Shameless (2004)

"Per això Tony Blair és una cagada. Oblideu Iraq! No importen les pensions! Tot el que ha aconseguit aquest capullo és que les lesbianes es creguin les putes ames, mentre que als herois de la classe treballadora, com jo, els toca treure aquest fotut país endavant. Que els fotin!"
Així les gasta Frank Gallagher, l'indescriptible protagonista de Shameless, al exitosa sèrie del Channel 4 britànic. Un vividor, un paràsit social, un pare de sis fills "exemplar": alcohòlic, caòtic, capaç de robar-li la nòvia al seu fill de 14 anys i, a canvi, acceptar una pixada com a penitència. Això es Shameless.
La televisió i el cinema britànics conten amb una llarga tradició realista, totalment unida a la consciència de classe obrera, un realisme social amb un nom clau, Ken Loach. A partir de mitjans del 90, directors com Cattaneo (Full Monty), Leigh (Secrets & Lies) o Boyle (Trainspotting) ens han mostrat els budells del "sink estate" (els barris-claveguera) per a configurar un estil propi. D'aquí és on Shameless (Paul Abbot, estrenada al 2004) agafa tot el seu potencial: família disfuncional, mugre post-industrial, marginació social, violència juvenil i un dialecte de Manchester que és gairebé un escenari més.
Però Abbot fa un pas endavant i ens situa en un post-realisme que capgira molts dels valors del realisme social britànic. Shameless renuncia a retratar el proletariat de Chastworth Estate (Stretford, Manchester) des de fora, ho fa des de dins, amb simpatia, sense cap eina moralitzant ni moralitzadora. Aquesta és la gran novetat. Per això es possible trobar-se amb un muntatge accelerat, seqüències oníriques, una narració coral, una banda sonora persistent o un humor grotesc que anul·la la càrrega crítica de qualsevol realisme. Els Gallagher no reclamen mesures polítiques de canvi, odien ser jutjats moralment i, sobretot, no tenen vergonya (d'aquí el títol) de ser el que son, un desastre de família, però amb forts llaços de sang, amor, lleialtat i amistat. I no vingui vostè des de fora a dir-nos com hem de viure!
I amb tot això, Shameless val la pena? És una sèrie que es gaudeix? Doncs depèn. A mi ara m'apassiona però em va costar quasi tota la primera temporada que Frank Gallagher em resultés simpàtic, agafar-li carinyu. Suposo que el haver conegut a milers de Franks Gallaghers voltant per Calella, deixant dormir als seus nanos en un sofà mentre s'infla a cervesa, no ajuda. Però us puc assegurar que se li agafa, i molt!