb moviments de càmera molt ben executats. El millor de la pel·lícula és la química que hi ha entre Clark Gable i Claudette Colbert, aconseguint ambdós un bon paper, sobretot ell ja que el seu personatge té moments de borratxera, de felicitat, d'enuig, de picardia i d'enamorament. En definitiva, un clàssic amb bons diàlegs, una història d'amor ben portada i una gran parella protagonista.

Victus (2012)

 

L’últim llibre d’Albert Sánchez Piñol segueix fil per randa el que ha de ser una bona novel·la històrica. Sembla estar molt ben documentada, és fidel als fets històrics (encara que per fer-ho contradigui a bona part del que la cultura popular té assumit), i busca apropar aquesta història al lector a través d’un protagonista, Martí Zubiria, que tot i ser un personatge que va existir, se’n sap tan poca cosa que l’autor pot crear al voltant de la seva biografia el que més li convingui. 

Victus és la història de la guerra de successió espanyola i del setge de la ciutat de Barcelona que hi va posar punt i final. Un setge que els catalans sabem massa bé com va acabar, posar emoció a uns fets que ja coneixem, encara que sigui en línees generals, no ha de ser una tasca gens fàcil. 

Per fer-ho Sánchez Piñol divideix el llibre en tres parts: Veni, Vidi i Victus. A la primera part el personatge i el lector aprenen el que era un assetjament d’una ciutat al segle XVIII, a la segona el protagonista va agafant personalitat en experiènies bèl·liques i la tercera és la que ja sabem com acaba. El problema que he tingut amb el llibre és que en cap moment he empatitzat amb el protagonistes. Personalment em va interessar molt la primera part però em vaig avorrir amb les aventures del protagonista en una segona part en que vaig trobat a l’autor molt allunyat d’aquell escriptor que tan em va fer gaudir amb La pell freda. Afortunadament en el desenllaç vaig vibrar. Sánchez Piñol és tan bo que en alguns moments arribes a tenir un pensament fugaç de que Barcelona se’n sortirà i acabarà amb els borbònics. 

Tot i que pel meu gust és irregular, recomano a tothom que llegeixi aquest llibre per la magnífica tasca de divulgació de la nostra història que fa l'autor. La seva acurada edició amb plànols, mapes i il·lustracions és magnífica. I a més, hi descobrireu que els catalans, com els escocesos a Braveheart, també vam tenir el nostre heroi. I no, no es va dir Rafael de Casanoves. Era castellà i es deia Villaroel. Llegiu el llibre i en sabreu més.

El bazar de las sorpresas (The Shop around the Corner,1940)

A la vida podem tenir moments d'alegria o de tristesa depenent del que ens toqui viure, i en la comèdia romàntica El bazar de las sorpresas (1940), produïda i dirigida per Ernst Lubitsch, un percep les dues sensacions de forma natural i prodigiosa veient simplement la rutina laboral dels treballadors d'una botiga on passa gairebé tota la història. En la pel·lícula veiem un joc d'embolics molt ben portat i un intel·ligent desenvolupament de la història que conté diversos aspectes essencials de la vida, com la importància de tenir una feina i la por a sentir-se sol en dates importants. Els personatges estan molt ben construïts i dirigits expressament per caure bé o malament a l'espectador, i el més important de tots i el més complet és sens dubte el que interpreta en James Stewart, que fa un treball formidable a la pel·lícula. Per aquest clàssic, Lubitsch va comptar amb l'ajuda del guionista Samson Raphaelson (amb qui va col·laborar en nou ocasions) basant-se en una obra d'un tal Miklós László, i el resultat va ser prodigiós ja que l'espectador està gairebé tot el metratge amb un somriure dibuixat a la cara, a causa d'una bona combinació entre un humor de vegades sarcàstic i altres subtil i una gran història d'amor.

Amor (Amour, 2012)

Si sou seguidors de l’obra de Michael Haneke estareu acostumats a veure autèntiques joies cinematogràfiques que us fan sortir del cinema com si us haguessin donat una puntada de peu a l’estómac. Haneke té per costum mostrar-nos la pitjor cara de la societat occidental o de l’ésser humà en general. Amb Amor podríem dir que hi ha un canvi a la seva filmografia. Aquesta pel·lícula, com indica el seu títol, és una gran història d’amor. Oblideu-vos de la coça a l’estómac, aquesta vegada Haneke us encongirà el cor. 

Veureu una gran història d’amor a l’ocàs de la vida. A una parella d’edat avançada de la burgesia parisenca, culte i elegant, els hi fa un gir la vida quan una malaltia que la deixa a ella amb mig cos paralitzat inicia una degradació física que anirà a més. 

Haneke, com és habitual, ens mostra la història amb una fredor total. No condueix els nostres sentiments amb bandes sonores ni filigranes en la direcció. En la major part dels plànols, planta la càmera estàtica davant dels actors i deixa que es desenvolupi l’escena. Això fa brillar de forma espectacular la tasca dels dos protagonistes: Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. 

Imprescindible.