Pomplamoose

Imagineu que esteu a la lluna amb un telescopi ultrapotent enfocat cap a San Francisco, pel foradet veureu una casa, d’aquelles de fusta. A més, si teniu la capacitat d’atravessar les parets, veureu una parella (en Jack Conte i la Nataly Dawn) al menjador de casa envoltats d’instruments, cables, amplis... No esteu en cap altre lloc que l’estudi de grabació i vivenda dels Pomplamoose.

Us preguntareu, com els podem escoltar? Sap greu dir-vos que no tenen cap disc editat, és a través del Youtube que els podem veure i escoltar, doncs les seves gravacions són videomusicals.

Fan versions amb un toc personal, que en algun cas, passen a ser millors que les originals (com per exemple: “I Don't Wanna Miss A Thing”, d’Aerosmith).

La veu de la Nataly és molt dolça i agradable, però el seu talent no s’acaba aquí, en els vídeos la veus tocar diversos instruments (com és que la natura a repartit tant talent a uns i tant poc a mi?). En Jack és capaç de fer música amb qualsevol cosa i les seves cares fan que riguis encara que no tinguis el dia.

A continuació us passo un seguit de temes que, personalment, són els que més m’agraden: “My Favorite Things” de la pel•lícula Sonrisas y lágrimas (aquella que canta la Sor Maria quan els nens tenen por); “Beat it” de Michael Jackson; “September” de Earth, Wind and Fire; "Single Ladies" de Beyonce; “La Vie en Rose” d’Edith Piaf i “Mister Sandman” de The Chordettes, entre d’altres.

Mireu-los i en parlem. Segur que us deixen el cor robat!

Jonah Hex (2010)

Es suposa que Jonah Hex és un tipus dur que reflecteix el costat més fosc i desesperat de la naturalesa humana, però això tan sols és en aparença. Hex té la cara desfigurada, vesteix un pollós uniforme de l'Exèrcit Confederat i es troba en un estat d'encabronament continu, per la qual cosa l'espectador percep que està a punt d’aniquilar a tota bestiola vivent, però en lloc d'això es fa amic d'un gos. La pel•lícula és una torbadora història de venjança a on el protagonista va i aconsegueix una mascota. El film s'esforça a suavitzar el seu propi material elaborant una relectura immadura dels convencionalismes del western, i dotant a l'estètica i als personatges d'un tractament de còmic de superherois, en el pitjor dels sentits. És com si algú s'hagués espantat davant el veritable potencial que posseeix el film i hagués pensat en reciclar-ho per a un públic adolescent. La pel•lícula, en definitiva, perd contínuament el to, pren les decisions equivocades i té un muntatge d'allò més tràgic.

Deadwood (2004)

Deadwood, és una ciutat d’Estats Units, creada durant la conquesta de l’oest expulsant als indis del territori. Prop de Deadwood s’hi va trobar or i això va omplir la població de, segons diu la wikipedia “apostadors, deliqüents, empresaris de saloons, etc, i a més s’estima que tenia una mitjana d'una mort al dia i el 90% de les dones eren prostitutes".

Aquest punt de partida devia representar tot un caramel per a David Milch, que va aprofitar aquesta ciutat per situar-hi una sèrie del oest produïda pel canal de pagament HBO.

La sèrie no només utilitza una ciutat real i concreta de l’oest i alguns dels seus fets històrics, si no que hi veiem passar personatges mítics de l’oest com Wild Bill Hickock, Seth Bullock, Calamity Jane o Wyath Earp entre d’altres. Molt hàbilment, enlloc de mitificar-los a ells i al seu moment històric, la sèrie fa tot el contrari, mostrant-nos la seva cara més amable però també la més fosca, i la seva lluita diària per la supervivència i per aixecar una nova població en un nou país.

L’eix que mou tot plegat és més aviat una trama de gangsters, vestida de western, que una història de l’oest de les habituals. I trobarem doncs pocs duels a l’estil clàssic però moltes lluites per fer-se amb el control dels eixos de poder d’una ciutat sense llei, amb les habituals amenaces, suborns i traïcions.

Si al cinema Sergio Leone o Sam Peckinpah van embrutir i endurir el gènere, David Milch va fer un pas endavant, donant-li dimensió històrica i un bany de realitat. Desafortunadament l’audiència no va ser l’esperada i la sèrie es va deixar d’emetre al cap de tres temporades, deixant penjats alguns fils argumentals. Però que això no us tiri enrera a l’hora de veure-la ja que cap dels 36 episodis emesos us decepcionarà.

