Un corazón en invierno (Un coeur en hiver, 1992), de Claude Sautet, és una pel·lícula plena de sentiments amagats, de silencis, de gestos i mirades, on l'espectador es deixa portar de la mà del director francès. Els protagonistes són Stéphane (Daniel Auteuil) i Maxime (André Dussollier), dos homes que fabriquen i reparen violins. Un dia Maxime li confessa a Stéphane que ha començat una relació amb una famosa i guapa violinista anomenada Camille (Emmanuelle Béart) i que serà client d'ells; però poc a poc ella se sentirà més atreta per l'impertorbable soci de la seva parella.
Indiscutiblement, el gran encert de la pel·lícula és l'atracció que sembla haver-hi entre Camille i Stéphane, destacant la diferent manera de ser de cadascun d'ells: el personatge de Daniel Auteuil és totalment reservat i la seva mirada i la seva aparença de no voler extreure els seus verdaders sentiments donen un cert aire de misteri al seu personatge; i el seu contrapunt perfecte és el personatge de la bella Emmanuelle Béart deixant-nos veure amb molta claredat tot el que sent per l'Stéphane a través dels seus gestos i també de la seva mirada. I és que en tota la pel·lícula hi ha moments de veritable emoció, on l'amor (o el possible amor), l'estima i l'afecte, es palpen en totes les escenes. Ell treballa amb devoció fabricant i reparant violins, i ella trasllada els seus diferents moments d'ànim en la manera de tocar el violí; per això l'oïda, el tacte i la vista juguen un paper tan cabdal en la història. A més, Claude Sautet uneix les escenes amb cura i talent com l'Stéphane acobla les peces d'un violí i, en definitiva, aconsegueix una pel·lícula intel·ligent i madura en la qual no sobra res, deixant un regust dolç i alhora amarg a l'espectador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada