Bones festes

Aquest any hem deixat que els Ramones us desitgin bon nadal i esperem retrobar-nos amb tots vosaltres a partir del 7 de Gener.

Hijos de la anarquía (Sons of Anarchy, 2008)

Motards que trafiquen amb armes, bandes rivals, investigacions policials, terroristes irlandesos, argument Hamletià... Aquests i molts d’altres elements els trobem a Hijos de la anarquía, una sèrie creada per Kurt Sutter i que amb aquests ingredients hauria de ser una bomba però que pel meu gust fa mitja figa. La sensació permanent com a espectador és que la sèrie podria donar molt més de si però es queda a mig camí.

Enlloc d’aprofundir en els drames personals dels personatges, en allò que els ha portat a ser com són (de idealistes veterans del Vietnam a traficants d’armes) i en allò que els pot fer canviar al llarg de les temporades, la sèrie es queda en el més banal fins al punt de ser esclava del cliffhanger més sorprenent encara que aquest resti a la foto global. La sensació que la història bona és la que no t’expliquen, la que va passar 30 o 40 anys abans de l’inici de la sèrie és permanent. 

L’altre punt negatiu pel meu gust és la comoditat moral en la que deixen a l’espectador, que es posiciona necessariament amb un club de motards traficants d’armes gràcies als personatges que volen canviar aquest club, identificant-ne ràpidament els bons dels dolents per evitar que l’espectador s’hagi de molestar en pensar per què està tan a favor d’aquesta colla de malparits. Si a sobre hi afegeixes que el poli que els encobreix és un malalt de càncer i els que no ho fan són encara més malparits que els traficants, ja ho tenim solucionat: Acomodis i agafi crispetes que aquí no caldrà que faci anar gaire les neurones. 

Això és dolent? No te per què. Però quan et recomanen una sèrie dient que “T’agradarà si ets fan de Los Soprano”, el més fàcil és que la cosa vagi malament. El clàssic problema de les expectatives massa altes. Això és el que m’ha passat amb “Hijos de la anarquía”, una sèrie que em distreu però no m’emociona, m’entreté però no fa que al cap d’un temps pensi com de bo era aquell episodi o aquell altre. En definitiva, que no la comparin amb Los Soprano perquè no li arriba ni a la sola de la sabata.

Pickin' Up the Pieces (Fitz and the Tantrums, 2010)

No sé per a vosaltres però per a mí dóna molt de gust trobar inesperadament una obra (tant sigui literària, musical, cinematogràfica, etc.) que sorprengui pel talent que segurament hi ha al darrere. És el què m'ha passat alhora d'escoltar l'àlbum Pickin' Up the Pieces (2010), del grup nord-americà Fitz and the Tantrums, amb el que m'he tornat a traslladar als anys 60 d'una forma màgica i formidable. Les deu cançons que composen aquest bon treball (que a més és el primer de la banda) estan plenes de la música soul d'aquella època i amb moltes d'elles donen unes ganes terribles de ballar. Com diu el vocalista Michael Fitzpatrick, qui ha composat i escrit totes les cançons juntament amb el productor Chris Seefried, tots els sis components del grup són amants del soul i del funk i li deuen molt al so de Motown on destacaven gent tant reconeguda com Marvin Gaye, Otis Redding o The Supremes. El seu tipus de música és el que s'anomena el neo soul, un estil musical que remet al soul clàsic dels 60 i 70, on recentment han tingut un pes important artistes com Alicia Keys, la desafortunada Amy Winehouse, Duffy o Adele. Però la idea del grup no ha sigut fer una rèplica d'aquella música sinó ajuntar-ho al indie pop i el resultat és un àlbum diferent (no hi ha guitarra elèctrica), concís (dura poc més de trenta minuts) i amb cançons tant brillants com MoneyGrabber, L.O.V. o News 4 U.