Que lluny queda Bonanza!

Trens rigorosament vigilats (Ostre sledované vlaky, 1966)

Trens rigorosament vigilats, de Jiri Menzel, és una pel·lícula txeca que ens explica una història simpàtica, plena d'humor i amb un guió formidable, obra del mateix Menzel i de Bohumila Hrabala, basat en la novel·la homònima d'aquest últim.

La història ocorre a Kostomlat (La República Txeca), durant la Segona Guerra Mundial. Un noi, Milos Harm (Vaclav Neckar), gràcies a que ha fet un curs ferroviari, comença a treballar en una estació de tren, i com han fet tots els seus avantpassats, no pensa treballar gens ni mica. A partir d'aquí coneixerem al cap d'estació, Max (Vladimir Valenta), enamorat dels seus coloms que vol arribar a ser inspector de ferrocarrils però que sempre porta l'uniforme ple de cagades, i Ladislav Hubicka (Josef Somr), un faldiller que flirteja fins i tot amb la seva pròpia cosina. I en una nit, Milos intenta fer-ho per primera vegada amb la seva xicota però descobrirà que té ejaculació precoç (encara que ell diu que se li queda "arrugadeta"), entrant llavors en una crisi, intentant suïcidar-se.

Tota la pel·lícula és tractada amb un to d'humor intel·ligent i subtil, amb un ritme absolutament correcte i uns protagonistes ben definits. Tan bé rodada com explicada, Jiri Menzel dóna una lliçó de sobrietat amb una direcció perfecta, repleta de plànols bells i eficaços.

L'elecció dels actors resulta idònia, amb una gran actuació de tots ells. Però s'ha de destacar al jove protagonista, Vaclav Neckar, i sobretot al graciós Josef Somr, que brilla en el seu paper de viciós empedreït, preguntant a cada moment al personatge de Vaclav com és la seva xicota al llit, deixant-nos escenes tan brillants com en la que apareix amb la jove telegrafista, a la que posa dos segells a una cama i un a una natja, i això farà que fins i tot la mare de la noia interrompi als jutjats enmig d'un judici, ensenyant el darrere de la seva filla queixant-se del fet. Aquest personatge té frases tan curioses com quan es refereix a una bella comtessa: "amb aquesta femella sota, ja pot venir la fi del món".

Triangle (2009)

Parlar d'aquest espès thriller temporal i esmentar Los Cronocrímenes (2006) és com envellir; inevitable. No hi ha dubte que les dues pel•lícules prenen un parell de decisions claus molt semblants, però si ens centrem en Triangle, la trama es situa en un transatlàntic en alta mar, a on un grup de persones cauen en un opressiu bucle temporal mentre són perseguides per un (redoble de tambors) misteriós assassí encaputxat. La figura geomètrica que dóna títol al film assenyala tres possibles camins però la pel•lícula, en canvi, és de sentit únic i no triga a fer-se repetitiva. Hi ha un parell d'imatges que són més rotundes de l'habitual en aquest tipus de productes i com a exercici intel•lectual funciona prou bé, però també és cert que aixeca poques emocions en l'espectador. El director Christopher Smith explicava, just abans de la projecció en el Festival de Sitges, que ell tenia en ment un film de ciència ficció que produís el mateix efecte que Memento (2000), i ja saben com funciona això. Si li dius a algú que vas a explicar-li un acudit increïblement graciós, el més probable és que el desil•lusionis.

Zombi. Guía de supervivencia (The zombie survival guide, 2003)

Max Brooks (fill de l’humorista i director de cine Mel Brooks) sembla que té intenció de seguir amb la tradició familiar de dedicar-se a l’humor. Ha fet de guionista de TV i al 2003 va publicar una divertida guia de supervivència en cas d’un atac de morts vivents.

Aquesta completa guía no té desperdici. Ens explica com son els zombis, ens relata els atacs que s’han registrat fins ara i ens han amagat els governs, i una completa informació de com sobreviure a ells: defensa, fugida, atac, armes, etc. Brooks no deixa res per lligar i fins i tot arriba a explicar-ne el gemec tan habitual a les pel·lícules. A mida que vas llegint el llibre no pots evitar anar identificant els llocs que et semblarien més segurs.

