El origen perdido (2006)

Un nova lectura de “Els lleons de la vella Europa”.

Aquesta novel·la de Matilde Asensi té tots els ingredients necessaris que se li demana a un best-seller per tal que funcioni: acció, misteris amb base històrica, viatges pel món, antigues civilitzacions... Però no funciona.

L’acció tarda més de mig llibre a arribar i el poc que passa no és prou interessant com per mantenir la tensió necessaria en el lector. L’originalitat no es troba per enlloc, i qualsevol lector una mica avessat al cinema, literatura o còmic d’aventures hi reconeixerà facilment el rastre de l’Indiana Jones, Tintín o els Goonies.

Així doncs, el que aparentment és una bona base per fer un llibre distret, acaba morint en una resolució fallida, que en alguns moments es fa massa inverosímil fins i tot per una història d’aquestes característiques.

Del llibre se’n podria salvar algún personatge, com l’àvia del protagonista, que reanima una mica aquelles pàgines en que apareix, però segurament ni fent-la protagonista de la història, s’hagués pogut salvar al lector del tedi.

El séquito (Entourage, 2004)

Si sempre has volgut conèixer la cara amagada de Hollywood, has de veure “El séquito”.

Doug Ellin ha creat una sèrie on ens explica els dies de cada dia de Vincent Chase, un actor d'èxit, i el seu seguici, composat per 2 amics de tota la vida i el seu germà Drama, un actor de segona en hores baixes.

Si a aquí hi afegim a Ari Gold, un histèric representant que, juntament amb Drama, ens fa passar els moments més divertits i políticament incorrectes de la sèrie.

Com veieu bona part dels personatges tenen carisma i els hi vas agafant estima a mesura que avança la sèrie. De fet, personalment, els primers episodis em van deixar força indiferent, però la insistència d’alguns col·laboradors d’aquest bloc em va animar a seguir endavant, i abans d’acabar la primera temporada ja els hi agraïa.

Ellin converteix amb molt d’encert aquest escenari en una gran sàtira del que s’amaga a les clavegueres i a la superfície de la indústria del cinema, la televisió i la prensa groga. Es nota que sap de què parla i que se’n fot del que coneix. De fet, diuen que hi trobem anècdotes reals que li han passat a Mark Whalberg, un dels productors de la sèrie.

El format és ideal per explicar el que explica: episodis de menys de mitja hora i temporades que solen ser curtetes, més estona seguida de frivolitat potser no seria assimilable.

L’únic problema: L’han volgut allargar massa. La cinquena temporada hagués estat un gran final i amb la sisena i la setena sembla que han perdut una mica el rumb. I encara falta la pel·lícula!

Dr. Horrible’s Sing-Along Blog (2008)

L’any 2008, en plena vaga dels guionistes de cinema i TV als EUA, Joss Whedon, creador entre d’altres de Buffy Cazavampiros, va decidir, amb pocs recursos i alguns amics rodar una miniserie en 3 actes d'uns 14 minuts per ser consumida per internet.

El resultat “Dr. Horrible’s Song-Along Blog”, una tragicomèdia musical que ens explica la lluita entre un supervillà molt i molt dolent i un superheroi guapot i perfecte, per aconsegir l’amor d’una noia. Farcida de tots els tòpics del gènere, dóna una visió divertídissima de les típiques històries de superherois de tota la vida, amb uns números musicals impagables i un humor que, a vegades, frega l’absurd.

Whedon ens demostra així que quan té una llibertat creativa total i zero exigències de resultats a nivell d’audímetres, és capaç de donar el millor d’ell mateix, sense necessitat d'un gran pressupost.

En el repartiment destacaríem al protagonista, Neil Patrick Harris, que a més d’estar divertidíssim, es destapa com a cantant amb molta destresa.

No us la perdeu, veure-la completa només us ocuparà uns 40 minuts, aqui la teniu subtitulada al castellà:

Primer acte:

http://vimeo.com/1386649

Segona acte:

http://vimeo.com/1404972

Tercer acte:

http://vimeo.com/1405525

Els Goonies (The Goonies, 1985)

Willy el Tuerto, és un nom que m’ha quedat grabat des que tenia uns 10 anys. Ha passat a formar part de la meva vida i tot li dec a Richard Donner (responsable també de Superman). Ell va ser el director d’aquesta fantàstica pel·lícula d’aventures a la que us assseguro que no li han passat els anys. Va ser escrita per Chris Columbus i produida per Steven Spielberg que també en va crear la història.

