Bones festes 2.0

Portem des del Juliol amb vosaltres dia a dia i ha arribat el moment de pendren's un petit descans aprofitant aquestes festes. Tornarem el 10 de Gener.

Los pilares de la tierra (The pillars of the earth, 2010)

Si algú ens demanés que li expliquéssim l'extensa novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra” en només uns minuts, segurament acabaríem fent-ne una simplificació que no li faria justícia. Aquesta és la sensació que un té al veure’n l’adaptació televisiva produïda pels germans Ridley i Tony Scott.

No se li ha fet cap favor limitant en només 8 episodis un producte que ens venen com a gran superproducció però a la que massa sovint se li veu el llautó, i et fa pensar que el prefix “super” li han posat pel pressupost però no pel ben invertit que està.

Els guionistes comencen a construir una història que ha de ser plena d’èpica, intriga i passió però s’obliden de posar-hi uns bons fonaments, i a la que comença a agafar una mica d’alçada cau com un castell de sorra. I és que l’opció triada és oblidar-se dels personatges i les seves motivacions en favor de la trama, fent que les seves decisions resultin moltes vegades ridícules i incomprensibles. Sovint un té la sensació d’estar veient un resum enlloc de la sèrie completa que es va deixant temes pendents pel camí.

Si teniu ganes de recuperar o descobrir aquest best-seller, el millor que podeu fer és llegir o rellegir el llibre, ja que de la sèrie, l’únic positiu que en podreu treure és la bona actuació de Ian McShane, que aconsegueix treure petroli d’un paper que si l'hagués interpretat algú altre hagués pogut fregar el ridícul.

L'univers de Stephen Hawking ( Stephen Hawking's Universe, 2010)

"M'he adonat que encara que la gent diu que tot està predestinat i que no podem fer res per canviar el nostre destí, miren abans de creuar el carrer" Stephen Hawking.

Crec que no hi ha res millor que la mateixa biografia de Stephen Hawking per demostrar que no hi ha res predestinat. Tot i que la malaltia que pateix, esclerosis múltiple amiotròfica, en el 99% dels casos té una expectativa de vida de pocs anys des de que és diagnosticada, els seus 68 anys demostren que sempre hi ha lloc per a la incertesa.

Tot i les dificultats que té, això no li ha suposat cap impediment per esdevenir un autor prolífic, tant en la vessant científica i experimental com en la divulgativa. És dins d'aquesta última, on podem incloure aquest documental.

L'univers de Stephen Hawking conté dos DVDs, el primer, centra la seva atenció en dos temes propis de la ciència ficció: els extraterrestres i els viatges en el temps. El segon, és un repàs de la història coneguda del nostre univers, des de l'explosió original fins a l'actualitat i també dels seus possibles finals. He de dir que, tot i estar produït per el Discovery Channel - una productora que tendeix massa sovint al sensacionalisme per vendre els seus productes-, és un documental molt recomanable.

Si voleu saber per què som pols d'estrelles, com de diferent pot ser la vida en altres indrets del cosmos, com podem viatjar en el temps sense paradoxes, per què podria ser catastròfic el contacte amb civilitzacions extraterrestres, com va començar tot, què es creu que hi havia abans, com poden ser els possibles finals de la pel·lícula, entre moltes altres coses... Aquest documental us donarà alguna de les respostes, d'altres encara, amb els coneixements que tenim, són inexplicables.

De fet, com deia Newton:

"Som nois jugant a la vora del mar que es diverteixen de tant en tant trobant algun còdol més polit o una petxina més bonica, mentre l'immens oceà de la veritat s'exten inexplorat davant nostre."

Bonnie i Clyde (Bonnie and Clyde, 1967)

Bonnie i Clyde (1967), d'Arthur Penn (que va morir al setembre d'aquest any), és una pel·lícula ambientada durant la Depressió Americana, allà per 1931, on els protagonistes són l'entranyable parella d'atracadors Bonnie Parker i Clyde Barrow, amb unes actuacions estel·lars de Warren Beatty i Faye Dunaway.

La parella està molt bé acompanyada per personatges que se'ls van unint durant la història, com el noi anomenat C.W. Moss (Michael J. Pollard) que coneixen en una gasolinera i al que veuen capaç d'acompanyar-los ja que sap bastant de cotxes; o el germà de Clyde, Buck (Gene Hackman), que també ha estat a la presó i al final se'ls uneix també, encara que la seva dona, Blanche (Estelle Parsons, que va guanyar l'Oscar), no estigui gens d'acord i a la qual veiem durant tota la pel·lícula enemistada amb Bonnie i cridant histèrica en les escenes de violència.