Imprescindible tenir-lo a casa, guardat al costat de la farmaciola. Es llegeix ràpidament, ja que aviat te n’adones que la teva supervivència en depèn. Com va dir el crític del New York Post “Un llibre que comences a llegir per diversió fins que, a l’arribar a la pàgina 50, surts a comprar un matxet només per sentir-te segur”.

Ja us he fet la recomanació. Amics, llegiu-vos-el i apreneu. Quan arribi l’atac haurem de ser un equip i no podrem acceptar llastos.

Donnie Darko ( 2001 )

28 dies, 6 hores, 42 minuts i 12 segons

No sé perquè, però totes les pel·lícules que intenten deformar el teixit espai-temps al seu gust, m'agraden. Les paradoxes temporals són complexes, però molt meloses pel gènere de la ciència ficció. Són moltes les pel·lícules que han tocat aquesta temàtica amb menys o més gràcia, és per això que hi ha un filmografia extensa sobre el tema: El tiempo en sus manos (1960), Superman (1978), Terminator (1984), Regreso al Futuro ( 1985), El vol del navegant (1986), Atrapat en el temps (1993), Timecop (1994), Doce monos(1995), Los Cronocrímenes ( 2006), StarTrek (2009), entre moltes altres...

És dins d'aquesta temàtica recorrent en la Sci-Fi, on podem incloure la pel·lícula Donnie Darko. La data que hi ha al començament del post, perseguirà a Donnie Darko, un adolescent que viu en un poble de nom Middlesex, al llarg de tota la pel·lícula. Aquest noi, amb marcats i tractats trets psicòtics, i els esdeveniments que l'envolten, són el fil conductor que porten a l'espectador a un estat de dubte constant: què és real i què es producte de la imaginació? Haurem d'esperar al final de la pel·lícula per treure'n l'aigua clara.

Pel que fa al repartiment, la pel·lícula compte amb unes quantes cares conegudes: Patrick Swayze, que fa el paper d'un predicador de tres al quart i protagonitza, per a mi, una de les millors escenes de la pel.lícula i, Drew Barrymore, que interpreta el paper de la mestra de filologia "revel" i enrollada.

Per concloure el post i per fer-lo una mica més participatiu, estaria bé que ampliéssim entre tots la llista de pel·lícules que utilitzen els viatges temporals com a recurs per desenvolupar la seva trama. Un, dos, tres, responda otra vez!

Capturing the Friedmans (2003)

Capturing the Friedmans és un contundent documental, dirigit per Andrew Jarecki, en el qual es descriu amb bastant detall tot el cas que va pertorbar a bona part de la societat americana a finals dels anys 80, en el qual un pare de família, Arnold Friedman, i un dels seus tres fills, Jesse, van ser acusats de sodomia i abusos sexuals a nens menors.

Tot va començar el 1984, quan la Duana dels Estats Units va confiscar una revista de pornografia infantil enviada d'Holanda per al senyor Friedman. Llavors va ser quan es va acabar registrant la casa dels Friedman, en la que es va descobrir algun vídeo i bastants revistes de pornografia infantil. El senyor Friedman era un respectat mestre d'escola de Long Island, i segons paraules textuals del seu fill David, donava classes de piano i d'informàtica a nens d'uns vuit i onze anys per no estar amb la seva dona, una cosa que deixa constància de la classe de família que eren. Alguns detectius van començar una investigació i van fer preguntes als alumnes d'aquestes classes i van trobar el que desitjaven trobar. Molts d'ells van confessar que van ser sodomitzats i que en van abusar sexualment. El problema per a la família va ser encara pitjor quan Jesse també va ser involucrat en aquests fets tan repugnants ja que ell també ajudava el seu pare en les classes d'informàtica.

El documental té l'encert d'utilitzar tant imatges d'arxiu com de gravacions fetes pels fills amb una càmara de vídeo, i amb la peculiaritat de mostrar fets que semblen evidents que el senyor Friedman i el seu fill van ser culpables, i alhora mostrar-ne d'altres que fan posar en dubte qualsevol fonament que vagi en contra d'ells.

