1280 ànimes (Pop. 1280, 1964)

Des de fa un any un quants lectors s’ajunten formant el club de lectura de “Els lleons de la vella Europa”. Cada dos mesos llegeixen un llibre per posar després en comú les seves opinions i sensacions. Mirarem d’anar publicant Porcions d’aquests llibres que miraran d’unir opinions, moltes vegades oposades, que sorgeixen d’aquestes reunions.

Diuen que "1280 ànimes" és una novel·la negra. Si ho és, en tot cas, no és una novel·la negra massa usual. De fet, és un llibre que pot agradar molt fàcilment a lectors que no es sentin atrets per aquests gènere.

Un dels trets importants que destaca i que la fa atractiva, és la perfecte descripció del personatge principal, un sheriff corrupte que ens explica la història en primera persona i que aparentment és un personatge senzill i curt de gambals però que en el fons és fred, intel·ligent i calculador.

L’escriptor, Jim Thompson, demostra una destresa excel·lent per mostrar-nos aquestes dues cares del personatge mitjançant el llenguatge pobre i innocent que li escau al protagonista.

Tenim doncs un llibre amè, però que permet no quedar-se en la superfície per gaudir-ne molt més.

Ser y tener (Être et avoir, 2002)

El documental Être et avoir (2002), de Nicolas Philibert, està realitzat amb la saviesa de saber mostrar, amb absoluta atenció, la dedicació d'un professor en una escola rural impartint classe als seus alumnes d'entre quatre i onze anys.

Això és el que s'anomena "la classe única", disposada en zones rurals allunyades, on s'ajunten nens de preescolar amb nens de primària. En aquest cas en concret, l'escola està situada en una zona apartada de la regió d'Auvergne, a França. I com podem veure, només començar el documental, l'hivern en aquests llocs és molt dur i el paisatge és un detall molt important per a la història real que ens explica. Cada matí, alguns d'aquests alumnes són recollits per una furgoneta per anar a l'escola, on rebran els savis consells del seu professor, anomenat Georges López, d'origen espanyol, la delicadesa del qual per atendre els dubtes dels seus petits alumnes serà compartida per Philibert en deixar que ells mateixos siguin els protagonistes, filmant amb la càmera tot el que diuen i posada a la seva mateixa alçada. Coneixerem entre altres al simpàtic Jojo (el del cartell), el nen que té més protagonisme i que es nota que és el que crida més l'atenció del director i del mateix professor; a la riquíssima Marie, una nena oriental amb moltes galtes; a la callada Alize, al tímid Johann, o als més grans: Olivier i Julian. En total seran tretze nens que mantindran una bona relació amb el seu professor i que ens arribaran a entendrir.

Ciutat de vida i mort (Nanjing! Nanjing!, 2009)

Ciutat de vida i mort (2009) és una pel·lícula rotunda que es convertirà en un clàssic, amb un formidable treball del director xinès Lu Chuan en què ha volgut recordar la magnitud de la massacre de Nanquín, una ciutat xinesa on van morir unes tres-centes mil persones, homenatjades al principi del film. La guerra entre la Xina i el Japó va esclatar al juliol de 1937 i, al desembre d'aquell mateix any, la ciutat de Nanquín va ser assetjada per complet per l'exèrcit japonès.

Comparada amb pel·lícules com La llista de Schindler (1994) o Salvar al soldado Ryan (1995), ambdues de Steven Spielberg, aquesta història ha rebut molts elogis totalment merescuts. La força de les seves imatges prové d'una magnífica fotografia en blanc i negre unida a una posada en escena gairebé perfecta en la qual destaquen alguns travellings lents molt ben acompanyats per la música, a més del so que és un altre element a tenir en compte, ja que tant es poden sentir les bombes de fons com només escoltar l'aire en un silenci apocalíptic.

I encara que, per moments, es vegi clarament la intenció del director d'utilitzar algunes escenes per emocionar de ple a l'espectador, és inevitable que aquest es commogui ja que la pel·lícula és realment dura, sobretot amb les massacres dels presoners de guerra i amb les violacions a dones, però on també trobem bellíssimes imatges que no oblidarem mai.

Sandman (1989)

L’any 1989 es publicava el primer número de Sandman. La intenció inicial era rescatar i actualitzar un antic superheroi dels anys 70. Neil Gaiman, el guionista que va assumir el repte, va actualitzar tant el concepte que ja no s’assemblava res a l’original. De fet, ni tan sols era un superheroi.

El nou Sandman era una mena de divinitat dels somnis, un Etern que, juntament amb els seus germans Destí, Mort, Destrucció, Desig, Desesperació i Deliri, existien des del principi dels temps o abans. La sèrie va començar com una història de terror que recordava una mica a les historietes dels anys 40 i 50. De mica en mica, però, va anar agafant el to i el seu propi camí.

Gaiman coneix molt bé les mitologies, la cultura pop, la religió, la literatura clàssica, elements que combina amb molta habilitat per fer històries èpiques, divertides, i que conviden a la reflexió amb algún punt de filosofia de pa sucat amb oli. Unes històries que son de moment la millor obra d'aquest guionista, que des d'aleshores s'ha anat repetint sense aconseguir arribar mai a aquest nivell.