Els Goonies gaudeix de tot el que ha de tenir una peli d’aventures, un plànol del tresor, una família italiana de dolents assassins (Els Fratellis), un bon monstre (Sloth), pirates i el seu vaixell, esquelets (David Copperpot), proves que cal superar si vols lliurar-te de la mort, un inventor no massa bo, una colla d’amics i, sobretot, un “supermeneo”.

L’actuació dels nens és xula, hi ha moments on Donner els deixava improvitzar, perquè els seus papers fossin més creïbles. I en cap moment van saber que hi hauria un vaixell pirata a tamany real, veient-lo per primer cop al caure pels tobogants.

La cinta de VHS on la tenia grabada, crec que treia fum de tants cops com la vaig arribar a veure. Aquest nadal la vaig tornar a gaudir i us asseguro que 25 anys després vaig tornar a desitjar ser una Goonie!

Malgrat en el temps. Capítol 1 ( 2011)

Aquest és el primer Capítol d'una sèrie documental elaborada, produïda i editada pels alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Ramon Turró i Darder.

Aquest projecte neix amb la intenció d'explicar la història de Malgrat de Mar, des de l'antiga vil·la romana fins a l'actualitat, mitjançant els símbols, edificis i barris que encara resten en peus i que són testimonis vius d'aquells temps.

Al costat de la història en majúscules de les grans ciutats imperials i els camps on esdevingueren les grans batalles, hi ha una història local i més propera que a vegades és menystinguda i , fins i tot, ignorada, però que forma part indeslligable del que som. La intenció d'aquest projecte és fer coneixedors als alumnes i a la resta dels vilatans d'aquesta història local, que la coneguin i la puguin explicar als seus fills i néts. Si aquests reportatges aconsegueixen una mínima part d'aquests propòsits, tots els que hem participat en la seva elaboració, ens en podem sentir molt orgullosos.

Per veure el reportatge: TeleTurró

Punishment Park (1971)

A la interessant pel·lícula, encara que una mica llarga, Punishment Park (1971), del director britànic Peter Watkins, considerat el pioner del docudrama i del fals documental, es planteja la possibilitat de si entrés en vigor la Llei McCarran de 1950, en la qual el president dels EUA té el dret de declarar l'estat d'urgència sense l'aprovació del Congrés amb el conseqüent dret d'aturar a qualsevol individu que es consideri sospitós de complot contra la seguretat interna de l'estat. Tots els detinguts serien interrogats per un tribunal, sense tenir l'opció de llibertat sota fiança, amb l'única possibilitat de triar entre ser empresonats o passar uns dies a Punishment Park, un desert a Califòrnia del Sud.

A la pel·lícula, els que decideixen traslladar-se a Punishment Park disposen de tres dies i dues nits per a aconseguir una bandera dels EUA que es troba a uns 85 quilòmetres d'on són. Per motivar-los, ja que la temperatura a la qual van a sotmetre's podria arribar als 45 graus centígrads durant el dia, se'ls comunica que a mig camí trobaran aigua potable. No obstant això, part de l'horrible condemna comporta que passades les dues hores des de l'inici del recorregut la policia començarà a perseguir-los sense deixar que s'escapin dels límits del camí planejat (encara que amb la prohibició de colpejar i impedir que arribin al seu destí), complicant-se la situació a causa d'unes circumstàncies que produiran un augment de l'odi entre els dos bàndols.

Amb aquesta premissa i amb la guerra del Vietnam de rerefons, Peter Watkins fa servir el recurs de la veu en off i la càmera en mà, acostant-se al periodisme televisiu, i divideix el documental en tres seqüències paral·leles: el grup que corre per Punishment Park, els policies que els persegueixen i un altre grup que és interrogat per un tribunal d'urgència.

Criatura i companyia (1999)

L'argument d'aquesta història és únic i universal alhora: ella i ell s'ho pensen, ho fan, esperen, es desesperen, ella té la criatura (ell s'ho mira) i la criatura els capgira la vida.

La contraportada del llibre ens ho deixa ben clar. Carles Capdevila va decidir l'any 99 posar sobre paper la seva experiència sobre la paternitat en un llibre que va ser premiat amb el Pere Quart d'humor i sàtira. I és que és d'agraïr entre centenars de llibres sobre el que passa, el que passarà, el que hauria d'estar passant, el que et trobaràs, el com has d'actuar, etc, trobar una mica de llum, sentit comú i una alenada de realitat des d'un punt de vista molt humorístic.

El llibre fa de molt bon llegir, és breu i està construit en capítols curtets, cada un d'ells toca un tema concret, des del moment en que ella li planteja a ell un plà de futur, fins que la criatura ja comença a contar algun any.