Fuerza Bien (Me and the bees, 2010)

Avui toca parlar del debut de Me & The Bees, un grup format per tres noies de Barcelona (Esther Margarit -guitarra i veu -, Eli Molina -guitarra i coros-- i Verónica Alonso -batería-), i Carlos Leoz, el que va ser cantant i guitarrista dels Half Foot Outside. Sonen a Guided By Voices, a Pavement, a les Breeders, en definitiva, al millor dels noranta. El nom està tret d'una cançó de The Softies, tota una declaració de principis, i els seus temes de pop naïf son capaços d'animar-li el dia a qualsevol.
El primer disc Fuerza Bien està publicat pel segell La Castanya i ha estat enregistrat a cavall entre Montreal Studios, Ultramarinos Costa Brava i el seu local d'assajos amb la inestimable ajuda de músics de l'escena local com Santi Garcia, Hans Krüger, Albert Guàrdia o el mateix Carlos Leoz. En la seva curta existència ja han passejat la seva frescor per festivals com Primavera Sound, Faraday... Grups així són necessaris, imprescindibles! et despentinen el flequillu, t'agafen per la cintura i et fan ballar amb temes com Tibidado, The bags, Pamplinas o If could be real.
Fuerza Bien és un àlbum entretingudíssim i, tot i que conté 16 cançons, se't passa en un plis!

De què parlo quan parlo de córrer (Hashiru koto ni tsuite kataru toki ni boku no kataru koto, 2007)

Aviat farà un any que vaig apuntar-me a aquesta moda d’anar a córrer amb certa regularitat. La constància de un dia per setmana, no us penseu que en soc un malalt, m’ha ajudat a aficionar-m’hi i a gaudir-ne. Més que un tema particular el que està passant es tracta més aviat d’una fal·lera col·lectiva que va provocar que l’últim Sant Jordi es publiquessin diversos llibres sobre la qüestió. A mi em van regalar “De què parlo quan parlo de córrer” d’Haruki Murakami.

Difícilment m’hagués llegit un llibre sobre aquest tema si no hagués estat escrit per un dels escriptors que més m’han cridat l’atenció els últims anys, autor de joies com "Kafka a la platja, "Tokio Blues" o "Un despietat  país de les meravelles i la fi del món". Murakami s’autodefineix com a escriptor i corredor, i és que ambdues facetes les va començar a desenvolupar en paral·lel i passats els 30 anys. Córrer, afirma, li permet escriure, i no podria fer una cosa sense l’altre.

Tot i que l’escriptor és dedica a les llargues distàncies, un corredor amb poca experiència com jo, no pot evitar sentir-se identificat amb els plaers i problemes que provoca la pràctica d’aquest esport. Això unit a que Murakami ho utilitza d’alguna manera com a fil conductor per explicar alguns trets i moments de la seva biografia, que interessarà als seus lectors encara que no practiquin esport. El resultat és un llibret curtet, entretingut i deliciós.

La formatgeria de Llívia

Llívia, població que al mapa sembla una illa de territori espanyol al sud de França, deu ser un dels pobles amb més bons restaurants per habitant que podem trobar a Catalunya, entre ells el que diuen que és el millor pizzer del món.

Avui però, parlarem de “La formatgeria de Llívia”, un restaurant ubicat en una antiga fàbrica de formatges i en un entorn idíl·lic, allunyat del nucli urbà de la població, el que permet gaudir del menjar i alhora d’unes bones vistes i, si el temps acompanya, aprofitar el seu magnífic jardí per fer-hi el cafè.

La carta, dividida en plats clàssics i cuina una mica més creativa, varia en funció dels productes de temporada, però sempre i podreu trobar una excel·lent carn i l’especialitat de la casa, un ventall de fondues de formatge i la raclette. Pel que fa a les racions, són més grans del que es troba habitualment en aquest tipus de restaurants, o sigui que ni els més afamats sortiran amb gana.

El tracte dels cambrers és proper i atent, gens estirat, i juntament amb una decoració on domina la fusta i que, dins del modern, defuig l’excés de minimalisme, fent en conjunt que els comensals se sentin molt a gust.

A més, la casa segueix elaborant mató i uns iogurts que farien canviar d’opinió als catadors de l’anunci del Griego. Els podreu comprar a la botiga que hi ha a la sortida del restaurant per emportar-vos-els a casa.

Origen (Inception, 2010)

Origen és com un d'aquells nusos que utilitzen els mags, que semblen impossibles de desfer però que, no obstant això, agafant cadascun dels extrems de la corda i tirant sense més, acaben per desfer-se per si sols sense amb prou feines esforç.