Al llarg de 75 números la part gràfica passa per diversos altibaixos al anar cambiant de dibuixant, dels que personalment destacaría a Sam Kieth, qui tot i nos estar a l'alçada, se li ha de reconeixer el bon diseny dels personatges principals i el fet de posar al punt de partida sobre el que la resta de dibuixants anirien aportant al seu gra de sorra. Les portades en canvi van estar sempre genialment il·lustrades per Dave McKean.

Actualment, s'està reeditant tota la sèrie tal com es mereix, en 7 llibres de tapa dura que ens farán gaudir d'aquestes històries, que van constituir tota una raresa en el còmic comercial americà dels 90, molt centrat en guions fluixos i violents, i dibuixos espectaculars, optant per tot el contrari.

The office (2001)

"The Office", sèrie de la BBC, reflexa la vida quotidiana en una oficina. Està rodada molt encertadament en forma de fals documental, i fa un seguiment del cap de l'oficina i les relacions personals entre els treballadors, filmant-ne escenes amb la càmera com a espectadora, i d’altres on el realitzador actua com a entrevistador i ens mostra els comentaris i opinions dels seus protagonistes, prestant especial atenció en David Brent, el cap, interpretat magníficament per Rick Gervais, un dels grans còmics britànics de l'actualitat, que és co-creador de la sèrie juntament amb Stephen Merchant.

Tot i que es tracta d'una comèdia, que l'únic que fa és reflectir situacions molt reals, lleugerament exagerades, i que vistes en pantalla et fan moure entre el somriure i la vergonya. Molt recomanable per aquells que treballeu en oficines envoltats de "jefes" que van de col·legues, col·legues que son uns trepes, i demés fauna per l’estil.

Consta de 2 temporades de 6 episodis, més un especial de Nadal que he estat incapaç de trobar doblat ni subtitulat. El doblatge en espanyol és bastant lamentable, si domineu l'anglès, millor en versió original. A més també en podreu trobar una versió americana força més extensa, que de moment porta 7 temporades.

Els cotxes que van devorar París (The cars that ate Paris, 1974)

Peter Weir forma part d'una generació de cineastes australians atrets per l’estrany, el sobrenatural i el sòrdid, el denominat fantàstic de les antípodes, i Els cotxes que van devorar París és la primera entrega d'una trilogia que el director va consagrar a l'oníric, una saga que completen Pícnic a Hanging Rock (1975) i L'última onada (1977), dos films elusius i plens de misteri. La pel•lícula, de manera violenta, abstracta i subversiva, llança una mirada desesperançadora i cínica a la societat, al mateix temps que efectua una paràbola sobre el declivi de la nostra civilització automobilística/industrial, una tasca que porta a terme sense escrúpols i anant més enllà dels límits que se li suposen a un film d'aquestes característiques, un fet que produirà rebuig entre gran part del públic. Sorprèn el gràfic de certes imatges, però també el retorçat d'una història que es torna més brutal a mesura que avança i on l'humor, si n’hi ha, resulta cruel i sec.

Agost (August: Osage County, 2010)

La setmana passada no va ser l'última que es va poder veure Agost al TNC, ja han confirmat que tornarà al teatre al 2012. I és que sembla que tan crítica com espectadors (les entrades s’esgotaven en hores com si fos un concert de pop) estan d’acord en que Agost serà del milloret que es podrà veure aquesta temporada als escenaris barcelonins. I us podeu preguntar: N’hi ha per tant?

Agost compta amb una escenografia espectacular, una mena de casa de nines de tres pisos a tamany real on pots veure l’interior com si es tractés de “13, Rue del Percebe”. També hi trobem bones interpretacions de gairebé tot el repartiment, on brillen especialment Emma Vilarasau i Anna Lizaran, dirigides per Sergi Belbel. I per últim hi tenim un text brillant de Tracy Letts. I és en aquest text, guanyador del Pulitzer al 2008, on radica el millor de l’obra, però també el que et fa sortir del teatre una miqueta decepcionat.

Letts fa un molt bon anàlisi de les relacions humanes i familiars, alternant humor i drama amb molta habilitat al voltant d’una trobada familiar provocada per la desaparició del pare. L’explosió dels conflictes en el segon acte deixa el llistó tan alt, que surts al descans pensant que difícilment es podrà superar al tercer acte. I així és. Sembla que l’autor ho vol deixar tot tan lligat, que encadena tres finals, arribant a desconcertar a l’espectador que no sap si l’obra s’ha acabat o no.

Al final surts del teatre com quan surts d’un restaurant en el que has menjat de meravella però el cafè era dolent. Molt satisfet, però amb una mica de mal regust a la boca.