Léolo (1992)

Crec que tothom té una pel·lícula predilecta, és a dir, una pel·lícula que l'hagi emocionat més que qualsevol altre, i per a mí, sense cap dubte, és Léolo (1992). Recordo amb tot detall les meves sensacions del primer cop que la vaig veure: just en el moment que va acabar em vaig adonar que estava ben bocabadat i que havia vist una història única, plena de tanta bellesa que m'havia captivat del tot. Encara que sembli massa exagerat, fins i tot vaig arribar a pensar que des d'aquell moment alguna cosa havia canviat en mí (i certament encara ho penso). El director Jean Claude Lauzon, que malauradament va morir juntament amb la seva parella en un accident d'avioneta al 1997, va encertar a no fer una narració lineal de la infància del protagonista, barrejant diferents edats amb una direcció molt correcta i uns personatges ben peculiars. La història ens mostra al noi Leo Lauzon (que vol que l'anomenin Léolo per una curiosa raó) que viu en un barri de Montreal rodejat de la bogeria que tenen quasi tots els components de la seva família. La seva fascinant imaginació es barreja amb la realitat tan crua que viu, juntament amb els preciosos versos que el narrador llegeix durant tota la pel·lícula, provinents dels textos que el mateix Léolo escriu des del seu llit o des de qualsevol racó de casa seva per intentar escapar de la malaltia que sembla escampar-se per tota la família. Per això sentirem paraules dures i sinceres, sobretot cap al seu pare i el seu avi, però també hi haurà d'altres de molta tendresa, influenciades per l'estima que té cap a la seva mare i per l'amor que sent cap a la seva veïna Bianca, d'origen Italià: "Bianca, amor mío, mi dulce amor, mi único amor, mi Italia".

Per últim, la pel·lícula es va inspirar en els textos de El valle de los avasallados (1966), de Rejean Ducharme, publicat en castellà al 2010.

Vides desafinades (2011)

El Premi Joanot Martorell 2011 vindria a ser una típica historia coral de personatges el destí dels quals s'acaba creuant. Aquests personatges es mouen tots entre els 30 i els 40 anys i Xavier Aliaga ens hi explica el seu pas de la joventut a la maduresa. Si aquí hi afegim la relació que ténen amb la música els protagonistes, des de dues propietàries d’una petita discogràfica fins a un seguidor de la música indie, passant per un crític musical de segona, la novel·la sembla escrita per fer les delícies de tots aquells que vam gaudir d’Alta fidelitat, sigui en la seva versió literària escrita per Nick Hornby o per la seva versió cinematogràfica dirigida per Stephen Frears. En aquest cas però les referències musicals a bandes com Wilco, Los Planetas o Antònia Font donen la sensació en moltes ocasions que hi són posades amb calçador.

La novel·la escrita en primera persona pels diversos protagonistes que s'alternen segons els capítol, busca omplir els forats buits entre narradors forçant massa vegades les situacions per tal que aquests ens acabin explicant fets passats de forma poc natural o creïble. Em sembla interessant el fet que l’autor escrigui en català o valencià en funció de l’origen del narrador de cada capítol, donant una riquesa de vocabulari i expressió molt bona a la novel·la al combinar perfectament ambdós dialectes amb tanta naturalitat i a més fent-ho amb un llenguatge jove i gens artificial. Nota: En contra de l’opinió d’alguns polítics i opinaires professionals, amb un coneixement normal de català en qualsevol de les seves variants, podreu entendre el llibre sense necessitat de diccionaris ni traduccions. 

Tot i la seva aparent manca d’originalitat en el plantejament, hi trobem una sèrie de girs argumentals que van sorprenent al lector sense semblar artificiosos i converteixen la lectura en agradable i distreta.

Mister Wonderful (2012)

Mister Wonderful és l'última novel·la gràfica de Daniel Clowes, un dibuixant de còmics nord-americà que porta més de dues dècades en el món de les historietes i que segueix deixant una bona mostra del seu talent alhora d'utilitzar diferents estils de dibuix segons quines coses vulgui destacar. En aquesta història d'amor torna a barrejar un dibuix més caricaturesc en vinyetes on vol mostrar de forma simpàtica moments ideals del protagonista amb la seva possible parella, però el seu punt de vista és més seriós que en altres ocasions, i encara que s'interessi un altre cop per la vida d'un home solitari, com ja va fer-ho en el seu anterior treball, Wilson (que en Marc ja va comentar molt bé fa dos anys), a Mister Wonderful la manera de ser d'en Marshall no té res a veure amb el caràcter agre que tenia el personatge d'aquella altra novel·la gràfica, però sí que els dos arriben a una edat on s'adonen que han perdut certes coses. I concretament, a l'inici d'aquesta història trobem a en Marshall esperant a una noia a la taula d'un bar, ja que el seu amic Tim li ha preparat una cita a cegues. Però el pobre Marshall no té cap esperança de que sorti bé, no només per les seves experiències anteriors (després de dotze anys de casat en sis anys no va tenir cap relació), sinó perquè ella porta molts minuts de retard. Al final arribarà i entraran en escena els dubtes i les pors d'un Marshall més agobiat que mai. Dit això, s'ha de dir que la resta de la història passa en poc menys d'un dia i, possiblement, pels fans dels còmics d'en Clowes aquest treball sigui més fluix que d'altres però tot i així és una història d'amor molt ben narrada en la que l'autor utilitza amb eficàcia la forma apaïsada del llibre (sent la base encara més llarga que com es va publicar Ice Haven, del 2006), resultant en general un treball amable, sincer i amb un moment inoblidable de molta tendresa.