Lamentablement la pel•lícula és suficientment entretinguda com perquè no em dormís a la sala de cinema. I dic el de lamentablement perquè crec que per captar tota l'essència de la pel•lícula un, com a espectador, hauria de dormir-se a la butaca, amb la pel•lícula de fons sonant de manera que, en plena fase REM, el nostre cervell captés l'àudio per introduir-la en els nostres propis somnis i aconseguir, amb això, una nova capa on un es fusionés definitivament amb la trama aconseguint que la pel•lícula s'infiltrés en el subconscient de la mateixa forma que els protagonistes s'infiltren en els somnis dels seus objectius.

La pel•lícula, que comença sent un complex thriller de ciència ficció amb aires de grandiloqüència i perdurabilitat en la seva primera meitat de metratge, acaba convertint-se en una gran i espectacular cinta d’acció, molt amena i entretinguda que aconsegueix tenir a l'espectador en tensió, amb el valor afegit del món dels somnis, la qual cosa permet que un tren entri en escena enmig d'una gran avinguda plena de cotxes o que els protagonistes hagin de lluitar contra els seus enemics en un escenari de ingravidesa. El problema vindria a ser que no és el que un s'esperava veient la primera meitat de la pel•lícula, convertint la trama en alguna cosa excessivament previsible i domesticada, sense la capacitat de transcendència que se li esperava. Mes enllà d'això, personalment, em va cansar algun aspecte de la pel•lícula, com el personatge de Marion Cotillard i les seves conseqüències o l’aparició de “el limbo” un lloc del que ningú torna, però al que només falta que s'organitzin visites guiades com a destinació turística.

Los detectives salvajes (1998)

Ja feia temps que el nom de Bolaño s’anava creuant amb la meva vida quan, finalment i mig per casualitat, vaig començar a llegir aquest llibre a Viena, a casa d’una amiga que se l’havia comprat, i aprofitant que jo no m’havia dut res per omplir les hores mortes que tot viatge comporta (normalment un greu error, però en aquest cas tota una benedicció). En aquells austríacs dies no devia llegir-ne més de cinquanta pàgines, però la veritat és que ja llavors el llenguatge de Bolaño em va entusiasmar, i me’l vaig apuntar en una d’aquelles llistes de llibres per adquirir a les que a l’hora de la veritat mai es fa cas...
I no ha estat fins dos anys després que me l’he llegit sencer, que m’ha captivat i que m’ha fascinat del tot. N’he gaudit tant que me l’he dosificat, i encara no puc parar de donar-hi voltes. Fins i tot n’he rellegit algun tros un cop acabat.

No és fàcil explicar de què tracta, i potser podria desvetllar alguna cosa que algú prefereix no saber. De fet, jo el vaig llegir sense saber-ne més que el que havia sentit, que era un gran llibre.

La història la comença a narrar a mode de diari García Madero, un estudiant universitari que s’introdueix en el món d’Arturo Belano i Ulises Lima, dos aprenents de poeta decidits a engegar un nou moviment, el real visceralisme, al Mèxic de la dècada dels 70. La segona part canvia de registre, i a partir d’aquí múltiples narradors, aparentment entrevistats en diferents espais físics (Mèxic, París, Luanda, Roma o San Diego, però també Calella, Sant Pol i Malgrat!) i al llarg de vint anys, ens van parlant en tercera persona d’amor, de drogues, de sexe, de poesia i de proxenetes, però sobretot de quan i com han conegut a Belano i Lima, dibuixant una tènue història que a vegades costa molt de seguir per les seves prolepsis, però amb la brillant facultat de no deixar-te anar encara que ja sàpigues com acaba tot el que t’estan explicant.

El seu volum pot espantar una mica: 609 pàgines (en l’edició d’Anagrama; per cert, aquests sí que saben com divulgar cultura: amb edicions més econòmiques!), però us convido a què us hi llenceu sense prejudicis perquè val molt la pena.

Raúl Querido (2010)

No sé si el coneixereu. Jo el vaig descobrir a través del programa de ràdio que només s’emet a través de l’internet terrestre “Salsa de carne” (del que ja us en vaig parlar en una anterior porció). En aquest programa l’Ángel i en Sergio, punxen grups dels anomenats maqueters (tot i que, ara amb la consolidació de plataformes com Myspace, Bandcamp o Last Fm i la socialització de l’informàtica, aquest nom ja no és tan literal).

