The Amazing Spider-Man s’esforça en ser una pel·lícula diferent de les de Sam Raimi; la disfressa del protagonista és diferent, la noia és una altre noia, el dolent és un altre dolent, i el to de la història varia en gran mesura... Tots aquests canvis han fet que aquesta cinta sigui fàcilment diferenciable de la no gaire llunyana trilogia perpetrada per Raimi, que és el que es volia aconseguir, però hi ha un problema: a l’espectador no li passa per alt tot aquest esforç i la proposta es revela completament artificial. Un pot apreciar el Batman de Nolan per si sol, perquè és diferent del de Tim Burton en molts sentits, les dues són cintes filles de moments cinematogràfics diferents, amb objectius i motivacions diferents. La pel·lícula realitzada per Marc Webb, en canvi, busca la diferència per la diferència, d’aquí l’enganyós eslògan publicitari que la precedeix: “la història mai narrada”. Es fa evident per l’espectador, per exemple, que, si no existís el precedent, la disfressa del nostre heroi aràcnid no seria tan rebuscada i dissímil a la dels còmics. Però deixant de banda aquests detalls, si la cinta arrossega alguna pesada càrrega és la de tenir problemes de to, un to que pot recordar molt al d’altres franquícies cinematogràfiques com Crepúsculo o les darreres entregues de Harry Potter, però que no encaixa per res amb el personatge. La semi fosca atmosfera de tragèdia adolescent que planeja pel relat desentona amb certs gags que sens dubte necessita un dels superherois més ridículs i divertits de Marvel, com és Spider-Man, i a mig llargmetratge la cosa es fa més evident amb l’aparició d’un rèptil gegant amb diàlegs que semblen trets d'una revista pulp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada