dimarts, 21 de desembre de 2010

Thirst (Bakjwi, 2009)


Pel·lícula amb una forta càrrega mística i que està beneïda per una refinada sensibilitat estètica; el seu ritme pausat i l’estilitza’t enteniment de l'espai cinematogràfic fan d’ella tota una experiència per als sentits. Park Chan-wook, el cineasta coreà, té una curiosa habilitat per retratar el costat més sòrdid i estrany de la naturalesa humana, i per obtenir bellesa d'on no hauria d'haver-la. Thirst és bella, simbòlica i esteticista, un film bellament imperfecte. Existeix a Àsia una llarga tradició de narradors cinematogràfics excepcionals i que saben treure-li el millor partit al llenguatge cinematogràfic, però amb una certa tendència a l'excés, a sobrecarregar les tintes per demostrar tot el que saben fer i que en ocasions com aquesta, acaben filmant diverses pel·lícules en una. Sembla que el cinema de vampirs se li queda curt a un film que sempre pretén ser alguna cosa més, però que al final es queda a mig camí de tot. La pel•lícula pretén explorar cada moment en la seva justa mesura, aconseguint diferents temps de gran intensitat, però aquesta estratègia té un inconvenient: crea expectatives que després no es compleixen. Quan el to adquireix tints romàntics, terrorífics o dramàtics, i més tard el film es desentén d'ells, l'espectador sent desconcert i desencís.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...