Capdevila vol que qualsevol lector s'hi senti identificat. És per això, que sempre es refereix als pares com Ella i Ell, mai pel nom, i al fill per la Criatura, evitant fins i tot posar-li sexe. I quan dic que qualsevol s'hi pot sentir identificat, em refereixo a futurs pares, pares recents, avis, i fins i tot amics sense nens (o directament anti-nens), que també tenen el seu paper al llibre.

Doctor en Alaska (Northern Exposure, 1990)

Partint d’un argument poc original, en el que un jove metge de Nova York es veu obligat a exercir a un petit poble d’Alaska, "Doctor en Alaska" té l’encert de construir interessantíssims personatges que habiten el poble,  i envoltar-los a tots plegats d’una mena de realisme màgic que contrasta amb el racionalisme i escepticisme del metge.

Les dues primeres i breus temporades, de 8 i 7 episodis, son el millor de la sèrie, la màgia t'atrapa i et pren el desig d'anar a viure a Cicely, formar part del poble, gaudir dels meravellosos paisatges que ens ensenya la sèrie contínuament, enamorar-te de la Maggie, escoltar el programa de ràdio d'en Chris i parlar de cinema o de qualsevol cosa amb l'Ed. Posteriorment, amb 4 temporades de més de 20 episodis, la màgia rebrota en alguns episodis més brillants, i es perd en d'altres de mediocres, mentres una tensió sexual entre la parella protagonista arriba a esgotar de tant estira i arronsa.

Cal però reconèixer els mèrits que té aquesta sèrie dels anys 90, que probablement va marcar part de la ficció televisiva posterior (com "Las chicas Gilmore"), i encara avui és una sèrie molt recomanable, tot i que un pèl inflada pel bon record que va deixar en els espectadors que la seguíem fa 20 anys.

Els que heu estat seguidors de la sèrie o consumidors ocasionals, no em negareu que us porta bons records els títols de crèdit, amb la música de David Scwartz i les imatges de Cicely.

Pax Americana i la conquesta militar de l'espai (Pax Americana and the Weaponization of Space, 2009)

L'ésser humà s'ha enfrontat en infinitat d'ocasions tant per terra, mar i aire, però en el molt interessant documental anomenat Pax Americana i la conquesta militar de l'espai (2009), del director Denis Delestrac, es parla d'una possible militarització de l'espai que podria desembocar, en el pitjor dels casos, en una guerra espacial. Per descomptat, que passi això és una cosa que depèn de l'home, però sobretot dels Estats Units d'Amèrica que té un potencial armamentístic molt ampli i és el país que té major quantitat de satèl.lits en òrbita.

I si ens fixem en el títol, Pax Americana ja ve a englobar l'objectiu dels EUA, basant-se en la seva influència en els altres països i en la seva categoria de gran superpotència que ha d'assegurar la pau al món, cosa que alguns països com Iran, Corea del Nord, Xina, o Rússia (com ja va fer la URSS) no permetran, ja que no volen que hi hagi un únic país allà dalt. El gran problema del poder militar espacial és que és molt important per a qualsevol país i si es produeix algun enfrontament podria provocar, com es diu en el documental, una cosa semblant a "un Pearl Harbor electrònic".

El documental és molt interessant, per això és fàcil quedar-se enganxat a la pantalla des del mateix inici fins a l'últim segon, veient fets fonamentals en la història, opinions d'experts, material d'arxiu, gràfics i animacions, tot molt ben utilitzat.

Blankets (2003)

Una nova lectura de “Els lleons de la vella Europa”. En aquest cas un còmic.

Blankets és un còmic autobiogràfic on Craig Thompson ens explica el seu pas de la infància a la joventut, alternant en forma de flashbacks moments d’ambdues etapes de la seva vida.

A Thompson se li va inculcar des de ben petit una educació religiosa bastant radical, en un poble de Michigan. Aquesta educació marcà molt la seva vida d’adolescent amb l’inevitable primer amor, un primer amor especialment difícil degut a la crua realitat familiar de Raina, la noia de la història. Amb l’adolescència, Thompson es replanteja tot allò que li havien ensenyat i que havia donat per fet.

L'honestedat que respira tota la història, juntament amb els tendres moments de l’amor adolescent i els jocs de la infantesa, fan que la història arribi molt al lector i en algún o altre moment s’hi pugui identificar.

El dibuix és delicat, casa perfectament amb els fets que narra, i es converteix en un dels punts més forts de l’obra.