Allà em va sorprendre la proposta de Raúl Querido per dues raons: una ,la més important, va ser la qualitat d’unes composicions estilísticament properes a propostes ja consolidades com les de Joe Crepúsculo o La Estrella de David; i dues, la poc habitual, per tenir una incontinència compositiva fins al punt d’autoeditar-se un ep per mes, com a mínim, desde febrer del 2010 amb un total fins la data d’avui de 64 cançons distribuides a 12 treballs,entre sínguels epés i elapés (per denominar-los d’alguna manera ja que el seu format és íntegrament digital). Entre ells cal destacar la d’un vídeo ep a on no només ens trobem la cançó “Boina” en diferents versions sino que també hi trobem el videoclip.

Tot un mar pel qual endinsar-se i conèixer a una nova figura que começa la seva carrera a un ritme trepidant.

Raúl Querido és el projecte musical de Raúl Díaz , ajudat per Amparo Querida, Dinah Peluda y altres amics, que desde Madrid, i per la resta del món, exposa la seva obra interessant, talentosa, eclèctica, i amb un gustet d’amateurisme que la condiciona com una magnífica, original i personal proposta musical a tenir en compte.

Crec que per accedir a aquestes cançons l’oient ha de posar una mica de la seva part per endinsar-se en el món musical de Raúl Querido ja que els sons electrònics, com el tractament de les veus ,els textes (de vegades més recitats que cantats), les bases rítmiques, l’estructura d’algunes cançons, etc. així ho demanen. Però una vegada superada la primera impressió i capficat al seu univers particular i talentós, si t’agrada, ja no pots escapar.

Estic segur que és un projecte que no tindrà, per part del públic, un terme mitjà. De ben segur que la proposta musical de Raúl Querido o t’agradarà molt o no t’agradarà absolutament res.

Si us a treviu, tots els seus discos autoeditats d’en Raúl Querido els prodreu trobar de manera digital, legal i gratuita a la seva pàgina de Bandcamp: http://raulque.bandcamp.com.

Vinga ràpid! Que de segur que ja ha penjat més cançons!

Correr (Courir, 2008)

L'última novel·la de Jean Echenoz és una biografia fora de l'habitual on s'explica la vida de Emil Zátopek, un corredor txecoslovac conegut com la locomotora humana que va revolucionar l'atletisme de finals dels 40 i principis dels 50.

Com deia, aquesta biografia surt del comú. Escrit amb frases curtes, sovint curtíssimes que generen un ritme trepidant, com si una cursa del propi Zátopek es tractés, Echenoz ens repassa 40 anys de vida del corredor en paral·lel amb la situació política del seu país, que va marcar profundament la seva carrera i la seva vida: la invasió nazi, la dictadura comunista o la primavera de Praga. Aquest ritme vertiginós és una de les virtuts del llibre i alhora una de les seves mancances, ja que t'arriba a interessar tant la vida de Zátopek, que et sap greu que no entri en més detalls.

Tant la part biogràfica com la part històrica de Txecoslovàquia estan escrites amb molta fredor i objectivitat. Així, quan se'ns explica el comunisme des de la imparcialitat, queda al descobert el ridícul d'aquests règims que van governar mitja europa durant més de 40 anys.

Machete (2010)

El que en un principi no era més que una broma en forma de fals tràiler inserit entre les dues parts que formaven el Grindhouse parit a quatre mans per Tarantino i Rodríguez, va resultar tenir tal acceptació que els seus responsables no varen tenir més remei que acabar realitzant la pel·lícula sencera, amb el valor afegit de molestar-se a seguir rigorosament la trama exposada en aquell tràiler, ja absurda de per sí, conservant l’actor protagonista, Danny Trejo (que no canvia el seu registre ja estigui degollant un dels dolents com muntant-se un trio), i rodejant-lo d’un seguit de secundaris de luxe, que no han dubtat en participar del joc.
La pel·lícula és una gran broma en forma de paròdia exploitation amb grans (i necessàries) dosis de violència, humor i erotisme a parts iguals. Si un és capaç d'evitar caure en l'error de prendre's la pel·lícula en serio i es deixa portar per la seva dinàmica de bogeria continuada, la cinta pot resultar altament entretinguda, amb algun gag d'alçada i un sentit de l'espectacle convertit en acudit altament recomanable. A més, la pel·lícula es permet el luxe de caure en la sàtira més exagerada apuntant les seves mires cap a conflictes socials com els de la immigració il·legal i el drama dels "espaldas mojadas", la corrupció política i policial i, fins i tot, tocant temes com els de la religió. El problema de la pel·lícula, no obstant, és que quan un acudit s'allarga més del compte tendeix a perdre gràcia i la cinta pateix d'irregularitats. A més, personalment, tinc el problema afegit que mai aconsegueixo recordar-me dels acudits que m'expliquen, que és, probablement, el que m'acabarà passant amb Machete.