La història està basada en la banda dels Barrow i la pel·lícula es va rodar durant deu setmanes en el Nord-est de Texas a les ciutats on va actuar aquesta banda, i la zona de la qual encara és anomenada “Clyde Barrow Country". I l'única cosa que se li pot retreure a aquesta pel·lícula són els primers plànols del començament de Faye Dunaway, amb un muntatge no gaire ben aconseguit. Però d'altra banda, aquesta pel·lícula, produïda pel mateix Warren Beatty, és una obra mestra d'Arthur Penn, amb una història d'amor que ens emocionarà i amb una de les escenes finals més conegudes i inoblidables de la història del cinema.

Thirst (Bakjwi, 2009)

Pel·lícula amb una forta càrrega mística i que està beneïda per una refinada sensibilitat estètica; el seu ritme pausat i l’estilitza’t enteniment de l'espai cinematogràfic fan d’ella tota una experiència per als sentits. Park Chan-wook, el cineasta coreà, té una curiosa habilitat per retratar el costat més sòrdid i estrany de la naturalesa humana, i per obtenir bellesa d'on no hauria d'haver-la. Thirst és bella, simbòlica i esteticista, un film bellament imperfecte. Existeix a Àsia una llarga tradició de narradors cinematogràfics excepcionals i que saben treure-li el millor partit al llenguatge cinematogràfic, però amb una certa tendència a l'excés, a sobrecarregar les tintes per demostrar tot el que saben fer i que en ocasions com aquesta, acaben filmant diverses pel·lícules en una. Sembla que el cinema de vampirs se li queda curt a un film que sempre pretén ser alguna cosa més, però que al final es queda a mig camí de tot. La pel•lícula pretén explorar cada moment en la seva justa mesura, aconseguint diferents temps de gran intensitat, però aquesta estratègia té un inconvenient: crea expectatives que després no es compleixen. Quan el to adquireix tints romàntics, terrorífics o dramàtics, i més tard el film es desentén d'ells, l'espectador sent desconcert i desencís.

Castillo de arena (Château de sable, 2010)

No és cap novetat l’ús d’alguna trama paranormal per explicar-nos una història i profunditzar en el tractament d’uns personatges, deixant aquesta trama com a fet secundari o simple escenari de l’acció. Aquest recurs va ser magistralment utilitzat per Luis Buñuel a la pel·lícula “El ángel exterminador” o molt recentment per David Monteagudo a la novel·la “Fin”.

El cineasta Pierre Oscar Lévy está portant a la gran pantalla cinema l’obra mestra del còmic “Pildoras azules” de Frederik Peeters. Fruit de la seva col·laboració, Peeters ha portat al còmic una història que Lévy mai va portar al cinema. Ens hi trobem un nou exemple del que comentàvem: Uns personatges i la seva evolució davant d’un fet més propi de històries de ciència ficció (que no us revelaré per no aixafar-vos l’efecte sorpresa).

Peeters desplega les seves arts en la il·lustració per explicar-nos una història on el dibuix és moltes vegades el que porta el pes més important de la narració, i on tracta de passada i en segon pla temàtiques socials, el pas del temps, la família, el sexe i una reflexió sobre la vida que portem.

Només puc retreure a aquest còmic que no li hagin tret més suc, ja que només 100 pàgines se’t fan molt curtes.

Fantàstic Sr. Fox (Fantastic Mr. Fox, 2009)

Mitjançant un punt de partida que no difereix gaire de Els Increïbles (2004), tot i que intercanviant a superherois per animals del bosc, la pel•lícula elabora una faula moral sobre les insatisfaccions de l'home modern, on no és casualitat que l'última escena se situï en un supermercat, el súmmum dels artificis de la nostra civilització i el lloc ideal per a trencar una llança per la supervivència del nostre costat més salvatge i natural. La història té diverses constants habituals en la filmografia de Wes Anderson, com són els llaços familiars, els personatges defectuosos, l'humor sec, la dificultat per aconseguir les metes proposades i l'apatia que imprimeix als seus films, a més de diversos moments musicals a major glòria dels Beach Boys i Jarvis Cocker, entre d’altres. Fantastic Mr. Fox representa tota una singularitat en l'actual panorama cinematogràfic, la cinta és un curiós còctel que se situa a mig camí entre una comèdia agredolça i una rondalla infantil, aconseguint diversos moments afortunats i uns altres més oblidables, degut en part al fet que els seus apartats formals i tècnics brillen més que el seu contingut. Plàsticament és una delícia, però la història perd una mica d'interès entre tanta fugida i persecució in extremis. D'alguna manera el cinema de Wes Anderson sempre m'ha provocat sensacions contradictòries, les seves propostes em semblen carismàtiques i atractives, i el cineasta sap com atorgar personalitat i humor a la seva obra, però alguna cosa impedeix que arribin a emocionar-me i encara que m'agraden, em conformo amb el resultat, perquè cadascuna de les seves parts apuntaven a un conjunt millor.