Concert a París (Joan Miquel Oliver i Albert Pla, 2011)

Just ara que tothom està reivindicant els autors de la nova cançó quan se'n compleixen més de 50 anys, Albert Pla i Joan Miquel Oliver s'uneixen per fer la gamberrada. Enfotent-se'n dels grans concerts que gent com Raimon o Lluís Llach van anar a fer a França, la parella grava un fals directe, simulant ser a París, on hi toquen grans cançons del seu repertori. Això és molt d'agrair en el cas de Pla, que semblava que tingués mig oblidades les seves cançons dels primers discos en català. Aquí hi recupera per exemple "La sequia", que li va donar la fama, o "L'home que ens roba les nòvies". Cal dir que aquest exercici de recuperació, també l'està fent Pla a la seva gira "Somiatruites" amb Pascal Comelade.

Llàstima que Quimi Portet no s'apuntés a la festa, i només hi sigui com a referència en la versió de "La Rambla" que trobem al disc.

La gran broma d'Oliver i Pla culmina amb "Insolació", cançó on compten fins i tot amb imitadors de Serrat, Llach i Raimon. 

No, aquest no és un gran disc, però dubto que en el que queda d'any torni a riure tant escoltant música.

84, Charing Cross Road (1970)

84, Charing Cross Road és un llibre molt especial: recull la correspondència real que va mantenir l’escriptora nord-americana Helene Hanff amb la llibreria Marks & Co de Londres al llarg de gairebé vint anys. Sóc conscient que aquesta primera frase ja ha fet que molta gent deixés de llegir. Si heu continuat, esteu d’enhorabona, perquè no és gratuïtament que ha seduït a centenars de milers de lectors arreu del món i que, a dia d’avui, continua sumant adeptes.

El llibre dibuixa els vincles que s’estableixen entre l’escriptora i els empleats de la llibreria, uns vincles cada vegada més íntims gràcies a la passió per la lectura clàssica de l’autora, sempre exigent, i les penúries que van assolar Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial; tot plegat amanit amb el delirant sentit de l’humor de Hanff... i no entraré en més detalls perquè és un llibre molt curt (es llegeix d’una sola tirada, una tarda qualsevol) i us aixafaria la guitarra.

Aquesta petita obra d’art permet entreveure l’educació literària autodidacta a què es va sotmetre Hanff, acomplexada pel desconeixement general que tenia en aquest camp respecte als seus col·legues. Tot i això, durant tota la seva vida va ser menystinguda en la seva professió, i no va ser fins a la publicació d’aquest llibre que la gent va començar a conèixer-la i a reconèixer la seva vàlua com a escriptora. Fins llavors havia viscut moltes dècades al límit de la ruïna, buscant-se diverses feinetes en el sector literari, ja fos explotant la seva vena de publicista o escrivint durant un temps els guions de la sèrie Ellery Queen (aquí n’havíem vist alguna temporada a finals del vuitanta per TV3).

Tot va canviar a partir de la publicació d’aquesta deliciosa novel·la epistolar, del que se’n va fer fins i tot un muntatge teatral i una pel·lícula (protagonitzada per Anthony Hopkins). La popularitat li va arribar tard, però Helene Hanff i els seus llibres reberen així, al final de la vida de l'autora, el reconeixement que es mereixien.

Hermanos de sangre (Band of brothers, 2001)

Al 1998, Steven Spielberg s'atrevia, amb Tom Hanks com a protagonista, a rodar una pel·lícula bèlica sobre la segona guerra mundial que pretenia ser molt realista. El resultat va ser un film força irregular, però amb una arrencada magistral que compta amb algunes de les millors escenes del gènere per explicar-nos el desembarcament de Normandia.

Al 2001, director i protagonista es van trobar de nou, ara com a productors d’una minisèrie de 10 episodis, per explicar-nos, des dels ulls dels soldats de la companyia Easy de paracaigudistes, la segona guerra mundial des de l’entrada en guerra dels americans fins a la rendició del Japó i la fi de la guerra. El gran encert de la sèrie es recollir el millor de la fallida pel·lícula per explicar-nos les coses d’una altra manera, també realista, però molt més interessant. Aquest realisme s’aconsegueix filmant moltes escenes càmera en mà i posant-nos als ulls dels soldats. A més, com cirereta del pastís de veracitat, cada episodi és precedit per uns minuts on veterans de la companyia Easy recorden les seves experiències al front. El detall amb que s’explica el transcurs de les batalles et fa entendre fins i tot parts de l’estratègia aliada.

Malauradament, tot comença amb un episodi força mediocre on se’ns presenta als soldats durant el seu entrenament. Un grup d’homes amb esperit patriòtic, putejats fins a la medul·la pels seus superiors. Res que no ens hagin explicat moltes vegades i amb millors maneres. Val la pena donar una oportunitat després d’això, ja que la sèrie arrenca de veritat en el segon episodi amb el salt en paracaigudes a Normandia, a la reraguarda nazi.

Un altre punt negatiu, és la troballa dels camps de concentració, massa explicita i morbosa per dir-nos les salvatjades que ja sabem. S’ho podrien haver estalviat i explicar el mateix amb més classe. Només aquests dos punts fan perdre una mica a una sèrie, que no per això deixa de ser rodona.