Relleus escultòrics de Josep Carceles (2010)

A la Capella de l’Antic Hospital de Malgrat de Mar es feia fins el 19 de setembre una exposició d'obres de Josep Cárceles, en ella a més dels relleus es poden veure escultures . L’exposició valia la pena però l’he anat a veure tard i, per desgràcia , quan es publiqui això ja no podreu veure-la a Malgrat, però si a Barcelona; a la Llibreria Claret (Roger de Lluria, 65) del 2o de setembre al 29 d’octubre. Si teniu la possibilitat de visitar-la no la desaprofiteu.

Josep Cárceles és un artista que té el seu taller a Malgrat, segons alguns articles que he llegit, la seva obra es pot emmarcar dintre del moviment artístic del creacionisme . Els artistes creacionistes creen noves realitats amb les seves obres, igual que Déu va crear el mon ells creen nous mons amb el seu art. Cárceles és un home profundament religiós, i això es reflexa a les seves obres, algunes estan concebudes per reafirmar i reivindicar la fe de l’autor, n’hi ha una en contra de l’avortament, un altre per protestar per la decisió de treure les creus de les escoles ...Si voleu podeu visitar el bloc de l’artista: Http://josepcarceles.blogspot.com, en el qual podeu veureu un ampli ventall de les seves obres. Una curiositat, a cada obra hi posa el dia que la va acabar i el sant del dia.

No sóc molt entesa en art, davant una pintura o una escultura la meva reacció sol ser molt primària, m’agrada o no m’agrada, en moltes ocasions no em paro a pensar en res més. Els relleus escultòrics i les escultures d’aquesta exposició m’han agradat, tot i que, com a atea convençuda, la temàtica d’algunes xoca frontalment amb les meves idees, però crec que amb l’art no figuratiu el tema de l’obra no és molt important, ja que un relleu fet com a protesta contra l’avortament jo el puc considerar un al·legat en la seva defensa .

Realitzades amb una interessant barreja de materials , algunes obres atrauen la teva mirada a la que entres, sense saber molt bé perquè, no pots passar de llarg i t’has de parar a contemplar-les, però això a la Capella de l’Antic hospital era difícil, l’espai és molt reduït i les obres estaven massa juntes, donava una sensació d'atapeïment que no permetia gaudir plenament de la mostra.

Cosmos (Cosmos: A Personal Voyage, 1980)

"El Cosmos està constituït per tot el que és, el que va ser o el que serà"

Així comença la sèrie documental de divulgació científica que va dirigir i protagonitzar Carl Sagan. Una sèrie, que al llarg de tretze capítols d'aproximadament una hora cada un, va explicant, d'una manera entenedora i fascinant, l'origen de l'Univers i les particularitats de la matèria que en ell resideix. Carl Sagan, demostra la seva capacitat de traspolar coses del món intel·ligible de la física al món terrenal, sempre d'una manera molt captivadora i interessant.

Ara, m'entres escric aquest post, em ve a la memòria un exemple que va fer servir Carl Sagan per mostrar la immensitat del Cosmos, i deia més o menys així: " Si un dia esteu per la nit a la platja gaudint de la brisa marina i agafeu un grapat de sorra, a les mans tindreu tants grans de sorra com estrelles podeu veure en el transcurs d'una nit clara i serena. En canvi, encara que agaféssiu tota la sorra de totes les platges del món, no tindríeu a les vostres mans, tants grans de sorra com estrelles hi ha en el nostre Univers". És precisament, aquesta capacitat d'explicar lo inexplicable d'una manera tant poètica, el que fa que l'obra divulgativa d'aquest científic sigui tant valorada i coneguda arreu.

Per acabar, evidenciar, que amb tot el que ha plogut en el món de l'astronomia al llarg d'aquests 30 anys que han passat des de que es va estrenar la sèrie, és inevitable que estigui una mica desfasada, però tot i així, molts dels exemples que apareixen en ella tenen un valor divulgatiu incalculable i una vigència absoluta. També dir que aquesta sèrie documental va ser pionera en la utilització d'afectes especials, uns efectes especials que junt amb l'estètica vuitentera i la música de Vangelis de fons, donen un aire únic al conjunt.

Wilson (2010)

L'últim còmic publicat en català de Daniel Clowes, un dels autors més importants de l'underground nordamericà, és Wilson.