Daybreakers (2009)

Daybreakers és un còmic gòtic sobre vampirs, un típic relat de ciència ficció pulp on s'han gastat més diners de l'habitual i que funciona bàsicament en la seva primera meitat, quan ens posa en situació. Les escenes quotidianes del principi són les més interessants i les que poden aixecar les majors simpaties entre el públic, però la trama es va endinsant progressivament en el convencional i es desdibuixen els elements més desbocats que componen aquesta fantasia tenebrista. Només certes explosions gore arriben a impactar realment en l'espectador, però aquestes són poques i contades, i apareixen prou contingudes perquè el producte no perdi del tot la seva comercialitat. El film és alguna cosa així com Cuando el destino nos alcance + Soy leyenda = Daybreakers, és a dir, un altre rebuscat intent d'esprémer la fórmula vampírica fins a l'última gota. Una cinta que malgrat estar feta amb ofici, no tenir massa pretensions i caure en gràcia pel seu halo retro, no contribueix a la renovació del gènere i es mostra còmplice del seu progressiu assassinat, perquè no aporta res de nou.

El arte de volar (2009)

El Premi nacional de còmic de Catalunya i el Premi nacional de còmic d’Espanya han coincidit aquest any en “El arte de volar”, guionitzat per Antonio Altarriba i molt ben resolt a nivell gràfic per Kim, en una tasca que no devia ser gens fàcil.

Degut a la convuls segle XX que va viure el nostre país, qui més qui menys, en sentir explicar als seus avis o als seus pares episodis de les seves vides, ha pensat que serien dignes d’una bona i interessant biografia. Altarriba va decidir tirar-la endavant quan el seu pare es va suïcidar als 90 anys. El guionista ens vol explicar perquè a pocs anys de la mort natural, el seu pare va decidir avançar-se, fer-li una botifarra a la parca i volar des d’un tercer pis.

Aquest punt de partida tant interessant, repassa la dura vida al camp i continua, en la seva part central i més important, amb un retrat de la guerra civil i de l’exili que ja hem escoltat moltes vegades i al que no aporta res de nou.

El còmic torna a interessar quan el protagonista, fugint del feixisme que ha conquerit Europa, torna a casa i intenta viure la vida que li toca, oposada als ideals pels que havia lluitat.

Probablement Altarriba s’equivoca donant tant pes a històries de guerra que ja coneixem, i dedicar menys d’un terç de l’obra al retorn i a la vida grisa del derrotat, que és el que ens fa entendre el desenllaç. Un final que tot i conegut, és resolt d’una forma molt emotiva i contundent, que va fer que em reconciliés amb un còmic que en bona part m’havia estat avorrint.

Ravel (2007)

Tan em va agradar  “Correr” de Jean Echenoz, que no vaig tardar gaire a anar a buscar “Ravel”, la novel·la anterior i primera part de la seva trilogia dedicades a personatges.

Haig de dir però, que amb “Ravel” no m’ho he passat tant bé. L’efecte sorpresa de la biografia, que es documenta i explica els moments importants del personatge, i hi afegeix la ficció en els detalls, com si fos el condiment de l’amanida, ja havia desaparegut. Hi trobem doncs el mateix, però diferent. Si a “Correr” el ritme és vertiginós, amb frases curtes i fets narrats a tota velocitat, a “Ravel”, seguint amb el símil, la narració és més musical. El ritme hi va variant, ara ràpid ara lent, explicant-nos els últims 10 anys de vida del compositor del famós Bolero en poc més de 120 pàgines.

L’altre motiu pel que no n’he gaudit tant és la història, per un motiu ben personal. A “Córrer”, el context històric i la relació del personatge amb moment m’interessava moltíssim. “Ravel” podria ser dividida en dues parts, la primera té lloc durant la gira americana del compositor i la segona, a partir del seu retorn a París. En aquest cas, l’etapa històrica és el període d’entreguerres, i la part americana no em diu absolutament res i les pinzellades de context històric que hi dóna em son ben poc interessants. A la segona part, més centrada en el propi personatge, el seu procés creatiu i la seva fi, si que se'm va fer d’allò més interessant i  va provocar que tanqués el llibre amb molt bon regust de boca.