A Fondo: Josep Plà (1976)

Al Institut, els meus professors de Literatura van intentar despertar-me cert interès per molts escriptors que vaig acabar odiant en part o totalment. Un d’ells va ser Josep Plà. Tot té el seu moment, i quan poc després d’entrar a la trentena el vaig redescobrir va ser tota una troballa. 

Avui però no parlaré de cap dels seus llibres, m’he quedat captivat pel personatge gràcies a una entrevista conduïda magistralment per Joaquín Soler Serrano al programa A Fondo de TVE (fa un dies l’Asensi recomanava també l’entrevista feta a Borges). 

Aquí ens trobem un Plà a punt de fer 80 anys parlant de literatura, donant la seva visió del ésser humà i del món en general, expressant la seva opinió sobre importants artistes y escriptors amb una aparent sinceritat brutal. I dic aparent perquè Plà sempre em deixa el dubte de si és sincer amb el que pensa o amb el que projecta el personatge que s’havia creat durant la seva carrera literària i periodística. 

Us deixo algun fragment per que us feu una idea (la transcripció no és exacte): 

Plà: Soy un hombre soltero, eso es muy importante. 

Soler: ¿Por qué es usted un hombre soltero? 

Plà: Porque no creo que nadie me hubiera hecho caso.

Soler: Pero usted ha mirado a las señoritas que pasan por la calle con una cierta estimación admirativa. 

Plà: Sí, precisamente porque pasaban por la calle. 

(...) 

La gente se divide en tres categorías amigos, conocidos y saludados.

(...)

En este país la democracia es infinitamente superior a Inglaterra, Francia, Alemania o Italia, dominadas por grandes propietarios y por la aristocracia o por militares. Aquí no hay nadie importante, todo el mundo es igual, por eso los catalanes somos tan groseros.

(…)

Toda la gente que tiene cosas importantes en Cataluña no han sido más que encargados.

(…)

Toda la riqueza de este país empezó con el proteccionismo, desde entonces Cataluña es un país inmensamente rico, grosero y espantoso. 

Val la pena l’entrevista encara que només sigui per veure la cerimònia d’embolicar i fumar-se una cigarreta que tenia Plà. Tal com explica ell, fumava per què mentre embolicava buscava l’adjectiu. Potser si jo fumés les meves Porcions estarien més ben escrites.

El delta de la Tordera

                           

El delta de la Tordera està situat entre Malgrat i Blanes, actualment la pressió urbanística i turística de la zona l’ha degradat considerablement, però val al pena visitar-lo. Encara s’hi pot gaudir d’una residual vegetació de ribera i, sobre tot, hi podem veure una gran varietat d’aus que utilitzen el delta per hivernar o com espai de repòs en la seves migracions. Les millors èpoques per fer la visita són la primavera i la tardor, ja que durant aquestes estacions tenen lloc  les migracions i, per tant s’hi poden observar més animals.

La sortida que us proposo és anar al delta caminant des de Malgrat. Deixeu el cotxe a Malgrat i agafeu el camí del Pla, per ell arribareu al riu Tordera  passant pels camps de cultiu del Pla de Grau,  una fèrtil plana que, per sort, encara està  en plena explotació agrícola, quan arribeu al Tordera, seguiu pel camí paral·lel al riu, quan esteu casi a la desembocadura hi trobareu una torre d’observació, des d’ella es pot veure la llacuna permanent que forma el riu a la seva desembocadura i es poden observar els animals que hi fan estada. Recordeu de portar prismàtics. Seguint el camí arribareu al Delta.  A partir d’aquest moment el que hi podreu veure depèn de l’estació, de la pluja , de l’estat del mar... De tota manera el que sempre hi trobareu és la barra de terra que separa la llacuna del mar. És un lloc tranquil, un racó on parar-se a reposar i escoltar els sorolls relaxants del mar i dels animals,un paratge solitari, excepte  a la temporada turística, durant la qual és una platja nudista bastant concorreguda.