Wilson és, amb perdó, un malparit. Però d'alguna manera és el malparit que tots portem a dins. I veure històries seves que són a vegades tendres, a vegades provocadores, a vegades desconcertants i a les que tot sovint trobes un punt d'identificació que, tractant-se del personatge que es tracta, no sempre acaba de ser agradable però que sense voler t'acaba produïnt un discret somriure als llavis. Però Wilson no és només desagradable, també amaga un bon cor que dóna al personatge un punt de patetisme que et desperta certa llàstima.

I com es pot explicar un personatge tan polièdric en només 84 pàgines? Doncs amb un exercici genial de narrativa i dibuix, Clowes ens presenta 84 pàgines que poden llegir-se cada una de forma independent, però que unides constitueixen una interessant història. Els diferents enfocs que li dóna al personatge es veuen explicats per un dibuix que va des d'allò més realista fins al més caricaturesc, passant per un estil que fins i tot ens pot recordar lleugerament als Peanuts de Charles Schultz.

Tot i que probablement l'obra mestra de Daniel Clowes seguirà sent Ghost World, Wilson és un bon punt de partida per a aquells que no us hagueu acostat mai a la seva obra.

Vals amb Bashir (Waltz with Bashir, 2008)

Vals amb Bashir (2008), del director israelià Ari Folman, és un impactant documental d'animació sobre la guerra del Líban el 1982, recordant l'horrible matança de Sabra i Chatila.

El relat ens porta a l'hivern de dos mil sis, en el moment en què un tal Boaz queda en un bar amb el mateix Folman per explicar-li un malson, l'origen del qual sigui potser una missió que va haver de fer quan la fatídica guerra del Líban. A partir d'aquesta trobada, Folman s'adona de que no recorda res o gairebé res d'aquesta maleïda guerra en què va participar als dinou anys i intentarà que li vingui algun record a la ment parlant amb altres soldats que el van acompanyar en la seva unitat de combat. D'aquesta manera, poc a poc anirà descobrint terribles moments dels quals l'home mai no podrà estar satisfet.

Des de la primera seqüència del film, un s'adona que Ari Folman sabia el que es feia. Les idees tan clares que va tenir des d'un principi, a l'hora, sobretot, d'afrontar la història amb el complicat medi de l'animació, es veuen plasmades amb tot detall en cada escena del resultat final. Barrejant la tècnica del Flaix, l'animació tradicional i el 3D, Folman va aconseguir tenir una llibertat creativa que no hauria pogut tenir amb imatges reals. Tot el que es veu en pantalla arriba a l'espectador d'una manera tan rotunda i eficaç que impressiona, amb un muntatge molt correcte i una relaxant i apassionada música de Max Richter, un compositor i pianista alemany establert a Londres que s'uneix a deixar el seu gra de sorra en aquesta gran pel·lícula.

Les vides possibles de Mr. Nobody (Mr. Nobody, 2009)

Ens trobem davant d’una sentida coproducció entre Bèlgica, França i diversos països, que enllaça amb altres títols tan emblemàtics de la ciència ficció com Escorxador Cinc (1972), Oblida't de mi! (2004) o sobretot Je t’aime, je t’aime (1968) d'Alain Resnais, degut en part a la seva habilitat per fondre la ciència-ficció amb la filmació dels laberints de la ment humana. La narració es deixa portar per un torrent d'imatges, exhorta en la bellesa flotant de la seva poesia visual, el discurs és espiral i l'espectador pot sentir-se perdut davant tant desordre narratiu, una cosa que intenta esmenar un final excessivament explícit, a on un personatge ens revela tots els secrets de la trama. El mecanisme es demostra massa planer per a una obra tan críptica com aquesta, però estic segur que un sector del públic ho agrairà. I la veritat és que està rodat de forma bastant frívola, així que no espatlla del tot el conjunt. El que sí li resta diversos punts és que en alguns dels seus paratges es sembli tant a Los amantes del Círculo Polar (1998). El fet que Les vides possibles de Mr. Nobody se'ns presenti com una feliç unió entre la cinta de Julio Medem abans esmentada i el cinema de Resnais, ens planteja seriosos dubtes sobre la seva originalitat. Sigui com sigui, Van Dormael és un excel•lent narrador i està copiant a referents exquisits, així que el resultat final és una filigrana narrativa de gran bellesa formal, però que provoca una inexcusable sensació de déjà vu en l'espectador.