Per tornar cap a Malgrat seria ideal fer-ho per la platja, això us permetria gaudir d’una de les dues platges del Maresme que encara conserven vegetació de dunes,  però actualment anar caminant del delta fins a Malgrat és una cursa d’obstacles, les llevantades s’han menjat la sorra de la platja i part del terreny dels càmpings, els propietaris intenten, cada any, tornar a guanyar terreny al mar construint esculleres i cobrint-les de sorra, però, amb el primer temporal de tardor,  el mar reclama el que era seu, el camí desapareix i  tan sols es pot passar saltant per sobre de les pedres de l’escullera si el mar ho permet. Per tant, excepte a l’estiu, el millor és refer el  camí.

Lugares que no quiero compartir con nadie (2011)

No havia llegit mai res d'Elvira Lindo fora d’algun article publicat a algun diari que m’havia caigut a les mans per casualitat, i això hagués seguit així si no fos perquè em vaig trobar mirant per una llibreria aquesta personalíssima guia de la ciutat de Nova York amb un títol tan interessant. Un enamorat d’aquesta ciutat com jo no va poder evitar llegir-lo. 

La seva lectura ha aconseguit dos coses: confirmar que haig de tornar a visitar la ciutat i descobrir a una escriptora prou interessant. 

Elvira Lindo no escriu una guia de viatge, el que escriu és una mena de diari que moltes vegades agafa un aire de teràpia psicològica. Per la feina del seu marit es veu obligada, però a gust, a viure la meitat de l’any a Nova York. La idea del llibre és que a través d’experiències i anècdotes del dia a dia ens vagi descobrint llocs per passejar, per prendre un cafè, per menjar o per gaudir de bona música dins de la ciutat. Aquest plantejament tan senzill s’acaba convertint en una mena d’striptease on l'autora ens explica sentiments bastant íntims o deixa veure pensaments que poden fàcilment ofendre a algú, donant així al títol del llibre un doble sentit: no tots els llocs que no vol compartir amb ningú i que explica al llibre es troben físicament a la ciutat de Nova York. 

En paraules de l'escriptora: Lo esencial, en Nueva York, está a la vista de todo el mundo. Esta es la historia de mi recorrido personal, de mi paseo diario, de mi nueva vida a partir de los cuarenta. Este libro es una trampa a mí misma: hablo de lugares que no me gustaría compartir con nadie, porque forman parte de mi vida cotidiana, no de una guía turística, pero ya se sabe, igual que el chismoso no puede evitar contar un secreto, el narrador cae siempre en el vicio de escribir lo que vive.

A Fondo: Jorge Luis Borges (1980)

Aquesta entrada pretén ser una oda a la vellesa, a la memòria vivent de la història. La nostra societat, malauradament, és una societat que ha donat l'esquena a la gent gran, els considerem persones que ja no són productives i, per tant, creiem que ja no poden aportar res de bo a la societat. Ara fa poc, reposaven un dels programes de Salvados on s'entrevistava a l'escriptor i economista José Luis Sampedro, de 95 anys, i sorprenia la claredat de les respostes i el contingut de les mateixes, una entrevista molt recomanable  En l'entrevista es parlava de la crisi econòmica i em quedo amb una de les frases que va dir Sampedro: "Beneïda Crisi", ho deia en el sentit que aquesta crisi farà despertar valors que semblaven adormits, despertarà consciències i farà valorar més allò immaterial que allò material. 

Aquesta entrevista em va fer recordar la lucidesa intel·lectual dels grans Saramago i Borges, que com més vells es feien, més interessant i transcendent eren les coses que deien. Veure el món des de la perspectiva que dóna el fet d'haver viscut gairebé una vida, el no tenir por del que diran o de marxar de tant en tant del políticament correcte són característiques que comparteixen aquest grans savis i que fa que sigui  tant interessant escoltar-los.

A l'entrevista a Borges feta l'any 1980 a TVE, veureu com l'admirat i venerat intel·lectual, ironitza vers la seva persona restant-se importància com escriptor, cada cop que l' entrevistador, Soler Serrano, l' omple de lloances. Fins i tot, acaba recomanant a la gent que no perdi el temps amb la seva obra, tot animant-los a llegir altres autors que, segons el mateix Borges, són molt superiors i profitosos que ell. Sorprèn també, la gran memòria i l’ agilitat mental que conservava amb 80 anys.
Per últim, recomanar mirar l'arxiu d'entrevistes fetes per Soler Serrano, hi ha autèntiques joies: Josep Pla, Julio Cortázar, Salvador Dalí, Salvador Espriu, etc.